dimarts, 29 de gener del 2008

La Catosfera valenciana

Cercant encara la forma de la nostra blogosfera

Com li deia l'altre dia a Dani d'El Cadafal en un comentari em pesa una miqueta que a propòsit de les Jornades de la Catosfera pràcticament s'haja emprat el nom del País Valencià en va: que si la blogosfera trenca les fronteres, que si la comunitat dels Països Catalans és formidable (Carme-Laura Gil dixit), que si els ciutadans reclamem un Estat Propi per a la realitat dels Països Catalans (Alexis Vizcaíno dixit), etc., etc., etc.

No sé perquè s'entesten a dir coses que no són veritat o que en si no tenen cap importància. Evidentment, la catosfera ha posat en contacte gent d'arreu dels territoris de llengua catalana que sense internet no s'hagueren conegut. En eixe sentit ha estat i serà una eina molt útil. Però no ens enganyem, el que cal mirar és el percentatge de blogs escrits en valencià respecte al conjunt catalanoparlant i respecte al propi País Valencià.

Pegueu-li una ullada a la llista de blogs de Vilaweb o mireu els rànquings d'Alianzo: 6 blogs valencians entre els 100 primers en català, i 2 blogs en valencià entre els 100 primers mantinguts des del País Valencia. Igualment, observeu la ràtio territorial que representa el País Valencià en la petició d'un estat propi per als Països Catalans: un 6% dels que s'hi han adherit. Això s'apropa prou més al vertader pols del valencianisme/pancatalanisme al País Valencià. La blogosfera ha servit per posar en contacte la gent que ja està interessada en la qüestió (que realment és molt poca) i no sembla que puga proporcionar camins per crear noves "adhesions a la causa" entre els mateixos valencians.

El mètode per sumar valencianistes sembla més tradicional i aplicat exclusivament al territori valencià: el discurs politicoideològic a través dels partits polítics, els mitjans de comunicació (televisió i premsa encara que siguen digitals) i, finalment, l'educació. Pense que eixe és el camí i no crec que el pancatalanisme (almenys en les dues primeres vies) hi pinte massa. De fet, a les Jornades de la Catosfera s'ha parlat de "Blogs i nació", però no hi va ser convidat cap polític valencià (malgrat reclamar-s'hi el sobiranisme dels Països Catalans) i m'ensume que cap dels presents tenia ni idea que existien els "Blogs valencianistes".

En definitiva, sense nova gent que empre el valencià com a llengua escrita vehicular i sense nous valencianistes la catosfera es continuarà movent en els paràmetres actuals: molt de català i poc de valencià (entre un 5% i 10%). Allò important és donar un salt qualitatiu al valencianisme polític (necessàriament allunyat del pancatalanisme com a discurs central per a créixer), tindre mitjans de comunicació generalistes en valencià (pràcticament som un erm en la qüestió) i garantir el creixement de les línies educatives en valencià (en el 25% estem ara). Només així podrà créixer la catosfera valenciana, que en l'actualitat i per si sola únicament ens dóna una mostra de la nostra realitat, fotuda, malgrat que alguns estiguen interessats a vendre fum.

PS: Finalment, en serem deu els valencians participants en la primera antologia literària de la catosfera que serà editada en els propers mesos. Enhorabona als seleccionats:
Filant prim, Salms, Anotacions rizomàtiques, La vida diferida, Va de bo, cavallers!, Vent d Cabylia, Tirant al cap, Nausica, Més content que un gínjol i Ultralocàlia.


13 comentaris:

Caterina Cortès ha dit...

Mirant al mapa dels blocaires que hi participaven per al llibre sobre blogs, de les Balears només erem quatre i tots de Mallorca, ara el que no sé és si els han triat a tots. Quin és el nostre percentatge? Un 1 o un 2% de participació Balear? Tan se val, poc a poc. Estic convençuda que amb el temps anirà agafant força! :)

Anònim ha dit...

Vicent a que esperaves? Que per art de màgia, i després de la invenció dels blogs, pujara en percentatge de catalanistes al País Valencià?

Ací estem com sempre i no li busques les 4 potes al gat. I els catalans? Seguixen fent el que han fet fins ara però amb blogs, s'omplin la boca de Països Catalans i després nanai. Que eres nou o que?

Respecte als medis pròpiament nostres... amb això si que cal avançar, no podem dependre de la televisió catalans, més be ens tenim que guanyar la nostra televisió i deixar de somniar que posaran més coses a TV3 del País Valencià.

