dimarts, 2 d’agost del 2011

De Barcelona a Sevilla, de moment

Adéu Barcelona, un plaer...

Despús-ahir va fer un mes que vaig abandonar Barcelona, la ciutat que m'ha acollit durant els darrers huit anys. Vaig arribar, com qui no vol la cosa, per a fer el darrer curs de la llicenciatura, amb la intenció d'especialitzar-me en història medieval a la UB amb una beca Séneca. Més de la meitat dels 480 euros mensuals que em pagaven se n'anava en la menuda i fosca habitació del pis del carrer d'En Roca que compartia amb dos xicones targarines, just darrere de la Rambla, on es concentraven tots els pixums dels incívics que compraven al Portal de l'Àngel i no trobaven un lloc millor on alleugerir la bufeta. Les despeses ordinàries i els viatges a València, malgrat que llavors l'enyorat bonocity reduïa el preu a 36 euros per anada i tornada, es menjaven la resta de l'esquifida paga, així que els primers mesos vaig haver de treballar repartint publicitat il·legal d'una empresa llevamultes entre els cotxes i les motos de Barcelona. Rebia un infrasou de 300 euros per quatre hores cada matí, però, almenys, em va servir per conéixer la ciutat al detall, fins i tot barris com Pedralbes, Sarrià, Horta o Nou Barris, que mai no hauria xafat en altres condicions.

Hi vaig anar tot l'any a l'antiga facultat d'Història de la UB, a la Diagonal, que ja ha estat enderrocada i reemplaçada per una altra al Raval. Història de l'alimentació medieval, història de la ceràmica medieval, història de la tecnologia medieval, història del notariat medieval, història d'Al-Andalus, etc. Un veritable goig per a un estudiant que fruïa amb temes que ni tan sols havia imaginat fins a aquell moment. La ciutat, a més, m'impressionava. No només per la seua bellesa, sinó també per la seua activitat incessant i pel manteniment de racons i formes de fer que València havia perdut feia molt de temps. Modernitat i conservació. Era una combinació perfecta, que al llarg d'estos huit anys ha anat perdent força per obra i gràcia d'una política municipal i econòmica que ha sacrificat bona part de la ciutat en benefici del turisme massiu. D'una altra banda, viure al Gòtic i al costat de la Rambla i del Raval era una experiència electritzant. De dia anaven plens i de nit assolien -i assoleixen- uns nivells de depravació que m'encisen.

La companyia valenciana de T., que vivia a un fosc i ampli baix del carrer Obradors, ho feia tot molt més divertit. Mai oblidaré el camí que em duia fins a sa casa (Cardenal Casañas, Sant Josep Oriol, plaça del Pi, Alsina, Raurich, Escudellers blancs i n'Aglà), que una vegada, fins i tot, vam recórrer en pijama. A Barcelona tot era possible o eixa era la sensació que teníem. Les vetlades en aquell baix, amb gent realment estranya que anava passant per les habitacions de lloguer, eren emocionants i plaents. La visita recurrent de les nostres respectives parelles ho feia tot encara més gojós. Aquell any, el primer que Ryanair operava des de Girona, passàrem el Carnestoltes a Venècia i tornàrem des de la preciosa Bèrgam. Vaig acabar la carrera uns mesos més tard i, després de pensar-ho molt -l'Autònoma de Barcelona amb Miquel Barceló era una opció que m'atreia-, vaig sol·licitar una beca per a desenvolupar la tesi doctoral a la Institució Milà i Fontanals i fer els cursos de doctorat a la Universitat Pompeu Fabra.

Durant l'estiu vaig gaudir de la grata experiència d'excavar a l'Esquerda i al castell d'Ausa, a Zaldibia, i en setembre estava de nou a Barcelona, al mateix pis del carrer en Roca, amb una parella xilena -oye loco- i amb l'A., que també s'hi havia desplaçat per continuar els seus estudis d'art. Mentre esperava la resolució de la beca, que no arribà fins al gener, haguérem de fer malabars per mantindre'ns econòmicament. Fins i tot vam "treballar" de llauners a les festes de la Mercè, venent cervesa-bier amb un fum de pakis que confraternitzava amb nosaltres i ens avisava si la guàrdia urbana rondava a prop. Finalment, hi hagué beca i també hi hagué canvi de pis. A la Barceloneta, al carrer de la Mestrança, a un cinqué en primera línia de mar tirat de preu perquè no hi havia ascensor, no hi havia mobles i no hi havia Déu que poguera frenar la humitat que hi entrava. Mai no havia vist un bany així, amb dutxa i vàter tot en un, en poc menys d'un metre quadrat... Però quines vistes, quin barri. No cal un palau per a viure feliç a la Barceloneta, ans al contrari. La gent, la llum, els carrers, el mercat, els gossets, les festes, els bars, la mar. Tot convida a la felicitat. I vam ser feliços.

