La mare que els va parir!

Felip i Carles, Carles i Felip. Tanto monta monta tanto?

En arribar a casa tinc un avís postal del Museu d'Història de Catalunya. Han de ser, per fi, les actes del congrés "L'aposta catalana a la Guerra de Successió (1705-1707)" que es va celebrar fa ja més de dos anys, en novembre de 2005. Malgrat no correspondre a la meua especialització, va ser la meua primera comunicació. Ja era hora!

M'alce, isc de casa i abans d'anar a l'arxiu, que obri a les 9, enfile cap a Correus, que dóna servei des de mig hora abans. Només hi ha una persona davant de mi. Acabaré prompte. El funcionari dels paquets, en contra del que és habitual, parla català. Desapareix un moment de la meua vista i torna amb un sobre gran i ple. Me'l dóna, ens acomiadem i abans d'eixir per la porta principal ja l'he obert. Són les actes. Perfecte! No està mal la portada, tot i que quan comence a fullejar-lo m'adone que no s'han esforçat massa: són simplement les preactes editades a lletra més menuda i amb tapa dura.

Passe a les pàgines 193 a 202, la meua comunicació: "Vicent Baydal. Universitat Pompeu Fabrac". Fabrac? Primera errada. Mire, mire, mire. Ah, està tot bé. Arribe al final: "La mare que els va parir!!!!" No han posat la relació bibliogràfica que anava darrere del text de la comunicació, totalment imprescindible perquè emprava el sistema de citació autor-data. L'han deixada pràcticament inútil. "La mare que els va parir!" Si cite, per exemple, "(Kamen, 1987a: 157-159)" com collons s'ha de saber que m'estic referint a les pàgines 157-159 de l'obra "La España de Carlos II"?. I així amb absolutament totes les referències, especialment en totes aquelles de cognom comú com "(Muñoz, 1997)", "(Ruiz, 2001)", etc. Mecaguen tot!

Fa poc vaig estar lluitant amb un corrector valencià per mantindre el text d'una altra comunicació que espere que isca el 25 d'abril d'enguany. Em va resultar una experiència esgotadora perquè vaig haver de revisar i recorregir un parell de vegades un text que estava bé com estava però va ser sotmés a nombroses modificacions de forma i contingut. Estos editors almenys van tindre la cura de consultar-ho i negociar-ho tot. Els del Congrés de la Guerra de Successió, en canvi, ni mitja paraula. I ja no té remei. No hi podem fer res. Únicament tractar de posar-li solució. Si algun estudiant (que decidisca incrementar la irrisòria xifra d'historiadors valencians que es dediquen a la guerra de Successió) o algun investigador està interessat en la comunicació, ací la pot consultar:

V. BAYDAL, «L’austriacisme valencià. Interpretacions historiogràfiques i nous enfocaments», Actes del Congrés L’Aposta Catalana a la Guerra de Successió: 3-5 novembre 2005. Barcelona: Museu d’Història de Catalunya / Centre d’Història Contemporània de Catalunya / Universitat Pompeu Fabra, 2007, p. 193-202

Pàgina26 (IV)

El rei explicant-li l'esquema tàctic
a la host del setge de Mallorca (un 4-4-2 segurament)

A propòsit del vuité centenari jaumí (III). Publicat a Pàgina26.com

Segurament té raó n'Antoni Furió: als antics regnes de Mallorca i València la figura del rei Jaume I és més ben valorada que a l'Aragó i a Catalunya (malgrat que els catalans de a peu el consideraren fa poc el seu personatge històric favorit). En consonància amb això, han estat les altes instàncies polítiques mallorquines i valencianes les que han declarat oficialment l'Any Jaume I, mentre que a terres catalanes i aragoneses la celebració (almenys de moment) ha quedat reduïda als àmbits científics de l'Institut d'Estudis Catalans, l'Institut d'Estudis Ilerdencs i l'Instituto Fernando el Catòlico, que organitzaran tres congressos en col·laboració al llarg de 2008.

Altrament, esta mateixa setmana el Consell de Mallorca ha presentat la imatge corporativa dels seus actes, concentrats fonamentalment en el darrer trimestre de l'any, mentre que els propers dies la Generalitat Valenciana farà públic el seu propi programa d'esdeveniments dirigit per Eduard Mira, sociòleg, novel·lista, i coordinador major del regne (ja en du quatre amb els anteriors Anys March, Borja i Almansa). Es parla, si més no, de dos exposicions, tal volta una sobre "el rei i el regne de València" i una altra sobre els "gustos del monarca" comissariada pel sempre grandiloqüent José Enrique Ruiz Domènec, catedràtic d'història medieval a l'Autònoma de Barcelona. En tot cas, les rivalitats subterrànies entre les institucions catalanes i valencianes donants de peces -arxius i museus- ja han començat: "jo no et deixe eixe document perquè tu no em deixes aquell... doncs no et deixe cap"... "què t'has cregut? jo tampoc no et deixaré cap!"

D'altra banda, desconec si dins del programa de la Generalitat Valenciana, les Universitats de Castelló i d'Alacant organitzaran sengles congressos d'història relatius a l'època de Jaume I, al temps que potser també prepararà quelcom José Luis Villacañas, el seu biògraf en castellà, professor universitari de filosofia a Múrcia i antic director d'Arxius de la Conselleria de Cultura valenciana. De fet, actualment el mateix Villacañas està assessorant la producció valenciana d'un potent documental sobre la figura de Jaume I, la qual no serà l'única aportació audiovisual de l'any, ja que el també valencià José Antonio Escrivà està ara acabant de rodar King Conqueror a la Ciutat de la Llum.