I en qüestió de llengua, jo el nacionalisme que es practica al principat el veig un poc fotut ací. Hi ha molta immigració i molt de castellanoparlant, nosaltres som la minoria. Jo deixaria el tema de la llengua en segon pla i centrar-me, ni en valencianisme ni catalanisme, en transmetre a la gent que Espanya va mal i necessitem una altra cosa.

Ah i per cert, jo trobe que tampoc sabia res dels blogs valencianistes. Però això que és? Gent del BNV que té blogs? No pareix altra cosa.

El que no estaria res mal, i ho comentava amb Alibaimor a un comentari és que deuríem d'organitzar-nos nosaltres també, un poquet.

Vent d Cabylia ha dit...

No, Òscar, jo no espere res, però això mateix que tu dius: omplir-se la boca de Països Catalans no serveix per a res. El que és important és el treball al País Valencià i en eixe sentit crec que els "Països Catalans" ens ajuden de ben poc.

L'explicació dels blogs valencianistes la trobaràs ací. Pot demanar-ne l'alta tothom, supose que l'únic requisit és parlar de quant en quant de política o actualitat des d'una perspectiva valencianista (la majoria és bloquera, però també hi ha molt d'independent).

Caterina, heu estat seleccionats tots cinc, els residents a l'illa de Mallorca: No em diguis que és un somni, El péndol de les petites oscil·lacions, Frannia, Bitassa a lloure i eLiteratura. Però potser hi ha algun balear resident a Catalunya que se'ns passa per alt (ja que de moment no s'han donat les dades del lloc d'origen).

Anònim ha dit...

En el món digital es fa massa difícil copsar la realitat. Per exemple el que podríem dir la comunitat catalana a la xarxa és molt més activa que altres llengües de la mateixa talla, potser perquè duem a damunt un neguit i unes ganes de fer que altres no tenen. Fa uns anys el català era de les primeres llengües a la blogosfera mundial, ara ja no se com està.

Com vas dir molt bé el dia després del caos, açò dels blogs no ha servit de massa, potser ho vam arribar a creure, però als teus lectors ben pocs convenceràs perquè de fet ja ho estem de convençuts.

Anònim ha dit...

Hola companys,

un apunt molt interessant, i ho aprofito per a compartir unes quantes línies.
Personalment també vaig trobar potser una mancança de representació de gent d'arreu del país, però de ben segur que en un futur, si hi ha voluntat i segona vegada, serà quelcom que esperem que s'esmeni per part de qui ho organitzi.

La xarxa ha fet rehabitalitzar l'anomenada nació cultural, i trobant-nos en la situació que ens trobem, és normal que es plantegi l'assoliment polític de quelcom que faci evitar la seua desaparició. És normal la diversitat de plantejaments estratègics; la qüestió és no adoptar una actitud caïnista al respecte, quan malauradament és així ben sovint. Jo advoco per l'entitat política dels Països Catalans, però aquesta és una realitat amb la qual hem de treballar per a arribar-hi de base, i no una fita ja fixada i inamobible.

Vicent, semblant a tu, sóc un empordanès que viu a Barcelona i molt sovint m'he trobat amb exposicions dogmàtiques de que és el país i la llengua i això m'ha portat a diferents discussions, perquè ser català no vol dir ser barceloní. Com coneixem, de forma similar a com passa a la ciutat de València. De totes maneres, precisament la xarxa ens ajuda a reduir aquests buits imbuïts del coneixement.

Òscar, pel que fa a la immigració, sobretot castellanoparlant, també comentar que segurament n'hi ha més a Catalunya que al País Valencià. Jo mateix sóc d'origen andalús i ja veieu de quin pal. El problema és l'adoctrinament polític i colonització social que hi ha hagut des de fa molts anys, i aquí és on s'ha d'incidir... no cal que us expliqui res més, perquè ja ho coneixeu prou...

Anònim ha dit...

En primer lloc felicitar als blogs valencians antologats. Sens dubte bon criteri el dels electors.

En segon lloc i malgrat que semble una obvietat com el Palau de les Arts de gran, considere que encara hi ha un munt de gent (dins i fora de la nostra terra) que encara no és concient que no hi pot haver cap projecte de País Valencià sense els propis valencians.