El camí fins a la Pompeu, vora mar, era un plaer diari. I les classes també. Un nivell de professorat en ocasions espectacular. Mestres que et feien pensar de veres. Reflexionar, qüestionar-ho tot, fins i tot a ells mateixos. I un itinerari -en medieval, moderna i contemporània- que em va conduir a especialitzar-me en la història de les nacions i el nacionalisme, aplicada en el llarg termini als casos català i valencià. Tot plegat, un curs i mig d'intenses classes i extensos treballs historiogràfics. I molt poc després d'acabar-los, quan començava el treball d'iniciació a la recerca, vaig obrir el blog. Fa cinc anys i tres mesos. La tesina es va allargar durant més d'un curs i no la vaig llegir fins a l'estiu de 2007. Mentrestant, les primeres organitzacions de jornades, les primeres comunicacions, la intervenció en el congrés sobre La qüestió nacional valenciana, la gestació d'Harca, els viatges a Formentera, Girona, l'Alguer, Lisboa, Mãemeua, el cabotisme, etc. I Barcelona continuava allà, embolcallant la meua vida, als carrers de la Barceloneta, de la Ribera, del Gòtic, del Raval, de l'Eixample, de Poble Sec o de Gràcia, als cinemes, a les sales de teatre, al festival Grec, als concerts, als parcs i als jardins, a les festes dels barris.

Llavors va vindre N. a viure a Barcelona, al Poblenou, que passà a ser un altre barri estimat. I, xino xano, vaig començar la veritable carrera investigadora: ponències, articles, seminaris, publicacions, el llibre sobre Beniparrell, el simposi de Lorca, el naixement d'Harca i la tesi, per darrere, dominant-ho tot. Acabava el període de beca i calia esprémer els darrers moments de tranquil·litat: la meravellosa excursió a l'Empordà, els cursos d'italià on vaig conéixer la F., molt més que una mestra, el viatge a Roma, on vaig trobar la nostra Marieta, i l'estada a Florència, on, a banda de passar un trimestre inoblidable a l'Institut Universitari Europeu, va començar la meua aventura amb la colla malalts de literatura i futbol agrupats entorn de la Cretina Comèdia, una cèl·lula subversiva valenciana que deixa empremta per allà on passa, ja siguen llocs o persones. La fi de la beca comportà l'inici del treball al Museu d'Història de Barcelona, una investigació apassionant sobre l'activitat epistolar del Consell municipal barceloní, però de tal magnitud que no em va permetre avançar com calia amb la tesi. Aquell any, 2009, a penes si vaig assistir a uns quants congressos, tot i que un parell ben importants, a Càller i Utrecht, les primeres participacions internacionals d'Harca.

Però, alhora, fou un temps ben divertit, amb una colla d'amics i amigues, de Vinaròs, València, Cullera i Guardamar, que féiem rodar la vida a ritme valencià, a base d'arrossos i traques. També arribaren els viatges a Madrid i Londres, l'anglofília sobtada, la participació en la versió japonesa del Llibre dels fets, les columnes de l'Informatiu o el naixement de Taula de Filologia Valenciana. Al setembre acabava el contracte del pis i cercàrem un altre, a la Barceloneta. Teníem clar que no ens hi volíem moure i prompte trobàrem un piset, també en primera línia, al carrer Grau i Torras. Encara més menut, però una veritable joia, que, consegüentment, costava el doble. Així, després d'una mudança terrible (10 dies baixant coses d'un cinqué sense ascensor per portar-les a un segon en les mateixes condicions), vaig poder reestablir-me, acabar el treball del Museu i, a començaments de 2010, recuperar el ritme de vida acadèmica. La premissa era clara: augmentar el currículum tot el que es poguera i finalitzar la tesi en el màxim d'un any. La pressió anà augmentant cada vegada més fins que en setembre vaig decidir posar un llarg punt i seguit al blog, de huit mesos, fins haver acabat la tesi.