Finalment, d'altres iniciatives acadèmiques o cíviques estan posant més salsa a la celebració de l'Any Jaume I. Els més matiners van ser Stefano Cingolani, Maria Teresa Ferrer Mallol i Jordi Burguera, i Antoni Furió amb els seus assaigs, reedicions i biografies, alhora que Vicent Garcia Edo ve dirigint des de fa un temps l'Arxiu Virtual Jaume I, una eina magnífica per als investigadors. Ara ha estat el torn del Consell Valencià de Cultura amb la seua proposta d'anomenar "plaça del rei Jaume I" a la de l'Ajuntament de la ciutat de València, mentre que Ernest Belenguer, Joan Soler i Guillem Rosselló acaben de publicar una nova monografia històrica, un recull de llegendes i una novel·la sobre la conquesta de Mallorca respectivament. En breu Maria Carme Roca publicarà un llibre sobre les dones del rei Jaume i potser al llarg de l'any un grup de valencianistes organitze un viatge a Montpeller, tot rememorant el que es va fer fa un centenar d'anys.

En fi, que ens eixirà per les orelles "el bon rei en Jaume", creador dels regnes de Mallorca i de València, cap militar dels exèrcits cristians, usurpador de terres, ordenador de deportacions massives, nepotista com el que més, però mite on els haja. Algú en dóna més?

Quan encenc la tele, sent Mòniques per totes bandes

En ocasions sembla que només hi haja deu dobladors a tota Espanya que ho doblen tot. O almenys eixa és la impressió que em fa a mi, que sent una vegada i una altra les mateixes veus en les més variades pel·lícules i sèries. En el meu cas, com he estat gran seguidor de Friends, mesure els dobladors pels seus personatges: eixa és Phoebe, eixa altra Monica, aquell Ross, este Chandler, etc. Sobretot a les dues primeres les sent per totes bandes.

Doncs bé, és molt fàcil saber qui hi ha darrere d'estes veus mitjançant el web Eldoblaje.com, La base de datos del doblaje en España. Així, per exemple, es poden conéixer ràpidament els dobladors de Friends i saber que Concha García Valero "és" Monica Geller. I amb raó em sona la seua veu; des que debutara a Canción triste de Hill Street ha doblat més de 750 actrius, sense comptar anuncis: és la mare de Luke Skywalker, la Moneypenny de James Bond, Geena Davis a La Mosca, Bridget Fonda a El Padrí III, Jeanne Tripplehorne a Instint bàsic, Irina a Stalingrado, Madeleine Stowe a Dotze micos, Kristin Scott Thomas a El pacient anglés i a Quatre bodes i un funeral... Constantino Romero, en canvi, no té ni la meitat de doblatges.

Una darrera dada: han estat registrats 2.719 dobladors que han doblat 45.139 actors, una ràtio entre d'uns 16 actors per doblador. Ja sabeu, si voleu tindre més informació sobre el vostre doblador favorit esta és la vostra web.

Camps i la lleialtat

El divendres 28 de desembre de 2007 havia quedat amb uns amics a la plaça de la Mare de Déu de València per anar a sopar i ens va sobtar que hi haguera focus il·luminant-la per tot arreu. Vam arribar a suposar que Camps estava enregistrant el discurs de Cap d'any i, efectivament, per les imatges que es van veure posteriorment des de la finestra del palau de la Generalitat l'estava fent. No vaig tindre l'oportunitat de veure'l, però he pogut visionar després la notícia que va oferir Notícies 9, i en destaque dos aspectes: el valencià de la RACV emprat i la dèria espanyolista de Camps.

En primer lloc, el valencià malparlat de Camps quasi feia feredat. Montilla també malparla el català, però almenys en els seus discursos oficials el lèxic, la sintaxi i la gramàtica són correctes. El discurs de Camps, en canvi, pareixia escrit malament a posta: "tenir que tindre", "alcansar", "tarea", "eventos", etc.

En segon lloc, la interpretació política de l'Any Jaume I és pràcticament malaltissa. Transcric el que hi digué Camps: L’any que ve té una cita especial. Es complix el huit centenari del naiximent de Jaume I el rei Conqueridor, el rei fundador, el rei que va fer possible la creació d’un territori autònom però també lleial en l’antiga Corona d’Aragó i lleial sempre en el compromís a tota Espanya. És un reconeiximent a eixe moment tan específic del naiximent com a poble de la Comunitat Valenciana. Per a recordar les nostres tradicions, les nostres senyes d’identitat, els nostres símbols que portem en lo cor i també el nostre compromís per a fer cada dia més gran la Comunitat Valenciana...

Jaume I representa en primera instància la creació d'un regne independent de Catalunya i lleial a la Corona d'Aragó i a Espanya, és a dir, sempre lleial a les estructures polítiques estatals. Sembla com si el president de la Generalitat Valenciana haguera de ser lleial a l'Estat espanyol passara el que passara, i no lleial als valencians per davant de tot. Desgraciadament, això de la descentralització de la democràcia té uns límits molt clars per a Camps...

Post sabatí (X)

Feia temps que tenia este tall guardat, però encara no havia pogut penjar-lo perquè no havia trobat cap servidor que el reproduïra sense problemes. Ara he comprovat que a l'imeem se sent prou bé. Atenció al president de l'Hèrcules Valentín Botella:

Honorable Consellera de Turismo y de la Generalidad Valenciana y Agencia Valenciana de Turismo, compañeros del Consejo y de administración, señoras y señores, muy buenas, muy buenos días a todos, quiero manifestar en primer lugar la satisfacción que supone para mí el participar en este acto, la firma del protocólogo de intenciones entre la Agencia Valenciana de Turismo y el Hércules Club de Fútbol, en la entidad que con gran deshonor tengo el gusto de presidir... funciones de la marca de la Comunidad Valenciana.
La firma de este decumento supone un hecho importante para nosotros, para nuestro clus, ya que el ser elegido como supor, sup, como soporte para difendir la marca de nuestra Comunidad por todo el terrorismo español. En esta época que nos ha tocado vivir donde los medios de comunicación son imprescindibles, lo hemos, lo menos de horas de representación mediática que pueda tener la mencionada marca de la Comunidad Valenciana, y dar más representativa de todos los alicantinos como es el, el terrorismo, el, el turimmo... No veo bien, pero vosotros me lo perdonáis.

