Preparant com estic el meu primer article de divulgació (pagat) sobre un tema tan alié en principi a les meues investigacions com és la recerca medieval de relíquies a l'Orient Pròxim, he tupat amb una etimologia que desconeixia per complet: la de romeu, romer i romeria.
Romeu, com el cognom de l'aspirant a substitut d'Alarte, és el mot primigeni que amb el temps ha estat reemplaçat per romer, és a dir, la persona que peregrina a un santuari. I, precisament per això, de romeu i romer, es diu que eixa persona va en romeria, això és, en peregrinació religiosa. L'origen etimològic, doncs, rau a la paraula romeu, que segons el DCVB prové del grec bizantí rhōmaĩos (ῥωμαῖος), "romà", el nom emprat a Bizanci (l'Imperi Romà Oriental amb capital a Constantinoble) per a designar els peregrins que anaven des de l'Imperi Romà Occidental cap a Terra Santa. Com que la seua capital era Roma, tots aquells peregrins eren considerats "romans" i la paraula s'estengué posteriorment a qualsevol tipus de peregrí, es dirigira a Santiago de Compostel·la, a la pròpia Roma o a una ermita propera (allò més comú...).
Com sol ser habitual, les coses que m'agrada plantejar ací estan sotmeses a profundes discussions que omplin fòrums i pàgines d'internet amb l'apassionada intervenció de gent tan queferosa com nosaltres...
14 comentaris:
I "Romeva" serà el femení?
Tal qual. Segons el DCVB: "Romeva (o romeua)" és la "Dona que va en romiatge", així com un "Llinatge existent a Barcelona"
Això vol dir que cada volta que he pujat a la Magdalena en romeria el que estava fent era començar a ser romana i que la meua condició actual de romana (romeva) me la vaig començar a currar de xicoteta?
quines coses, Vicent.
"Preparant com estic el meu primer article de divulgació (pagat) sobre un tema tan alié en principi a les meues investigacions com és la recerca medieval de relíquies a l'Orient Pròxim": ole, ole i ole. Qui havia dit màfia?
Marieta: Doncs sí, xica, o que, des de Roma, prepararies una peregrinació a Jerusalem. Tot pot ser. Perquè, tot plegat, ens resta saber què fem amb els 'palmeros'.
No cal oblidar, però, que quan toquen a festa, tothom s'hi junta...
Equiliquà, Maria, totes les romeries que dus al darrer han possibilitat un acostament a l'accent romà inimaginable en altres persones...
Jesús, si això és la màfia (tant de bo), encantat de tindre padrins com tu!!
Hola,
quina gràcia
veure escrit
equiliquà!
ai,
que m'ha fet recordar!
i equiliquatre és una variant, no, o al revés?
a veure si també fas un post sobre esta expressió, :)
p.d. estos posts d'etimologia m'encanten...
maria
I ja que estàs de medievals i de relíquies... una de les llegendes més medievals és la de 'sant jordi, el drac i la princesa'. A Banyeres de Mariola la posem en escena cada tres anys i enguany toca! És segurament el millor espectacle de gent no professionals que hi ha al País Valencià.
et deixe l'enllaç al video promocional.
http://www.youtube.com/watch?v=TE7GA428EC4
més info; llegendabanyeres@gmail.com
salut!
Gràcies Adrià. Precisament Sant Jordi és un dels "afectats" (també hi ha un braç a la catedral de València...) Molt interessant el vídeo, sou quasi més santjordians que els alcoians!
Maria, la veritat és que "equiliquatre" jo no l'he gastada mai, però supose que sí que és una derivació d'"equiliquà"...
Xe, Vicent, ja m'has fet dubtar arran del teu post. He mirat en el diccionari de l'Enciclopèdia Catalana i em diu que peregrí i pelegrí no són sinònims. De fet, segons el diccionari, podríem dir que un pelegrí peregrí seria un pelegrí a qui veiem poques vegades.
He mirat en el diccionari de l'Institut
d'Estudis Catalans i també diu el mateix.