En l'entremig, l'A. i jo començàrem a donar-nos compte que buscàvem coses diferents en el que ens restava de vida. Per sort, aparegueren altres persones i ara som ben feliços, jo amb la M., que ve de fora, parla milanta llengües, es dedica al medievalisme castellà i és més sabuda que el rei Savi. De més a més, viu a Sevilla, per la qual cosa durant els darrers temps he freqüentat la capital andalusa , tant que actualment hi estic vivint a sa casa, al barri de San Bartolomé, a tocar de la parròquia de San Esteban. Una vegada doctorat i revisitada l'illa, el pis de la Barceloneta va anar quedant buit amb diversos viatges cap a València. El darrer, el 30 de juny de 2011, quan, després d'acomiadar B., el compositor i propietari que havia gravat al terra la partitura de l'Ave maris stella amb tessel·les, vaig moure cap a l'estació del Nord de Barcelona. El mateix nom d'estació per la qual vaig eixir de València huit anys abans. I, precisament, la primera cançó que sonà a l'mp3, en encendre'l tot just passant pels túnels de la ronda litoral, va ser "I el sol de València somriu". Ho vaig prendre com un senyal, algun dia supose que em somriurà tots els dies i serà una València encara més bonica que la que hui en dia tenim.

Mentrestant, gaudisc de Sevilla. No sabia que era tan bonica. I amb tant de bar. I tan barata. És terriblement barata en comparació amb Barcelona i bonica a més no poder, si més no el nucli històric, el nostre centre d'actuació. Però no sé què em procurarà el futur. La primera opció de les tres que tenia obertes per a anar a Oxford, ha resultat negativa (almenys entre els preseleccionats). Caldrà esperar a les altres dos i continuar sol·licitant beques, ací o allà, per veure si puc continuar la carrera acadèmica i universitària. És el meu desig, però el camí és llarguíssim. Fins a desembre no coneixeré les resolucions de les quals estic pendent i, en cas que tampoc siguen positives, hauria d'esperar fins al proper estiu o més per saber dels resultats de noves convocatòries. Així que és possible que enguany faça el màster de secundària, tal vegada a València, mentre cerque treballs temporals i intente ampliar considerablement el currículum amb els fruits de la tesi. Si en acabar el curs no he obtingut cap contracte o beca postdoctoral, hauré d'apuntar-me a la borsa i començar a preparar les oposicions (encara que actualment no hi haja expectativa de places).

Ja veurem. De moment, tot està en l'aire. Passaré l'estiu a Sevilla, escrivint un parell d'articles i preparant diversos premis d'investigació històrica i d'assaig que es tanquen entre setembre i novembre. Guanyar-ne algun seria un bon alleujament econòmic, la veritat, però la competència serà molt dura. Ja vos contaré si hi ha sort. Mentrimentres, ací em trobareu. Supose que el ritme de publicacions no serà molt intens, però hi deixaré caure alguna historieta, algunes sobre Sevilla, que m'està sorprenent gratament. Ja sabeu que sóc un romancer ("qui usa romanços, converses llargues i que no interessen; que té i exposa idees estranyes, importunes"). No cal que li ho explique a qui haja arribat a llegir fins ací. Però ho necessitava: comença una nova etapa.

El nostre bar a Sevilla

22 comentaris:

desficiosa ha dit...

Que vaja tot molt bé en aquesta nova etapa i canvi d'aires. Quina llàstima no haver-nos pogut conèixer mentre has estat ací...

Però mai se sap, i ves a saber si mitjançant la marieta o alguna altra coneixença no ens acabarem trobant ves a saber on.

Salut!

Vent d Cabylia ha dit...

Això segur, jo encara confie en trobar-te a Lanzarote!:D

maria ha dit...

Vicent, mi arma, segur que anirà molt bé, segur. A veure si et podem vindre a visitar, que jo a Sevilla li tinc moltes ganetes i fa temps que no ens veiem

Jesús ha dit...

Si es convoquen corts meravelloses a la vora del Guadalquivir, sabeu que jo hi vaig abans de novembre, que tinc pendents unes negociacions amb els de l'Archivo General de Indias.

PD: Vicent, els pardalets nous de la capçalera són a causa de la teua nova escola de despullament autobiogràfic bloguer?

Vent d Cabylia ha dit...

Doncs unes Corts de la República de les Meravelles a Sevilla no estarien gens, però que gens, malament. Els bars no te'ls acabes... :-"

Jesús, els pardalets són simbòlics de la nova etapa, com allò de l'ànima que ix del cos en forma de pardal per a enfrontar una nova etapa (bé, la veritat és que anaven en la plantilla i no sé com llevar-los :p)

Miquel Saumell ha dit...