Mascletães a tothora

Continue encara amb les meues remembrances del període nadalenc a València. Ja quasi en darrer terme una queixa: és necessari fer també una mascletâ el dia d'any nou o ja n'hi ha prou amb les de Falles? Sóc un enamorat de les mascletâes, però que em desperten al ritme dels masclets encesos a les 14:00 h al Pont de les Flors em toca una mica la moral. Ja sé que són hores d'haver-se alçat, però la nit de cap d'any és segurament la que més s'allarga de forma generalitzada (perquè comences a eixir molt més tard); no crec que una mascletâ siga el més adient per celebrar l'entrada de l'any. O a este pas, a cada celebració -siga d'hivern, primavera, estiu o tardor- encendrem una bona mascletâ. I a vore què passa...

Ara li podrà posar un bon piset

No és la primera vegada que li toca la loteria. Ara bé, 2 milions d'euros, més de 330 milions de pessetes, són paraules majors. Amb això -diuen- ja es podria separar de la seua dona i posar-li un piset a l'altra, aquella jove llicenciada -quan la conegué- que ara és regidora a força d'influències, sense ni tan sols estar empadronada abans de les eleccions en el poble en el qual exerceix el càrrec i havent-se botat tota l'estructura del partit (amb les consegüents queixes de certs sectors). Però supose que no passarà res, tot continuarà igual, tan normal, tan hipòcrita. Sempre ens quedaran, si més no, les sòrdides descripcions sexuals dels panxuts polítics i empresaris valencians fetes per Ferran Torrent...

Xifres i lletres

Fa unes poques setmanes en una de les meues fugaces visites a València vaig veure a la televisió per cable que feien a Telemadrid un dels meus programes favorits de quan era menut: Cifras y letras, ara presentat per Paco Lodeiro en substitució d'Elisenda Roca (que ara fa La Tarda a BarcelonaTV). Em vaig alegrar, el sentiment contrari que he tingut en la meua darrera visita en comprovar que Canal 9 ha comprat els drets d'emissió i l'emet diàriament després de L'Oratge.

Les "xifres" són per a tots els occidentals iguals, però pel que fa a les "lletres", quina llengua està potenciant la televisió pública valenciana amb un programa en què has de formar paraules en castellà??? Què costarà fer un programa valencià de Xifres i lletres? Em sembla que ben poc (almenys en comparació amb d'altres tipus de programes de producció pròpia, com ara Gent de Tàrrega), sobretot tenint en compte que fins i tot Canal 2 Andalucía té el seu propi Cifras y letras presentat per Goyo González. O és que potser este és el tipus de cooperació entre Madrid i València del qual es vanagloriava el conseller González Antón fa poquet?

Punt 2 demostra a les clares que la producció pròpia valenciana és més que digna. Només cal una miqueta de voluntat política per tal de fer que Canal 9 -noticiaris manipulats a banda- complisca la seua mateixa llei de creació, que estableix que ha de promoure i protegir el valencià. Almenys per a que quede constància he escrit a Canal 9 (informacio.al.espectador@rtvv.es) i al Síndic de Greuges. Si voleu afegir-vos podeu copiar el següent text:

El Capítol I.1.a) de l'Article 2 de la Llei de Creació de Radio Televisió Valenciana estableix que l'activitat dels mitjans de comunicació de la Generalitat s'inspirarà en la "promoció i protecció lingüística de la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana", que és l'idioma valencià segons l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana.
Tanmateix, recentment Canal 9 ha comprat els drets d'emissió del concurs "Cifras y letras", consistent, entre d'altres coses, en la formació de paraules en castellà a partir d'una sèrie de lletres donades. Per tant, l'esmentat programa, emés diàriament a les 15:15 h., promociona i protegeix l'idioma castellà, bo i contravenint un dels principis inspiradors de la televisió pública valenciana.
En conseqüència, suggerisc la producció d'un concurs propi de "Xifres i lletres" en llengua valenciana, sobretot tenint en compte es tracta d'un programa de costos relativament baixos.

Blogosferes comarcals

Carretera autonòmica que connecta la Safor i la Ribera

Des dels inicis de la blogosfera valenciana Toni de l'Hostal va encunyar el terme "lobby valldalbaidí" per designar un pioner grup de bloguistes de la Vall d'Albaida: Àngel Canet, Pep Albinyana i Sergi Gómez, als quals s'han afegit posteriorment Adrià de Tot a floretes, Juli Fenollar, Lluís Miquel Segrelles o Cèsar de Jo sóc aquest que em dic. Es tracta d'una petita xarxa interconnectada que conforma el que en podríem dir una "blogosfera comarcal", ja que es lligen uns a altres, es deixen comentaris, s'influeixen en els escrits, etc.

Poques comarques valencianes han funcionat així respecte a la blogosfera (potser els blogs de la ciutat de València en temps d'eleccions), però ara, des de fa uns pocs mesos, sembla haver irromput amb força una incipient blogosfera saforenca-riberenca protagonitzada per parelles, familiars, amics i coneguts que escriuen coses força interessants i, com els valldalbaidins, s'interrelacionen cibernèticament al voltant de: Juli Capilla, Emili Morant, Marta Insa, Rosa de Lletres ballen, Jordi Puig, José Mª Peiró [de la Safor], Ricard Peris (en solitari durant molt de temps), Tobies Grimaltos, Urbà Lozano o els autors de Tirant a fotre [de la Ribera]. Benvinguda siga esta nova xarxa intercomarcal i llarga vida per a ella.

Stranger than fiction

Abans que se m'oblide: un altre dels grans descobriments del Nadal ha estat la pel·lícula Más extraño que la ficción, una "delícia" com diuen per ahí. La vaig vore en el tren de tornada de Barcelona i no sé si em va pillar el "dia tonto", però em va semblar una xicotetat joia; tal volta una mica intranscendent, però plena de grans veritats. Llàstima que no puga parlar-ne més, és com la novel·la El noi del pijama de ratlles, que no pots contar res, simplement recomanar-la. Així que no puc dir més, únicament que tracteu de veure-la [ací a l'emule]. Quan l'hageu vist en parlem. No vos la perdeu!

