divendres, 26 de maig del 2006

"Castilla y España" (II i últim)

Del mateix llibre de "Castilla y España" que ja vaig citar, ara transcric algunes de les perletes de Luis Suárez Fernández, de la Real Academia de la Historia, sobre la Castella medieval a la seua comunicació "Castilla, la que construyó un mundo propio”:

Al principio sólo quedaron libres la tierras que forman la orla litoral, al norte de la Península [En principi fou la Paraula que deia el llibre aquell]... Castilla y León nacieron a consecuencia de ese formidable proceso de colonizaciónNada hay más fuerte que la voluntad del campesino cuando trata de defender la propia tierra...

Por eso las contraofensivas islámicas, grandes operaciones de castigo, estaban llamadas a fracasar [la unitat de destí en l'universal és el que té]. Los pequeños y medianos propietarios que así se constituyeron tenían conciencia de ser “hombres buenos”, esto es, abonados, con bienes capaces de responder de su persona y de sus compromisos [tothom sap que només els burgesets propietaris són bons, la resta són una púrria de maleants]. Esta conciencia venía asociada a la de la absoluta libertad [propietat i llibertat, què avançats al món contemporani estos castellans de frontera]... El azar de una guerra casi continua forjaría el temple de gentes duras y simples que entendían que el valor y la lealtad constituyen las dos virtudes más importantes. [bragats, més que bragats!]...

Los taifas musulmanes no eran apenas poderes fácticos nacidos de un ilegítimo acto de conquista y su supervivencia era únicamente tolerada, pero no admitida
… [tan ilegítima com la dels cristians feudals dels segles XI-XIII, que poca cosa tenien a vore amb les societats ibèriques del segle VI] Concibieron sus relaciones con estos príncipes musulmanes con una primera etapa que debía conducir a la anexión en el momento oportuno [de nou la unitat de destí en l'universal].

Estos dos hechos, el de la liberación de los campesinos [des del segle XI ], que tardaría mucho tiempo en consumarse, y la aparición de las Asambleas representativas del reino [des del XII], basta para demostrar la importancia que Castilla y León tuvieron no sólo para la vida de España sino de todo el mundo occidental [uuuh! dos fets únics en la societat feudal: la fi de la servidumbre camperola i les corts estamentals; no conec cap altre lloc on haja passat!!)