Vicent,
T’aniré seguint en la distància, i ja ens aniràs explicant coses de Sevilla, una ciutat, per cert, que tinc a la meva llista de llocs pendents de visitar.

Alexandre ha dit...

Vicent, he fruit i àdhuc m'he emocionat molt amb aquesta repassada històrica -s'havia de notar la qualitat d'historiador de qui l'escriu- que, tot i la mica d'inevitable nostàlgia, és una festiva celebració vital de la Barcelona que has viscut (de l’Alexandria que ara et fuig). T’ho he d’agrair, perquè així també me l’has retornada per una estona. Hi ha vegades en què hom marxa d’un lloc en sordina, com qui fa una trapelleria que ningú ha de notar, convençut d’estar permetent-se una petita escapada que no ha de ser duradora. I només es descobreix més tard com ens havíem enganyat. En canvi, em sembla que alguna cosa et diu que el vostre comiat és força definitiu, i trobo bell que n’hagis escrit una elegia tan justa.

Endemés, m'has fet notar que per uns o altres atzars, compartim una geografia essencial, amb les fites de València-Barcelona-Sevilla ben fixades en el nostre mapa sentimental.
I sí, Sevilla és una ciutat que enlluerna, no només perquè té un centre preciós però viu, sinó perquè aquesta àrea històrica rica i ben conservada (de los Jardines de Maria Luisa a la Resolana i de Triana a Jardines del Valle, per entendre'ns) és immensa, gosaria dir que patrimonialment de les més importants del món. Després, és clar, hi ha la llum, l’aroma floral i l’aire de rereguarda (hi he vist serenos d’uniforme fa quatre o cinc anys) que impregnen la vida i ritme del carrer. I de retop, té personalitat: els sevillans es manifesten amb una singularitat, un humorisme entre sarcàstic i surrealista, una facúndia, una noció original de si mateixos o una capacitat d’alternança entre la solemnitat i la desdramatització que penso que és particularíssima i que un forà sempre gaudeix com si fos un espectacle de teatre barroc.
I com ja m’estic enfilant massa pels núvols, baixem a la terra i diguem que quines “acedías fruites”, quin “menudo”, quina “pavía” i quin “rabo de toro”. I pel solters –no et poden pondre totes, Vicent- quines sagales més maques! En fi, ja trobaré un moment per escriure’t i donar-te alguna indicació que pugui creura soterrada. Encara que això de Corts tardorenques a Sevilla potser seria una cosa bastant impressionant. Jo només dic que estic buscant una excusa, una lleu incitació, per deixar-m'hi caure...

Ah, no cal que et desitgi sort. Seria més raonable que ens desitgés sort a tots plegats. Perquè si algú amb la teva preparació, vocació i capacitat de treball ha de seguir passant fadigues per poder dedicar-se a la recerca, és que anem de mal borràs.

Salvador Macip ha dit...

Un bon resum d'aquests últims anys. La vida acadèmica és difícil, però no defalleixis. Molta sort i que trobis una opció amb car ai ulls per poder seguir fent el que t'agrda.

Vent d Cabylia ha dit...

Miquel i Salvador, moltes gràcies per les vostres paraules. Animen a continuar (amb el blog i amb la recerca historiogràfica).

Alexandre, qui t'ha de donar les gràcies sóc jo. Em fascina la teua capacitat lírica, i alhora realista, per a trobar les paraules adequades que expressen a la perfecció tal o qual esperit de les coses, les persones o els grups humanes. Per això gaudisc tant de les teues diverses cases blogueres. La descripció que has fet de Sevilla i els sevillans és memorable. De les pedres, les olors i els paisatges, puc donar bona fe, però no tant dels sevillans, ja que fins el moment, com és habitual en estos casos, em moc en ambients d'immigrats: catalans, bascos, valencians, llatinoamericans, etc. Ara bé, els pocs sevillans que he conegut s'ajusten al perfil que dibuixes i des d'ací prop em comenten que és un retrat vivíssim de la fauna capitalina.

Espere amb deler eixes indicacions soterrànies. I, vaja, això de les Corts tardorenques depén de vós. Nosaltres, més que encantats! Finalment, sobre el futur professional, probablement és que anem de mal borràs, però de moment la cosa pinta negra (és el pessimisme típic que serveix de protecció davant les futures derrotes, sobretot quan has rebut el primer colp durant els primers dies de la guerra).