I a hores d'ara el nostre País és un territori força heterogeni culturalment i ideològica. Fins i tot existeix un ampli ventall de matisos dintre de l'autoodi que una part dels valencians sent per la seua pròpia terra.
O bé, perquè no els agrada la seua situació a hores d'ara (fugida cap endavant) o per contra perquè prefereixen un PV submís als postulats de l'espanyolisme que un PV amb identitat pròpia.

Per tant, crec i amb açò coincidisc amb tu Vicent, que abans de muntar superestructures digitals cal bastir amb fonaments el suficientment consistents la seua infraestructura interna. Els blogs hi poden contribuir, és clar, però només de forma tangencial. El vertader motor ha de ser la pròpia societat (hui per hui sembla una utopia) amb l'educació i els mitjans de comuniccació com a recolzaments visibles.

Però què tenim? Una societat "mesinfotista, panxacontenta i acrítica", una educació que no acaba de funcionar i uns mitjans de comunicació als que els importa un rave tot aquest tema.

Així que siguem objectius, proposem-nos projectes a curt termini i realistes i continuem esforçant-nos per abastar-los.

Sembla que la gent oblida que el PP continua governant amb una majoria absolutíssima i que els partits nacionalistes a penes aconsegueixen arrossegar uns milers de vots.

Almenys agrair a la blogesfera poder compartir comentaris com aquests i connectar milers de petits nuclis de resistència (o millor dit, d'insistència).

VK

Anònim ha dit...

és una bona reflexió: els blocs tendeixen a reflectir la realitat que hi ha fora dels ordinadors. En tot cas, em sembla que el "simple fet" de poder trobar, llegir, escriure, intercanviar, conéixer... contribueix a una "normalitat" que no hi ha a la "realitat real". A poc a poc, com les passes d'una formiga. És ben cert que les persones que es mouen/movem per una "blogosfera" en català ja teníem una actitud prèvia que, els blocs, només han aguditzat.
No obstant... més enllà de lectures més o menys polítiques, els canvis són només quan ha passat molt de temps, és a dir, quan hi ha un moment per a poder-los "definir". Per això trobe que és tan important el fet de normalitzar [més, fins i tot, que el de posar noms].
salut a tot el món!

dospoals ha dit...

Primer de tot, et demane disculpes per haver llevat el teu comentari del versostriats, però com que estic tenit problemes de sentir l'àudio, no pare de llevar-lo, tornar a posar-lo, etc.

Sobre la cosa aquesta del bloguerisme en català, és el mateix gos però amb un collar diferents (altres collars són la literatura, la música, etc.). Els catalans no ens miren i els valencians els mirem massa. Sembla que tenim un complex ben gran sobre nosaltres mateixos: com que tenim una mancança de referents al país (polítics especialment) que servisquen de pigalls, ens els cerquem en un altre (Catalunya en aquest cas). Al remat, sabem més dels catalans que dels valencians i exigim (infantilment i mútuament) que es sàpien els nostres poquíssims referents. Com que això no passa, ens ve la decepció en el mirall català.

Mira-ho d'aquesta manera, imagina't una gran capital i un poble petit: tots els pobles petits van als actes culturals de la capital, però pocs capitalins (cap?) van a les actucions culturals dels pobles petits. Quanta gent de València anirà a Llíria a un recital de poesia? Quanta gent de Dénia anirà a un recital al Verger? Roda i volta, tot remet als complexos de cada país.

A Catalunya hi han 7 milions d'habitants, i relativament, molts pocs són castellans, comparats amb els habitants del País Valencià, en què la meitat és castellanoparlant (a les capitals, es concentren els castellans, però hi has d'afegir els de les comarques per llei castellanoparlants) Dalt o baix, que pot hi haure "de fet" al país, un milió de valencianoparlants, milió i mig? És una xifra ridícula, comparada amb els tres quatre o cinc catalanoparlants "de fet".

Si d'aquests milió o milió i mig hi lleves la meitat que no són valencianoparlants militants (simplement el parlen per la inèrcia: perquè aquests ni es compren llibres, ni revistes, ni música, ni pel·lícules, etc. en valencià. Més aïna es compren traduccions en castellà, van als megaconcerts d'estiu castellans, escriuen en castellà "perquè s'hi expressen més bé"), si els lleves, com es pot pretendre remuntar la situació, amb l'altra meitat que queda?

Queda clar que tot pinta malament, però el fet cert és que cal treballar-hi contínuament (amb la por al cos que arribe el dia que se'ns creuen els cables i ho engeguem tot a dida: que confiem que no hi arribe).