Castilla y León eran un reino que tenía su origen en el acto de valor que consistiera en resistir al invasor musulmán y luego recuperar el territorio. [Maemeua! Està dient el mateix que deien els Bofarull o Víctor Balaguer fa 150 anys per a Catalunya!] Precisamente con la toma de Niebla podía Alfonso [X el Sabi] decir que había terminado la reconquista, puesto que Granada era tan solo una reserva musulmana dentro de la corona de Castilla [per això van tardar dos cents cinquanta anys a conquerir-la, i nosaltres en l'any 2.256 què conquerirem? Algú ho sap?].
Sense més comentaris. Únicament un, arran del comentari d'Òscar: No ens hauria de fer reflexionar com els historiadors espanyolistes i els catalanistes fan una interpretació de la història en benefici de les seues idees i els historiadors valencianistes sembla que preferixen la "professionalitat"? No és que això siga roïn, ni que ara tingam que assumir plantejaments acientífics, però tal volta deuriem aprendre més d'aquells que tenen la paella pel mànec i interpretar la nostra història també en clau nacional valenciana.
Els historiadors no són els que fan els projectes nacionalistes tot i que sí que hi poden contribuir. Qui vulga interpretar la història a son àlbir, sabent que està tergiversant-la, que ho faça. No és el meu camí. Com a historiador, l'únic que puc fer és tractar d'investigar processos que ajuden a entendre el canvi històric de les societats, en el meu cas de la valenciana medieval i la Corona d'Aragó, que és l'àmbit que estudie. Si a partir d'ahí i de la tasca d'altres historiadors es poden extreure projectes polítics això ja no és història és creació d'ideologies. No renuncie a participar-hi però crec que és una tasca ben diferenciada de la d'historiador. De fet, Fuster, l'home del qual tots parlem en el cas del valencianisme, no era historiador. Era un pensador, un intel·lectual.
El que sí que crec és que falten noves interpretacions globals de la història valenciana que integren l'enorme quantitat de coneixements historiogràfics que s'han acumulat d'ençà quasi 45 anys. I també que ens manquen moltíssims estudis sobre les identitats verticals territorials construïdes pels diversos grups sociopolítics al llarg de la història, sense els quals poca cosa podem fer més que llançar idees i hipòtesis. Realment sí que ens falta un sector de la història valenciana que s'hi dedique, però, de moment, el plantejament d'objectius de recerca coherents i l'acadèmia valenciana semblen una mica allunyats (salvant honroses excepcions). Però, ja dic les interpretacions politicoideològiques de la història no són una de les tasques específiques de la historiografia, tot i que els historiadors estan en avantatge per fer-ho. Fa uns mesos un bon amic em passà una cita del "Nosaltres, els valencians" de Fuster molt adient a la qüestió: El llibre, en efecte, exigia un altre autor. Tal com caldria que fos, hauria d'haver-lo confeccionat un historiador, o un sociòleg, o, millor encara, un oportuníssim centaure d'historiador i de sociòleg. Ja sabeu, futures generacions d'intel·lectuals. Estudieu dos carreres alhora, i si podeu psicologia, doncs també.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Xe, Vicent, no t'emprenyes amb mi, que entre que no em sé explicar i que tinc antecedents hem fet una coca amb panses. Segurament tot bé pel que tu dius, un historiador és un professional i un "intel·lectual" és un creador d'opinió. Tal volta. I segurament també, a mi, com a tants altres, m'agrade sentir aquelles interpretacions que m'ajuden a construir eixa identitat o eixa imatge idílica d'allò que crec hauria de ser el meu país, la meua nació. D'altra banda, jo no sóc historiador, però de veritat es pot contar un fet històric sense interpretar-lo? I si no és així, no hi poden haver interpretacions alternatives? Torne a repetir, no es tracta de crear nacions medievals ni de trobar valencians prejaumins ni de bastir plantejaments pseudocientífics, però si d'interpretar en clau valenciana eixa història. Creu-me que em dona la sensació que els historiadors valencians, quan ens conten la història del nostre país ho fan seguint els esquemes "tradicionals", és a dir, amb interpretacions "blaveres" i "panques". Ja dic que és una sensació, i tal volta estiga enganyant-me, tant de bo. És la història (en minúscula) de sempre, de la qual ja hem parlat en altra ocasió. Al remat, hi ha poques interpretacions globals "a la valenciana". El teu col·lega, Antoni Mas, en un article que esmentaves parlava de la creació d'una identitat concreta en base a una interpretació de la història pròpia. Segurament eixa és una tasca d'altre tipus de professional distint de l'historiador, però hauràs de convindre amb mi en que han segut principalment els historiadors els qui han contribuït més ad ella. I al meu entendre seguixen fent-ho també al nostre país, amb honroses excepcions. Tal volta ho he embolicat encara més.

Anònim ha dit...

La història es tergiversa sempre, ja quan s'escriu en el seu present, perquè, com es pot comprovar, cada qual interpreta els fets segons li sembla i convé. Respecte al passat, l'interpretem i valorem des del present, fins i tot la història més recent és objecte de valoracions diverses, inventar i reinventar la història s'ha fet sempre i es farà. Justificar un present en base a la història passada és un perill, crec que la història hauria de ser tan sols camp dels estudiosos, crec que comentes això, també. La política ha de mirar cap al futur, més aviat. Mirant al passat podem trobar de tot per justificar-ho tot: nacionalisme, antinacionalisme, hispanitat, catalanitat, herois, violències... Qui era que va dir que no hi havia cap derrota que una bona pàgina de manual d'història no arrengés? Sento no recordar l'autor.