Farà cosa d'un any vaig llegir un post del blog valencià Reflex que es titulava "La fruita del mes" i versava les excel·lències de la mandarina en arribar novembre. Entre els comentaris que li van deixar algú reclamava un post per al moniato, però el blog va desaparèixer i el sofert tubèrcul es va quedar sense la seua merescuda entrada.
En un acte de doble justícia històrica, doncs, li dedique este post al moniato, precisament hui, que és el dia que fa 32 anys que es va morir un altre moniato. No cal dir massa coses del moniato per glossar-lo. Una miqueta de característiques i història: és l'arrel comestible d'una planta semblant a la de la creïlla i era conreada per les societats caribenyes, mesoamericanes i peruanes a l'arribada dels europeus en el segle XVI, que la van portar cap ací. Una miqueta de propietats alimentàries: són molt nutricionals i extraordinàriament rics en vitamina A, indispensable per al bon funcionament del sistema immunològic. Una miqueta d'estadístiques curioses: Xina és el major productor mundial, amb un 83% del total, i les Illes Salomó tenen la major producció per càpita el món, amb 160 kilos per persona a l'any.
I un molt del que tots sabem: és dolç com la mel (sobretot si són dels bons), torradet et dóna energia per continuar el dia (a Barcelona les castanyeres en venen quasi més que castanyes), és imprescindible per al putxero (ben bo ara que ha vingut el fred i que et proporciona caldo per a tota la setmana), i gràcies a ell podem gaudir dels pastissets de moniato (exquisidesa de la gastronomia valenciana). I així li ho paguem: dient "moniato" als babaus, ximples, faves... O potser, en el fons, es tracta d'un homenatge lingüístic a l'arrel agrícola dels valencians?
I un molt del que tots sabem: és dolç com la mel (sobretot si són dels bons), torradet et dóna energia per continuar el dia (a Barcelona les castanyeres en venen quasi més que castanyes), és imprescindible per al putxero (ben bo ara que ha vingut el fred i que et proporciona caldo per a tota la setmana), i gràcies a ell podem gaudir dels pastissets de moniato (exquisidesa de la gastronomia valenciana). I així li ho paguem: dient "moniato" als babaus, ximples, faves... O potser, en el fons, es tracta d'un homenatge lingüístic a l'arrel agrícola dels valencians?
Flor del moniato (Foto de Hai Le)
10 comentaris:
Sempre he sentit moniato i boniato...són correctes les dos?
Malgrat haver mort aquell moniato, encara veiem que va deixar algunes arrels feixistes que trobem diariament al nostre País.
Ah, no puc menjar putxero sense un bon tros de moniato. Vore els pastissets de moniato m´han fet la boca aigua. Acompanya-os amb una bona mistela de Xaló o Teulada o amb un fortet herbero de la meua estimada Serra Mariola...és orgàsmic!
Bon i original post! Salut company!
Ostres, m'encanta aquesta entrada :) I a més m'ha recordat un acudit molt dolent:
- "Carinyo, dis-me algo dolcet..."
- "Moniato!"
Salut! ;)
He de confessar que no ha estat fins aquest estiu que no he descobert la cosa més bona del món mundial: els pastissets de moniato valencians... Ja frisso per tornar-ne a menjar per Nadal.
M'has fet somriure una bona estona . Enhorabona per l'article
Agostí, al DCVB es recull "boniato" dirigint a "moniato" i en els diccionaris actuals directament no apareix. Crec, doncs, que "boniato" és en castellà i "moniato" en valencià/català.
Solet, m'alegre que t'haja agradat i que m'ho pagues amb eixe acudit... :-)
Defak, mai és tard per als pastissets de moniato. Ja s'apropen, mmmm!
Frederic, encantat!
Justament aquest dissabte mon pare va descolgar els moniatos que havia sembrat ell. A veure si el divendres quan torne ja n'han torrat algun.
Salut!
Blai, quina sort. Doncs fes-te'n un a la salut d'este post.
Sento discrepar pel que fa als pastissos, però preferisc els de carabassa. De totes formes molt bon post, poc a poc anem omplint la xarxa d'homenatges a moltes coses, necessàries totes.
A ma casa ja han començat a fer pastissets de nadal amb confitura de moniato -anem més avançats que el corte inglés.
Per cert un altre dolç que es fa per aquestes èpoques, també amb moniato, són els panellets.
I una última curiositat respecte al moniato: en anglès li'n diuen patata dolça -sweet potato-. En tot cas, en la gastronomia anglosaxona és més típic utilitzar la carabassa per a fer dolços, que el moniato, que crec que només se'l mengen a mos redó i au.
Me n'alegre que d'un o altra manera hages arribat al blog de Drosi i encara més que hages fet un comentari.
Supose que no t'haurà sabut mal que afage una de les imatges teues?, per il·lustrar una part del post.
De totes maneres gràcies.
Salutacions
Drosi
Publica un comentari a l'entrada