Miquel, jo és que de les decisions arbitràries em fie poc (per això escric blog i no bloc)... Ho dic en conya i s'ha d'escriure la forma indicada pels diccionaris, però és que sempre m'ha tocat la moral este cas de "peregrí/pelegrí" i opte per escriure'l a l'antiga, com el trobe en els documents medievals.
M'explique. Sembla que el DIEC i el GDLC triaren "pelegrí" en compte de "peregrí" per al significat de "romeu" pel que diu el DCVB al final de l'accepció de "pelegrí": En un preceptista del segle XV es troba la condemnació de la forma pelegrí: "Evitar de dir... pelegrí per dir peregrí", "Pou Regles" 269. Però la forma pelegrí és ben llegítima, i actualment gairebé l'única usada en el català literari amb els significats indicats en aquest article; en canvi es conserva la forma peregrí amb l'accepció de ‘estrany, poques vegades vist’.
Tanmateix, com el mateix DCVB indica, en el català medieval es pot trobar a bastament "peregrí" en el sentit de "romeu". Per què, doncs, es va optar per restringir-ne l'ús a la forma moderna en detriment de l'antiga? Per pura arbitrarietat (per la voluntat de tindre dos mots diferenciats per a dos significats distints: peregrí-estrany / pelegrí-romeu). En canvi, sembla que en casos pareguts ("monasteri/monestir", "cementeri/cementiri"), com que no hi havia dos significats diferents, s'optà per una solució totalment inversa: privilegiar la forma antiga ("monestir", "cementiri") en detriment de la moderna ("monasteri", "cementeri"). Tot arbitrarietat... Ja sé que les normes lingüístiques són arbitràries (per convenció), però de vegades l'arbitri no està massa ben argumentat...
En tot cas, tens raó (però a mi m'agrada dir "peregrí", que és com ho veig escrit normalment als documents medievals).
Salutacions!
Estic d'acord amb tu, Vicent. Trobe l'assumpte si més no interessant. Potser amb la mateixa intenció de fer més precisa la llengua els autors del diccionari han actuat d'igual manera amb el significat dels verbs corresponents:
pelegrinar i
peregrinar, que tenen també accepcions distintes. Fins i tot podríem fer un travallengua del pelegrí peregrí que peregrina quan no pelegrina.
Per cert, m'ha sorprés l'actitud de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, tan amiga com és d'acceptar termes diguem-ne mediàtics, com ara "peluqueria", en el seu Diccionari Ortogràfic. En el cas de peregrí/pelegrí, l'AVL ha assumit senzillament la mateixa solució que l'IEC: pelegrí com a substantiu i peregrí com a adjectiu.
Efectivament, però això ho fa només el GDLC. El DCVB diu Pelegrinar: V. Peregrinar, la mateixa solució que adopta el DIEC (la qual cosa contrasta novament amb el fet que es restringisca a "pelegrí" la significació de "romeu"). Contràriament, com bé dius, el GDLC és "conseqüent" fins al final i diu: Pelegrinar: [de pelegrí] Anar en pelegrinatge a un santuari, limitant el significat de "Peregrinar" a anar per terres estranyes.
I una cosa pareguda ha passat amb "peregrinatge". El DCVB deia pelegrinatge o peregrinatge: Acte d'anar de camí lluny de la seva terra, i especialment d'anar en viatge a un santuari o a llocs venerats per religió. Però el DIEC i el GDLC directament es carreguen l'accepció "peregrinatge", que deixa d'existir...
Quant això de l'AVL, el mateix: pura arbitrarietat. Com que eixa no ha estat mai una paraula "conflictiva" doncs han fet el mateix que els anteriors diccionaris i au...
És ben curiós que als pelegrins que anaven de Roma passant per Constantinoble els digueren "romans" quan els mateixos bizantins també es consideraven romans, també en la denominació del que ara coneixem com a imperi bizantí.
Estic divagant ara.
ivan_marq
"Pelegrins" havíeu dit, mestre Vicent? Que van a Roma? Pelegrinitos, amb dissimilació de l'erra i tot (per bé que jo li tinga més deler a l'Estrella Morente). Ja es veu que en todas partes cuecen pelegrinos...
Publica un comentari a l'entrada