dijous, 12 de febrer del 2009

Les cases del Cabanyal

Té la terra valensiana un paraís terrenal,
que formen, pera adornarla, la placha y el Cabañal.
Amb estos versos un grup de set dones i cinc hòmens finalitzaven una obreta musical titulada De Valensia al Grau, estrenada al Teatre Russafa la nit del 24 d'octubre de 1888. Malgrat les paraules de lloança cap al poble marítim -llavors encara independent-, la representació servia també per a reivindicar la deixadesa i les falses promeses que la ciutat de València oferia de continu als seus veïns de la façana marítima. Un dels clímax de l'obra, la penúltima escena, mostrava dos actrius que representaven els respectius municipis, el Grau i València, trobant-se a les cases consistorials del Poble Nou de la Mar i mantenint una interview cantada, en què la primera arremetia contra els governants i burgesos valencians:
Este tros que tots envechen está arruinat de lo més
per alguns que mangonechen, y rihuen, menchen, pasechen
als meus lloms y als dels demés; per tots als que correspon
donar, en lloc de fum, llum.
València preguntava "Y qui son eixos?", a la qual cosa contestava el Grau, tota indignada:
¡Ay mare! eixos alguns son... uns cuants que sols donen fum.
Uns cuants qu'en mangonechar, com ya dic, estan contents [...]
A élls confiat m'entreguí; en ses paraules creguí,
y en ses promeses sifraba la ventura qu'ensomiaba y la gloria que forchí.
Mes tot ha segut engañ, tot ilusió: m'oferiren plata y em donen estañ;
pasá un mes y pasà un añ y enchamay res me cumpliren;
y així estic abandonat, y així vixc desconsolat,
y pobre ¡oh mare! m
e trobes,
cuant podria estar rodeat d'or y diamants per arrobes.

Cuant l'abundansia podria ser el patrimoni meu,
y he perdut lo que tenia; ¡d'eixos hómens la falsia
no pot may perdonar Deu!
I 120 anys després la cosa continua molt pareguda: el Cabanyal podria ser un paradís, però els governants de València només s'han dedicat a "mangonejar-lo", degradar-lo intencionadament i vendre el fum de la rehabilitació a través de la destrucció. És per això que esta vesprada a les 18 h. Salvem el Cabanyal ha convocat un acte de protesta davant de les portes de Cabanyal 2010, l'empresa municipal encarregada de gestionar el pla d'assolament de bona part del barri. El problema, però -segons m'han comentat en reiterades ocasions diversos veïns de la Malva-rosa, el Canyamelar o el Cabanyal-, és que ja no hi ha solució. L'enviliment de la zona ha estat tan gran que ja no hi ha quasi res per salvar: només les cases, però no el barri, perquè a dia de hui ja no hi ha la vida social ni comercial que es mantenia vint anys arrere.

Amb tot, per dignitat i perquè la destrucció no és l'únic camí per a la recuperació de zones degradades, la protesta és legítima i molts de nosaltres estarem allí personalment o de cor. Fa poc em regalaren el llibre Les cases del Cabanyal, una joia que mostra tota la riquesa del patrimoni modernista del barri i que cau de les mans en observar que moltes de les cases catalogades ja han desaparegut a mans de la piqueta de l'Ajuntament o estan a punt de fer-ho. Una sensació d'impotència comparable a la que mostrava un veí del barri, el mantenidor del blog La roca de Benet, en comprovar la destrucció d'un altre edifici històric, tot clamant "on abans hi havia una casa bonica ara hi ha una merda de solar; qui és qui degrada el Cabanyal?":

Abril de 2007


Desembre de 2008

Com cantava el Grau a València en 1889 "l'abundància podria ser el patrimoni meu i he perdut lo que tenia". I, malgrat tot, encara acabava lliurant-se sense por a la seua mare i veïna, la "sultana" de València, un títol de sobirana que si hui conserva serà perquè exerceix un poder arbitrari i sense compassió, no pel respecte o l'admiració que causa entre tots els seus súbdits de forma generalitzada...
Yo soc el Grau, la mina mal esplotada,
de ignorades riquées, d'amor y grasia.
Tinc Cabañal qu'envecha dona á la gloria,
y un Cañamelar, vaya, ¡cosa molt bona!
Paraís de poesia, d'or y de plata,
es el Grau, desde el Ovalo al Cap de Fransa,
fet sols pera recreo d'una sirena,
sultana entre sultanes com es Valencia.


Plànol del Grau en 1857

7 comentaris:

morena ha dit...

2010, ya le queda poco para la autodestrucción, no?

abrazos

Marc ha dit...

i a tot això Rita deapareguda no?

Sfrazzera ha dit...

Quin post t´has arreat xiqueT!!Jo encara no meu crec que siguen tan fills de puts i s´en vaja tot enterra.

Forlati ha dit...

Magnífic mon ami! Suponc que has pensat que l'obra potser siga una paròdia —es diu igual— que el poema que es feu per a l'inauguració de la llínia de tren "De Valensia al Grau" i que cantava les bondats del tren com a vehícul de progrés per a la zona.

Vent d Cabylia ha dit...

Sí, Forlati, ja ho he pensat. També s'ha de dir que l'autor de l'obra es mostra fermament partidari de l'annexió a València, la qual tingué lloc a penes uns anys després...

Comtessa d´Angeville ha dit...

Que no se'ls caurà una casa damunt tombant-la i els xafarà els collons i el cap...

Per allà estarem esta vesprada si la mar deixa, i a les vuit concert de Senior!

Anònim ha dit...

Pot ser estic pecant d´ingenu. I de fantasiós. Però a lo millor el futur del Cabanyal està lliurant-se a estes hores en la declaració que estarà fent davant Garzón l´inefable Alvaro Pérez, alias El Bigotes.
Somiar costa poc.

Angresola