Anònim ha dit...

Un altre diari valencià és Comarcalia.info.
Bona sort
Jorsol

David ha dit...

Molt xula l'entrada.

M'he enamorat de Barcelona després de llegir esta entrada, encara que que tan sols la conec de visita i has fet despertar el meu interès per Sevilla (que la conec encara menys).

M'he sentit molt identificat amb esta entrada, jo també sóc un romancer i he viscut a molts llocs diferents, encara que no amb tanta intensitat. La vida d'estudiant és el que té, jo com que ja fa molts anys que vaig deixar d'estudiar i la meua feina m'obliga a treballar molt, no he tingunt l'oportunitat (o no he sabut aprofitar-la) de viure tan intensament les ciutats on he viscut.

Tan sols una cosa més per acabar, també m'he fet anglòfil, de tant de tractar amb anglesos i germanòfil, encara que no tant.

Sort, ànim i endavant, segur que aconsegueixes alguna d'eixes beques que esmentes i pots continuar la teua tasca investigadora.

Vent d Cabylia ha dit...

Gràcies, Jorsol, l'he afegit a la llista de premsa en valencià!

David, ja es nota que eres romancer, ja! :D Barcelona és una gran ciutat, tant per visitar com per a viure-hi. Hi ha una "Barcelona dels barris" que mereix ser viscuda intensament. Pel que fa a Sevilla, doncs ja veurem. De moment, com a "estranger", em resulta molt graciosa. No sé si la vida contínua serà igual o què (sembla que passa una cosa semblant al que succeeix a València amb les Falles: hi ha "semanasanteros" a mort i altres que ho veuen una exageració...).

Dèlia Amorós ha dit...

Quin gust fer repàs vital de tant en tant; proporciona tranquil·litat d'esperit.
Al-Andalus enganxa, que ho sàpigues... però deixar-se enganxar senta molt bé.

Vent d Cabylia ha dit...

I tant que et quedes a gust. Per això mateix vaig fer-ho. I Andalusia, de moment aniré coneixent la part occidental. Ja vorem!

Coralet ha dit...

Crec que mai t'havia llegit algo tant personal. En fi, està bé fer resums vitals per tal d'encetar noves vies. que et vaja tot la mar de bé -si fas el Màster a Vlc, ànims! pensa que les pràctiques es disfruten!!

Falcata ha dit...

Eres un crak!

marc ha dit...

A passar-ho bé!!

Masclet ha dit...

Diuen els filòsofs que la vida és un viage interior en el que lo important és disfrutar del trayecte, més que preocupar-se pel punt d'aplegada final (que ya sabem, per desgràcia, quin és...).

La majoria ansiem fer viages "exteriors" per a oblidar-nos dels nostres particulars i avorrits "viages interiors", mes que siga durant una semaneta. Tu tens la sòrt (crec que la sòrt) de fer coincidir des de fa temps el teu viage interior en un d'exterior ben interessant i enriquidor. Est escrit teu és una bona mostra. Aixina que a seguir viajant, mestre, que la teua Ítaca-Valéncia continuarà esperant-te a on sempre, per a quan els astres siguen més propicis...

(no, no m'he fumat res, deu de ser la calor i les vacacions, XDD. Un abraç i que vaja molt be en esta nova etapa)

Speaker ha dit...

El que ens descrius pareix un recorregut molt fructífer, i se m'ha fet molt llegidor (sóc dels que arriben fins al final). Tot i que la meua experiència barcelonina fou molt més breu, reconec algunes de les coses que esmentes.

Que vaja molt bé la nova etapa, i a no parar. Com diuen en gavatxo: bonne continuation du voyage!

Vent d Cabylia ha dit...

Gràcies, Marc i Falcata!

Masclet, tinc sort, no em queixe fins el moment, però també he patit i puc acabar patint encara més... Però, bé, confiem en el futur (i dir això en els dies que corren és molt confiar!).

Josep Lluís, que continue el viatge. Com deia Joan García Oliver en l'autobiografia a la qual faig referència en el post de hui: No hay como vivir para ver y aprender. Salut!

trellat ha dit...

Estic segur que t'anirà molt bé. Els canvis sempre són positius i segur que el saps aprofitar. Molta sort amic!

Julio Cob ha dit...

Vicent:

Te deseo mucha suerte en tu nuevo camino y que disfrutes de la Torre del Oro y de Triana.

Un abrazo