Mem (I)

Mem de reixos

Els reixos m'han deixat a ca la Marta un "mem" (així s'ha de dir un "meme" en valencià si és el mateix mot que l'emprat en ciències socials [termcat, viquipèdia]). No puc més que obrir-lo i emplenar-lo ple d'il·lusió, ja que és el primer regal virtual que m'han deixat ses majestats (segur que ha sigut "Mencior", que és el meu preferit...). Allà va:

1. Quant de temps portes com a bloguer?
Ara, exactament amb Vent d Cabylia, 20 mesos menys 10 dies. Poc abans vaig tindre un efímer blog a bloc.cat dit "Historiador en pràctiques".

2. Com vas saber l'existència dels blogs?
Per valencianisme.com, I supose.

3. Digues 5 blogs que segueixes diàriament.
Bàsicament els que sé que s'actualitzen amb periodicitat pràcticament diària dels que més m'agraden: Apòstata desficiosa, Apunts diaris de Marta Insa, Filant prim, Itching like grass, Lletres des d'Elsinore.

4. Ets lector anònim d'algun blog?
De molts perquè en molts no deixe comentaris ni sabem de mi malgrat que els llegisc. Però no és una qüestió d'anonimat, sinó de temps.

5. Alguns autors que et generin especial simpatia.
A banda dels que seguisc diàriament, moltíssims. És el que tenen els blogs "amics", que generen simpaties ràpidament. També seria qüestió de conèixer els autors en persona...: Paül d'Ultralocàlia, Juan Enrique de Testigo Accidental, Solet de Malva-rosa Connection, Dim3dim3 d'Irritación 24/7, Josep Porcar de Salms, David Madueño de Llunàtic, la Lingüista elitista de Do de llengua, Joan Vicenç d'Amics arbres, Miquel Tuson de La llumenera de NY, Silvie d'im in a rothkovic paint, Guillem de Pluges, plugims i plovisqueigs, Emili de La vida diferida, Nineta de Veo... Veo, Pere d'Invasió subtil, Dèlia d'Escrits d'urgència, Miquel d'Eines de llengua, Orxater de No hi havia a València, Blai d'Hic et nunc, Toni de La Soca, Xavi d'Els núvols del'àtic, Xavi de La mata de jonc, Dani d'El cadafal, Mosseguelet d'Enviat especial... a Saint Denis, Maria d'El meu país d'Itàlia, Ferran d'Un que passava, etc.

6. Amb quins 5 bloguers aniries de marxa?
Amb una entente bacavesa dels que tenen més pinta de fer el cabra: Magí d'El blog d'en Magí, Antoni Mas d'Ad modum maioricensem, Glamboy de Vida i reflexions d'un arqueòleg glamurós, Jordi de Shinkansen a la Petja i Toni de l'Hostal de Rosca amb all.

7. Amb quins 3 bloguers passaries una nit de bogeria sexual?
Pel que veig, esta no la contesta ni Déu, però per a alguna cosa estan els mems: Amb Velis de Velis Nolis (pel seu gust eròtic), amb Glamboy de Vida i reflexions d'un arqueòleg glamurós (per allò de tastar-ho tot) i amb Nineta de Veo... Veo (per cometre pecat incestuós).

8. T'has enamorat mai d'algun bloguer?
No, m'he enamorat de diverses no blogueres. I actualment estic enamorat d'una no bloguera.

9. Estàs satisfet amb el teu blog?
Mai estic satisfet amb els meus 'treballs', però, bé, podria ser pitjor (i també molt millor).

10. Escull entre 3 i 5 bloguers per a què facin aquest mem.
Per repartir una miqueta la cosa entre els diversos cercles blogosfèrics i amb esperança que el facen: Glamboy de Vida i reflexions d'un arqueòleg glamurós, Nineta de Veo... Veo, Orxater de No hi havia a València, Èlsinor de Lletres des d'Elsinore, i Caterina de No em diguis que és un somni.

Balanç nadalenc

Vaixell P. de Satrústegui, per a 672 passatgers (1890-1927)

Ja hem passat un altre cicle nadalenc amb pastissets de moniato de la iaia, qui, per cert, m'ha informat que el meu besavi matern també anà a fer les Amèriques, precisament a Nova York, per les mateixes dates en què ho feia el meu avi patern, el qual, finalment, per l'edat que hi va ser anotada, no pot ser el que apareix al registres d'Ellis Island amb el mateix nom. És impressionant pegar una ullada a les llistes de valencians que hi apareixen, per exemple, en el vaixell P. de Satrústegui, eixit de València el 26 de setembre de 1920 i arribat a Nova York el 17 d'octubre d'aquell mateix any, amb més de 100 paisans (menció especial a Miguel Lledó, qui, en preguntar-li la seua "city or town" va respondre "Cabañal", on tenia la seua dona, al carrer Escalante).

A Salt fan la Festa anual del Cistell

En altre orde de coses, he esclarit que, efectivament com deia Toni Cucarella, la foto que vaig posar en el text sobre l'etimologia de basquet no és en essència un "basquet", sinó una "caixa" o "caixó", ja que els basquets eren cistells ovalats fets generalment amb matapoll. Amb tot, com que de basquets originaris ja no se'n fan (jo no no recorde haver-ne conegut, a no ser que siguen simples "cistelles" com les d'arreplegar bolets), segurament les caixes per a transportar fruita també han acabat rebent eixe nom per la seua similitud de funcions (el que, de fet, enriqueix la llengua en "reutilitzar" el mot i no perdre'l). D'altra banda, no sé si el "guillot" al que feia referència Cucarella seria el "cistellot", molt més gran, emprat per transportar paneres.