Vent d Cabylia ha dit...

Toni, el problema de base és que fer partir la proposta nacionalista valenciana d'una base etnocultural, com va fer Fuster, ni ha triomfat ni té massa sentit en el cas d'un País Valencià en què més del 15% de la demografia és històricament castellanoparlant (tot l'interior i la zona sud) i on actualment ni un 50% empra el valencià a les zones de suposat predomini lingüístic valencià (per no parlar de les capitals de província, generadores dels principals discursos politicoideològics).

Però, a més a més, per molt base objectiva que tingueren els raonaments de Fuster (els valencians parlem català i som catalans perquè provenim d'una colonització catalana dels segles XIII i XIV), no et pots saltar 600 anys d'història basats en una mateixa identitat col·lectiva historicopolítica (valenciana) com si no res (un aspecte complicat per 150 anys d'identitats provincialitzadores, cada vegada més fortes). Vaig tractar d'explicar-ho ací.

Em sembla que el projecte de Països Catalans ni té lògica interna ni externa. Ni s'aguanta tal i com està formulat (no esta ni formulat amb detall) ni ens convé per tal de "fer-nos forts". Des del meu punt de vista el que cal fer és país, País Valencià, que és el territori històric que hem heretat, en què hi residim valencianoparlants i castellanoparlants, i en què cal dignificar la llengua històricament majoritària perquè és el nostre patrimoni.

I això no té res a veure amb si li diem "valencià" o "català". Evidentment tots parlem una mateixa llengua, que internacionalment s'ha de dir català i estatalment no costaria res de dir-li "català/valencià" (i acabaríem amb les polèmiques de si esta pàgina té doble versió o no en té).

Per la "via valencianista" sembla factible poder fer créixer el valencianisme, i aixo que ja és ben difícil amb l'espanyolisme triomfant dels nostres polítics (però així els seus arguments són més fàcilment desmuntats). Per la "via catalanista" continuarem així per secula seculorum. Com se'n dedueix del que diu Josep ("dospoals"), allò que realment ens ha d'ocupar és fer País Valencià. Les relacions amb Catalunya i les Illes Balears són importants per a la qüestió lingüística, però poca cosa més (més enllà de les relacions frontereres nord-sud, les de La Marina-Eivissa-Mallorca, etc.).

Vk, res més que afegir, i German, tens raó, però també sembla lògic que els participants d'una mateixa comunitat lingüística es posen en contacte entre ells a través de les vies disponibles; no és res de l'altre món ni "formidable". És també en certa manera una mostra del que som: un grup de gent que parla la mateixa llengua.

Finalment, Dani, encunyes expressions electorals memorables: "caos, desastre, eleccions, entropia" o, ara, "el dia després del caos" :D

Vent d Cabylia ha dit...

I dues notes que (per separat) m'acaben d'apuntar per fer-se una idea de com està el tema:

- Segons Alianzo només el 3% dels blogs valencians (dels que ells tenen "controlats", supose) estan escrits en valencià.
- A dia de hui només jo he fet servir a internet l'expressió "Catosfera valenciana.

Anònim ha dit...

M'ha agradat molt el teu comentari sobre la catosfera i la realitat valenciana. És lúcid i encertat.Es evident que venent els PPCC no anem enlloc, però tampoc passa res per "tindre'ls a la boca" en certs contextos, com la catosfera, no?
Jo sóc valencià, independentista, i crec en els PPCC, però sé que ara això no és possible. Què hi farem!

Anònim ha dit...

Vicent, per tal de relaxar una mica l'ambient (encara és dimarts i podem deixar per demà això d'arreglar el món) m'he permés la llibertat d'analitzar a TaF l'enquesta sobre usos i costums bloggers a què et refereixes en el teu comentari d'abans. Ja em dius què en penses.

Anònim ha dit...

El que és important és que amb el blocs es trenca la incomunicació irracional que hem patit aquests darrers anys valencians i catalans. Molts dels blocs que més m'agraden són valencians, i és una immensa sort poder deixar comentaris i poder encetar diàlegs que fa anys no eren possibles. Malauradament em sembla que el món dels blocs és molt més minoritari del que ens volen fer creure, vull dir que en la població general no té gaire impacte. Però el que sí podem fer és ajudar a crear opinió i deixar el nostre granet de sorra. Respecte al tema dels PPCC és un tema polític, em sembla que per sobre de tot el més important és la llengua.