El Pez Gordo (Calle del Pez, Madrid)En a penes 8 meses he visitat tres grans ciutats europees de mà de companys bloguers als quals no coneixia en persona abans de llançar-nos a l'aventura de trobar-nos, posar-nos cara, vagarejar, compartir taula i xarrar pels colzes. La descoberta usualment -si és que una part no arriba dilluns de matinada- comença amb una cerveseta a un lloc cèntric, agradable i pintoresc. Després, com per art de màgia, la cosa roda de manera plaentera, intensa i apassionant. Madrid no ha estat una excepció i la veritat és que els amfitrions -un català naturalitzat madrileny, una madrilenya d'origen extremeny i un mostoleny que parla valencià- ens han fet sentir com a autèntics privilegiats per gaudir de la seua companyia.
Amb ells, al Palentino o a El Pez Gordo, hem aprés que tirar les canyes allà és tot un art molt més depurat que el d'ací. Amb ells, al ple de juny, ens hem fotut un cocido madrileño a La Bola com Déu mana, en la seua olla de fang i amb els seus tres vuelcos. Amb ells, hem eixit de tapes per Lavapiés amb horari 'madrileny': a les deu Tirso de Molina, a les deu i mitja Bodegas Alfaro, a les onze Gaudeamus i a les dotze sopant com si no res a la Casa de Asturias. Amb ells, hem aprés de literatura, de cinema, de gastronomia, de música, de jueus, de musulmans, de madrilenys, d'extremenys, de catalans, de valencians, de miners, de periodistes, de triperia, de blogs, de viatges, de la vida... I només puc que donar-los les gràcies.
Bodegas Alfaro (Calle del Ave María, Madrid)
Com ja vaig dir una vegada, supose que una de les principals virtuts de la blogosfera és allò dels que s'assemblen se cerquen (i es troben), i no debades les persones que he trobat darrere de blogs suggestius són extraordinàriament interessants i plenes de saviesa -fins a un punt que han esperonat exponencialment les meues ganes de continuar aprenent d'ací i d'allà. Igualment, una de les coses que més m'ha impressionat de totes elles -ja siguen amb les que he viatjat o amb les que m'he trobat simplement per prendre alguna cosa- ha estat la seua gran tolerància, generalment lligada a una forma intensa però raonada de veure la vida. Gran invent i llarga vida a la blogosfera!
12 comentaris:
Amen company!
Llarga vida!!!!!
estic totalment d'acord: visca la blogosfera! I gràcies, gràcies, gràcies als amfitrions :)
Molt bonic açò de forma intensa però raonada de veure la vida. Mon pare sempre m'ha dit que la nostra vida s'acabara pareixent a un entierro de tercera ("en vida").
Escriu vosté com un deputat, però no dels d'ara: dels d'abans de la guerra.
Jo no sé què diran els altres, però per a mi va ser un plaer l'amfitrionatge.
Firmat: El mostoleny ieista.
PD: No voldria ser perepunyetes però m'atreviria a apuntar que l'extremenya ho és tant com jo sóc segovià. Vaja, que eixe és el seu pueblo, però que ella és nascuda a Madrid, tal com jo. Ja em corregirà el naturalitzat que s'hi amistança, si l'erre. Al respective, vegeu açò , punts 2n i 3er.
Una altra coseta: jo encomane amb devoció la crònica d'una coronació anunciada. A mi m'ha tocat el coret allò de la conquesta per diritto di vino... :)
Mala cosa açò d'anar depressa i sense reparar: una madrilenya d'origen extremeny. Au, ja me'n vaig a fer penitència!
Com sempre, patint, eh cosinet?
Ahir venia pensant en el cotxe, que tú ets com de la familia, i que si els meus cosins et conegueren, sería com si sempre hagueres estat a tots els dinars i els sopars.
Es una sort aquestes coses dels nostres temps.
Que curiós, tu vas anant i jo vaig després. A l´Alguer, a Madrid....
Llumetes i màgia, per a les nostrès vides!
Deixeu-me estar la xiqueta, que encara no la tinc marejada amb els vostres debats identitaris i ja me la voleu viciar! Però la precisió del Jesús és correcta, sense que això fos obstacle perquè li aflores un somriure en llegir-li aquesta definició.
De debò, gràcies a vosaltres, que sou els qui vau fer llargs camins per venir a aquest cul-de-sac d'Europa.
PD: com a bon seguidor de Los Planetas, "Nunca me entero de nada", i ara lligo caps del giblix.com. Avui mateix esmeno aquest desconsedirat oblit en el meu blogroll!
Quina sort poder fer-ho.
Jo ho faré a l'hivern però visitant clients de l'hotel.
benvolgut vicentet,
quan vaig fer l'aclariment al fotolog no saps quina s'organitzà: cada puto poble deia 'cosquerelles' d'una forma més rara: fins i tot algú apuntà: 'cunquenelles'.
;)
t'han tractat rebé per la villa y corte!
Enhorabona per l´estada lúdico-gastronòmica a Madrid!
Ara em pregunte si El Palentino que visitares és el mateix lloc referit en la lletra d´una cançó de Siniestro Total: "Vamos al Kwai, y al Berberecho, y al Palentino y a lo hecho pecho".
Martí, precisament a les cosquerelles, pessigolles, pessigoles, pessiguelles, pessiguetes, cosseguelles, cassigoles, cassanogues, cassònigues, cassònies, cossinogues, cosquinogues, cosquelles, coscanelles, cosconelles, cosquerelles, segulletes, cosquilles, cossiguetes, còssigues, cassogues, joques, els vaig dedicar un post fa temps.
Oxímoron, no n'estic segur però crec que sí que és eixe Palentino, sí...
Sí, Oxímoron, és eixe Palentino mateix. Palentino n'hi ha un només (i prou). El Kwai existia fins fa poc però l'última vegada que hi passí estava tancat (sembla que per traspàs -de l'anterior cambrer i amo al Paradís). Quant al Berberecho, no era un bar de Madrid sinó de Sant Jaume de Galícia (tan atrotinat com tots els altres que apareixen a la cançó).
Publica un comentari a l'entrada