L'alba, més enllà de Montcada

Pel que fa a València cal dir que l'Arxiu Municipal ha millorat notablement amb el canvi al Palau de Cervelló, on també podreu observar un pis sencer dedicat a honrar la memòria dels Borbons, un caprici personal de Rita que va costar més de 500 milions de pessetes si no em falla la memòria. També cal dir que el Maramao continua estant bé, tot i que un peliu car, el Nostre bar i La Pepica molt bé, sobretot si no pagues tu, i que l'Horta Nord continua sent un molt bon lloc per passejar, fins i tot per contemplar l'alba (que no "amanèixer") quan se t'ha escapat un gos intel·lectual.

I si l'any passat va ser el de la visió de The hills have eyes i el descobriment de José Mojica Marins i d'Estanislau Verdet, enguany ha estat el de Naked lunch de Cronenberg, La silla de Fernando [Fernán-Gómez], l'estrany experiment de Gus Van Sant amb la Psicosis de Hitchcock, i els grans Ratatat (de Brooklyn havien de ser). Una desgràcia no haver sabut que Les Mãedeus presentaven el disc a Ca Revolta...

Quant a la blogosfera valenciana l'any que hem deixat ha significat l'adéu d'uns quants blogs, com ara Garrotades des de València, Busca-li qui t'ha pegat, El bloc d'Enric Gil i Bacàvia, mentre que l'Aphönic ha estat abandonat pel seu principal autor, Comunicació i identitat ha tancat per a lectors no convidats, i Antiprovincianisme d'Ignasi Mora ha estat pràcticament substituït pel suposadament col·lectiu Bloc pel país. Per cert, entre els 137 aspirants a participar en la primera antologia literària de la catosfera crec que només en som 12 valencians: Filant prim, Salms, Anotacions rizomàtiques, La vida diferida, Va de bo, cavallers, Marta Insa, Vent d Cabylia, Tirant al cap, Nausica, Més content que un gínjol, Ultralocàlia i El Cadafal. Sort a tots.

I ací tornem a la marxeta: a preparar unes quantes classes, una ponència, una ressenya i els papers de l'estada a Florència, i a continuar amb la recerca de la tesi, que els registres de Jaume II es resisteixen a oferir la informació necessària per esclarir unes quantes coses fonamentals [per a la intel·ligibilitat de l'evolució de la fiscalitat reial]. Au, bon any 2008!

Fills adoptius amb poca fe en la democràcia

Els que creuen en la democràcia...

Madrid, 30 de desembre de 2007, "Acto por la familia cristiana", Agustín García-Gasco, arquebisbe de València: La cultura del laicismo radical es un fraude, es un engaño, no construye nada, sólo conduce hasta la desesperanza, por el camino del aborto, del divorcio exprés y de las ideologías que pretenden manipular la educación de los niños [...] Por ese camino no se respeta la Constitución del 78 y nos dirigimos a la disolución de la democracia.

València, 28 de desembre de 2007, Ajuntament de València: el ple municipal ha aprovat per unanimitat iniciar els tràmits per al nomenament com a fill adoptiu d'Agustín García-Gasco, arquebisbe de València. Nyas coca, per unanimitat, incloent el PSOE! Era una innocentada? Tristament, no. Ignominiós, vergonyós, fastigós, vomitiu...

Post sabatí (IX)

Una nova eina lingüística a la xarxa

Encoratjats pel bon resultat del Vocabulari Nàutic confeccionat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua amb motiu de la celebració de la Copa de l'Amèrica 2007 a València, un grup d'experts aficionats s'ha embarcat en una nova aventura idiomàtica: l'Unofficial Valencian-to-English Conversation Guide. Es tracta d'un modern i eficaç diccionari en línia que, amb el temps, es convertirà en una referència ineludible per a traductors, professors i estudiants de valencià, la llengua franca emprada per tots aquells angloparlants que arriben al País Valencià atrets pel seu clima benigne, la seua gent afable i els seus ambiciosos projectes ludicoculturals. Una eina imprescindible per a tot aquell que vulga endinsar-se en l'intricada fesomia del genuí parlar valencià.

Com els seus mateixos autors proclamen: We are proud to present the «Unofficial Valencian-to-English Conversation Guide». It tries to become an interactive anthology of Valencian expressions, saying and set phrases wich includes its -not always accurate- translation into the English language. Our aim is to spread and prolong the life of as many colloquial expressions, proverbs and localisms as possible. We wish to contribute to the survival of this impromptu and curious aspect of the Valencian culture. The translation into the language that rules the world is meant to serve as a way to approach our culture to those who do not understand Valencian Catalan as well as a funny remark for the native.

N'he fet una petita selecció de la llista de més de 160 expressions, que roman oberta a noves aportacions i suggerències (per exemple, s'hi podrien incloure les traduccions de "menjar més que una revolta de riu", "estar fet un Sant Llàtzer", "no servir ni pâ tacos d'escopeta", etc.). Gaudiu-ne i deprengueu, amics angloparlants i valenciano- parlants:

- To be older than a mortar's bottom: "Ser més vell que un cul de morter"
- To be happier than a jujube [tree]: "Estar més feliç que un gínjol [-er]"
- Hide the ducks... 'cause people from the capital are coming: "Amagueu els 'patos'... que vénen de la capital"
- To be dizzier than an 'all-i-oli' sauce: "Estar més marejat que un all-i-oli
- To be the owner of the artichoke field: "Ser l'amo/a del carxofar"
- To have a fig as big as a hamper: "Tindre una figa com un cabàs"
- Your aunt's fig: "La figa de ta tia"
- To cause more damage than a hail: "Fer més mal que una pedregâ"
- Who wants no dust, mustn't go to the treshing floor: "Qui no vulga pols que no vaja a l'era"
- To have spirits higher than C.D. Alcoià: "Tindre més moral que l'Alcoià"
- To be more pumpkin than made to order: "Ser més carabassa que manat a fer"
- With money, nougat candies: "Amb diners torrons"
- Mother who goes... and father who comes back: "La mare que va... i el pare que torna"
- To be meaner than tench in juice: "Ser més roïn que la tenca en suc"
- To take up more effort than a runnaway pig: "Donar més faena que un porc solt"
- To blow on cold stock: "Bufar en 'caldo' gelat"
- There are more days than pork-sausages: "Hi ha més dies que llonganisses"
- There where the tuna fish bellows: "Allà on brama la tonyina"
- The dead man talks to the beheaded man! (who made that hole in you?): "Li diu el mort al degollat (qui t'ha fet eixe forat?)"
- Eat a lot, shit hard and don't be afraid of dying: "Menja molt, caga fort i no tingues por a la mort"
- Who is hungry dreams of rolls: "Qui té fam somia rotllos"
- What goes forward, goes forward: "'Lo' que va davant, va davant"
- To be more annoyed than is Muhammad of the streaky bacon: "Estar més fart que Mahoma de la cansalâ"
- Those who cook bland food do it for everyone, those who cook salty do it for the cat: "Qui cuina dolç, cuina per a molts; qui cuina salat, cuina per al gat"
- To end up like Camot: "Acabar com Camot"
- That is as true as if you ate pears and you shit them in one piece: "És de veres com si menjares peres i les cagares senceres"

Pàgina26.com (III)

Memorial a Jaume I (Montpeller)

A propòsit de vuité centenari jaumí (III). Publicat a Pàgina26.com

D'ací a unes poques setmanes, el 2 de febrer de 2008, farà vuit-cents anys exactes que va nàixer el rei Jaume I d'Aragó. Al mateix temps, es complirà tot just un segle que la celebració conjunta de semblant efemèride per part de catalans, aragonesos i valencians a Montpeller va originar l'organització del Primer Congrés d'Història de la Corona d'Aragó, dedicat, en conseqüència, a «Jaume I i la seua època».

Així ho explicava quinze anys després el doctor Faustí Barberà, assistent en nom l'associació València Nova: «Quan el 2 de febrér de 1908 acudiren a Montpeller les representacions de Catalunya, d'Aragó i de Valencia per celebrar la VIIª Centúria del naiximent del Rey Jaume, sabut es qu'els delegats no feren asòles acte de presència en l'homenage a d'aquell colós mijeval; sinos que de pas els pegaren unes saxadetes als còrs adormits, despertaren sentiments en latència i renovaren vincles patriòtics, que, semblant [que] n'estaven mòrts, resultaren morals vius; molt vius, i encara en condicions de tindre auments d'amplaria i vigorositat. Eixes condicions d'adequació en que ya's trovaven tals sentiments feren viable l'intent de provocar lo 1^er Congrés d'Història de la Corona d'Aragó tant pronte la idea fon proposada en Barcelona».

Tanmateix, la commemoració resultà ben dificultosa a la capital valenciana. La mateixa València Nova, que procedí a fer una ofrena foral al monument jaumí del Parterre, es lamentà públicament del marcat contrast que s'hi estava produint amb Palma, Montpeller o la ciutat de Barcelona, on s'arribà a nomenar una destacada «Junta per celebrar la naxença del rey Jaume I». A València, en canvi, l'Ajuntament, de majoria blasquista republicana, es negava a celebrar el centenari: no en volien saber res de reis, ni que foren Jaume I.

Finalment, però, un enardit discurs al plenari municipal del regidor conservador Josep Martínez Aloy, qui seria president de la Diputació de València i del Centre de Cultura Valenciana, convencé els blasquistes. Així, s'hi aprovà una modesta partida pressupostària de 5.000 pessetes, amb les quals es finançà una exposició sobre Jaume I a la seu de Lo Rat Penat i s'edità una remembrança del rei escrita per Teodor Llorente. La insistència dels valencianistes donà els seus fruits.

De fet, les paraules citades de Faustí Barberà foren dites en la crida pública al Tercer Congrés d'Història de la Corona d'Aragó, celebrat a València en 1923 amb el suport de les institucions municipals i provincials. Com hi va dir l'enviat barceloní, Francesc Carreras i Candi: «Qué diferència de l'any 1907, en que en Ròc Chabás per abandó de les corporacions oficials fracassá al intentar celebrar en Valencia lo primer Congrés, a hui, 1923, que está representat oficialment com mai estigué atre anterior Congrés». Les immediates dictadures truncarien, tanmateix, el ferm avanç del valencianisme, però això ja és una altra història...

L'Alqueria Blanca i el Valencià en perill d'extinció

Jaume Pedreguer i Asun Falcó, una història d'amor impossible?

Finalment, depenent de la posició en què pose l'ordinador sobre uns quants llibres a la taula de la saleta, tinc connexió a internet. I aprofitaré per parlar de la conjunció de dos succeïts personals d'ahir diumenge: vaig comprar, per fi, el "Valencià en perill d'extinció" d'Eugeni S. Reig, i vaig vore a Canal 9, per primera vegada, la sèrie "L'Alqueria Blanca".

I bé, tot just després d'haver llegit el pròleg a la segona edició del llibre, en què es fa una crida a evitar la pèrdua de la fesomia característica del valencià entre les generacions més joves, em trobe precisament a la pantalla l'enorme contrast que hi denuncia l'autor. Així, és un goig oir als personatges d'una seixantena anys, com l'alcalde don Miquel, Massiano o el tio Pepe; comença a fer no se què als de la quarantena, com l'amo del bar, Sento, Pasqual, o els pares de Jaume Pedreguer; i fa feredat als més joves, com Jaume, Robert, i sobretot Tonet.

Sembla que estos darrers tinguen els mals principals enumerats per Eugeni S. Reig, si més no, pel que fa a la fonètica: betacisme, tancament d'es i os obertes, apitxament, etc. El cas de Tonet és especialment greu, és infame el seu parlar, i, fins i tot en el capítol d'ahir va cometre errades sintàctiques escandaloses, com ara ja s'ha anat. Com dic, el contrast amb els actors majors és ben evident. El cas del rector Cipriano, l'actor Guillermo Montesinos, és especial, ja que, d'un costat, positivament, introdueix el parlar valencià castellonenc, però, de l'altre costat, apitxa pels descosits, fet que no és adient a eixe parlar. Si alguns dels joves deien bettlem, els majors bel·lem, uns patisca (per la seua grafia, com ve anunciant Abelard Saragossà) els altres patixca, uns Jáume, els altres Jàume (quasi Jòume)...


I jo sóc el primer que parle més paregut als joves que no als grans, però no sóc actor ni isc a la televisió. Haurien de tindre molta més cura en eixe sentit. No és admissible que el primer serial en valencià que està ben fet i que ha enganxat l'audiència presente tals exemples. I dic que està ben fet, perquè malgrat les dures crítiques que feren alguns companys de valencianisme.com en estrenar-se, pense que té bones qualitats, també pel que fa a temes lingüístics.

En primer lloc, està ben ambientada i aconsegueix crear empatia amb els personatges, com demostra el fet que haja aconseguit una mitjana de share gens menyspreable del 16% i haja renovat per una altra temporada. A més a més, és una producció potent i amb aspiracions, que cuida aspectes tan importants com el seu web.

En segon lloc, pel que fa a la qüestió lingüística, és cert que es presenta una situació diglòssica en favor del castellà amb els personatges monolingües, però això és peccata minuta si tenim en compte que només n'hi ha uns pocs i, de fet, o són estrangers o pertanyen als "rics" i "roïns" (cas apart seria el d'Asun Falcó, a qui no he vist relacionar-se directament amb Jaume). També hi hagué alguna errada flagrant, com ara un tenim que, o un abús sistemàtic de la locució i tant, però l'enorme quantitat d'expressions populars emprades, moltes d'elles desconegudes per als valencianoparlants joves dels grans nuclis urbans, combinades amb la utilització d'un correcte valencià formal i amb la fermesa de la llengua en altres àmbits com en els noms de les persones (fins i tot una Empar), compensen aquells altres aspectes.

Tor plegat, des del meu punt de vista, "L'Alqueria Blanca" és una bona sèrie, millorable en molts punts, però que és d'aquelles que poden crear referents en la societat valenciana, sempre i quan represente el punt de partida d'unes altres noves produccions que mantinguen un sistema actoral valencià propi i que puguen cohesionar la identitat valenciana. Enric Castelló ho podria analitzar molt millor i segurament la comparació amb el cas català no s'aguantaria, però ja fa un temps que té el blog tancat per a lectors no convidats...

Internet, una seguretat enganyosa?

M'acomiade per uns dies, potser una setmana, potser un poc més. Vaig cap a València i en les darreres visites tots els meus veïns han protegit les seues xarxes inalàmbriques amb contrasenyes, o siga que dubte que puga connectar-me a internet. A més a més, si demà em toca la Grossa de Nadal no m'espereu per ací en uns mesos (tot i que com només es tracta d'una vana esperança orwelliana, hauré de retornar a les pantalles dels ordinadors en breu).

I m'acomiade amb una breu reflexió que vaig sentir l'altre dia no sé on: internet ens ha donat una seguretat individual -no sé si positiva o negativa, ahí ja no entre- impensable fa a penes uns anys. Qualsevol cosa d'ús més o menys comú que vulguem saber, fins i tot més enllà del saber enciclopèdic, ho hi podem trobar amb una simple cerca al Google, des dels tipus de malalties que ens ha dit el metge que patim a la recepta de l'arròs amb fesols i naps.

Dos exemples personals molt simples: d'una banda, en certa ocasió, tinguérem un debat sobre el sistema respiratori de les abelles, com s'ho fan per respirar? tenen pulmonets? I, d'altra banda, fa ben poc vaig adonar-me que em sonava moltíssim esta cançó de Roger Mas i Refree, Ma solitud, que em pensava original d'ells:

Doncs bé, en primer lloc, les abelles no tenen sistema pulmonar sinó que oxigenen la seua sang a través dels espiracles que tenen als costats, generalment al tòrax i l'abdomen, uns xicotets forats a través dels quals penetra l'aire, estenent-se per l'interior del seu cos. I, en segon lloc, pel que fa a la cançó de Mas i Refree, evidentment no és seua, sinó que és una versió d'en Moustaki, pràcticament amb el mateix títol de Ma solitude:

Mengeu molts torrons, farteu molt en els dinars i sopars col·lectius, i mantingueu-se bons. Bon nadal!

Barcelona vista pels forasters

Barcelona en 1535. Gravat de Jan Cornelius Vermeyen (extret de fotosdebarcelona.com)

En el darrer post de la sèrie València vista per forasters vaig copiar alguns fragments extrets del Journal du Voyage du sier des Essarts, el relat fet per un cavaller francès que formà part de de l'ambaixada que Lluís XIV envià a Madrid per demanar la mà de la infanta Maria Teresa i segellar la Pau dels Pirineus en 1659. Ara faré el mateix amb una narració anònima de 1660, segurament fruit de la mateixa ambaixada, que parla sobre la ciutat de Barcelona des d'un punt de vista antiespanyol, donada la recent dominació de la monarquia francesa durant la Guerra dels Segadors.

Barcelona [...] esta ciutat és molt gran i la més neta de tot Espanya. els carrers no són amples, però, no obstant, no fan les cases molt fosques [...] La Lorya [llotja] és un edifici gran i molt bell, tant com la casa de les Armes i la Duana. Les tres estan en una mateixa plaça i sobre la mar. Ja no hi ha armes en eixa casa, i els espanyols les han posat en les Drassanes [...]

El Corral de la Comèdia és, sens dubte, el més bell d'Espanya. La casa de la Diputació és d'una bella estructura, i si pot ser acabada, serà una gran cosa [...] La casa de la Ciutat està molt pròxima; el seu edifici és molt antic [...]

Prediquen la Passió la nit del Dijous [Sant]... quasi tots els predicadors en la ciutat se serveixen de la llengua castellana; però en el camp, de la catalana. És inútil predicar-los en espanyol; la major part del poble vell no ho entén [...]

Hi ha poques places públiques; la del Borio [Born], on se celebra el mercat, i la de la Duana, són quasi les úniques. Els carrers estan pavimentats de grans pedres i tenen tots els seus albellons voltats, per on les aigües llisquen al punt, de manera que estan molt netes [...]

La justícia és ací quasi com a l'Aragó, amb la reserva que no tenen tants privilegis; la Diputació és allí molt considerada [...]

El port d'esta ciutat no és molt segur; té una mola que avança molt dins la mar, però no la cobreix més que per un costat. El poble i una bona part de la noblesa odien molt els espanyols, com aquells els corresponen de pareguda manera. Les dones es complauen encara a acordar-se del temps dels francesos. Són ací tan ben formades com en cap altre lloc d'Espanya.

L'assot del còlera. València, 1885

Aplicació de la vacuna del còlera per part del doctor Ferran. València, 1885.

25 de març de 1885. Se senten els primers rumors a Xàtiva: ha arribat el còlera procedent de Novelda, la darrera epidèmia del qual, vint anys abans, havia deixat milers i milers de morts. El governador de la província envia els catedràtics de medicina de València Amalio Gimeno i Manuel Candela a inspeccionar la situació i estos recomanen la presència del doctor tortosí Jaume Ferran, que tot just ha finalitzat els seus estudis sobre la inoculació de bacteris per immunitzar la població del còlera.

Un mes després, el 24 d'abril comença la vacunació a la vila d'Alzira. 11.000 vacunats sobre una població de 16.000, la primera vacunació massiva de la història mundial. Tanmateix, l'avanç de la malaltia fa que el governador decrete les mesures tradicionals (reclusió en llatzerets, fumigacions, cremes, cordons sanitaris, restriccions de la mobilitat), contra les quals es manifesten els cercles mercantils de la ciutat de València i el mateix doctor Ferran, que ha instal·lat el seu laboratori central a casa del doctor Candela, al carrer Pasqual i Genís. S'enceta llavors una forta polèmica, la "qüestió Ferran", entre ferranistes, lligats als sectors liberals que expressen la seua veu a El Mercantil Valenciano, i antiferranistes, pertanyents al conservadurisme polític i a les opinions més cauteloses davant l'experimentació d'un mètode encara no comprovat.

Un altre mes després, el 24 de maig, Gimeno i Candela dimiteixen del seu càrrec de vocals de la Junta Provincial de Sanitat, en desacord amb la política de cordons sanitaris, i només dos dies després arriba des de Madrid l'ordre que desautoritza qualsevol vacunació no realitzada per Jaume Ferran, un fet que a la pràctica desactiva qualsevol intent de continuar amb una aplicació massiva del mètode, acusat, fins i tot, de propiciar l'epidèmia.

Amb tot, arriben comissions de tot el món per estudiar l'eficàcia profilàctica de la tècnica del doctor Ferran, amb molt variades conclusions: des de la desautorització de la Royal Society de Londres i la Universitat de Cambridge (per pensar que el bacteri inoculat era un altre diferent al causant de l'epidèmia) fins a la desqualificació dels comissionats de França i de Bèlgica (que el titllen d'industrial interessat només en els rèdits econòmics), passant per la d'altres científics francesos i nordamericans, que aprovaren la seua metodologia científica tot i que discutiren alguns dels aspectes de la seua explicació. El difícil caràcter del doctor Ferran i el seu zel a l'hora de mantindre el "secret" de la seua vacuna li havien creat encara més enemics.

A partir de mitjan juny de 1885, mentre a Alzira la vacunació havia resultat bastant efectiva, la mortalitat es disparà a la ciutat de València, que comptava llavors amb uns 145.000 habitants, arribant a més de 200 morts per dia. Aleshores Jaume Ferran és requerit per tractar d'aturar l'expansió de la malaltia a l'Asil de les Germanetes dels Pobres, on han mort 62 ancians dels poc més de 100 acollits. El doctor Ferran, malgrat la més que previsible extensió prèvia del contagi entre les monges de l'asil, accedeix a vacunar-ne 77, de les quals 13 ja presenten diarrees premonitòries de la malaltia. L'1 de juliol es practiquen les vacunacions, el 3 de juliol moren 6 monges, el 4 de juliol en moren altres 6 i emmalalteixen 24, i el dia 5 de juliol moren altres 4. En a penes quatre dies han mort 16 monges. L'escàndol és majúscul i Ferran es veu obligat a marxar a Madrid, desacreditat davant bona part de l'opinió pública.

No obstant això, l'epidèmia comença a remetre a finals de juliol i a l'asil només moren 2 monges a partir del 6 de juliol. La vacuna, com ja havia anunciat Ferran en els seus articles científics, només feia efecte a partir del cinquè dia d'inoculació. En qualsevol cas, el brot de còlera havia deixat més de 30.000 morts a les localitats valencianes i unes 5.000 a la ciutat de València, més del 3% de la seua població. Malgrat tot, la vacunació universal es revelaria amb el temps com el remei més eficaç per previndre les malalties causades per bacteris o virus. De fet, més de 20 anys després el doctor Jaume Ferran acabà rebent el premi Bréant de l'Academia de Ciències de París per ser el descobridor d'un remei contra el còlera. A València, si busqueu bé al carrer de Pascual i Genís, encara podreu contemplar una placa commemorativa referent a aquella vacunació pionera de València:

Més informació:
- Exposició virtual: Valencia y la epidemia de cólera de 1885
- Article a Medicina & Historia, 23-3 (1988): G. Bernat Condomina, "Constantino Gómez Reig y la vacuna anticolérica del doctor Ferrán"
- Comunicació presentada al IV Congrés d'Història de la medicina catalana, 7-9 de juny de 1985: J.M. Ripoll i M.C. Vidal, "Vacunación anticolérica en el Asilo de las hermanitas de los pobres. Valencia, 1885"