Injectem-nos escolopendra

L’escolopendra és un animal clau en l’imaginari burroughsià. A la novel·la 'El banquet despullat' la gent no para de traficar amb carn d’una espècie d’escolopendra aquàtica que té propietats lisèrgiques. Aquest nom faria patent d’alguna forma la nostra admiració per tot allò subterrani i visceral, i seria a la vegada com una espècie d’homenatge a aquest autor que, encara que ja no llisc tant, em va marcar molt i se’m va quedar gravat al subconscient. A banda, per a què negar-ho, m’agrada molt com sona fonèticament: “ESCOLOPENDRA”, és una paraula de les que te s’ompli la boca. Això és un factor a tindre en compte.

Ho explicava Josep Artés, l'autor de les cançons de Mi Sostingut, en l'article que Sergio Moreno va publicar a l'Informatiu la setmana passada . I ho deia a tall del seu nou Projecte Escolopendra, és a dir, un verkami per tal d'aconseguir 1.234 euros i enregistrar el seu primer disc en condicions. Al mateix temps, el polifacètic Toni de l'Hostal, nou bateria del grup, feia un poc d'història sobre els verkamis valencians, tots finalitzats amb èxit de moment. I jo, com que sóc molt fan de Burroughs, d'Artés, del tî Toni, de L'esmorzar nu, de la Interzona, del pols d'escolopendra i de la música de Mi Sostingut, ja he fet la meua aportacioneta, 14 euros que no m'arruïnaran i em retornaran tot un pack artesià: disc signat, camiseta de màniga curta, xapa i agraïment per escrit (que espere personalitzat i amb una gota de sang autèntica de cada membre del grup -això assegurarà el futur dels meus fills, quan el puguen subhastar a Sotheby's d'ací a 40 anys-).

D'altra banda, també he aprofitat per a votar quines cançons m'agradaria que aparegueren al disc. Afortunadament, vaig en la línia de la massa (34 vots) i les meues cançons sagrades de Mi Sostingut es troben al capdavant de la votació: Llull Cobain, Brokeback Formigonera, I el sol de València somriu i Els deshumanitzats. No vos torbeu i aneu a votar (l'enquesta a mà dreta). I, si teniu quatre xavos, participeu en el verkami. Els queden 524 euros per a assolir la xifra establida i, encara que hi arriben, com més sucre més dolç... Injectem-nos escolopendra!

   

Menys valencià i menys 9 d'octubre

 Fabra i Vela, el conseller d'Hisenda

 

Hui fa 69 dies de la investidura d’Alberto Fabra com a president de la Generalitat Valenciana. Encara no han passat els 100 de rigor, però no sembla que res vaja a canviar d’ací a què es complisquen, a començaments de novembre. La transparència promesa en un principi no es veu enlloc i, a poc a poc, les esperances inicials d’un millor govern comencen a veure’s truncades. Paraules boniques, però de forment ni un gra. I, per si fóra poc, l’única bona notícia que s’havia donat fins el moment, la reunió entre el conseller d’Educació i Escola Valenciana, s’ha vist ràpidament entelada per les dades de matriculació d’enguany: per primera vegada en la història de l’actual democràcia s’ha reduït l’ensenyament en valencià, del 29% al 28%, el que que contrasta greument amb la seua demanda real: més del 50%. És l’herència d’una època nefasta per al poble valencià, la de Camps, Font de Mora i Carlos Fabra, que es dedicaren a malbaratar diners, arrasar l’economia, destrossar la cultura i riure’s de la ciutadania. [Continua a la columna de l'Informatiu]

El Forassenyat

Representació de Jaume II, el pare afectat

Hui, al blog d'Harca, parle d'una història que de tan novel·lesca sembla que no haja pogut passar mai. Però i tant que passà. En 1319. A la vila catalana de Gandesa i davant dels ulls de Jaume II i dels principals dirigents de tota la Corona d'Aragó. La podeu conéixer ací.

Compromís i Equo

Hui parle a l'Informatiu de l'estratègia electoral de l'actual cúpula directiva del Bloc: guanyar vots per l'esquerra a través de Compromís. Ens podrà agradar més o menys, però de moment els ha funcionat. Amb tot, això pot començar a generar certes tensions al si del partit i de la coalició, com demostra el fet que els consellers nacionals hagen preferit Joan Baldoví a Diego Gómez com a cap per a les generals. Baldoví no és el candidat proposat pels directius del Bloc i d'Iniciativa, així que ja veurem què passa en funció dels resultats. Si són bons, supose que ningú no dirà res, però si finalment no són els esperats -encara que res ho indica així ara per ara- poden començar els retrets...

Equo, el dia de la seua presentació a Madrid

Bloc-Iniciativa del Poble Valencià-Verds-Equo-Coalició Compromís. Eixe serà el nom oficial que finalment tindrà la nova fórmula valencianista, ecosocialista i verda que es presentarà a les eleccions generals que se celebraran el 20 de novembre, en a penes huit setmanes. Segons alguns, sobrava el nom d’Equo. Sense anar més lluny, Joan Carles Girbés se’n queixava la setmana passada des d’este mateix diari, tot al·legant que no cal canviar un Compromís que ja ha demostrat que pot funcionar molt bé. Però la veritat, jo diria, és que res ha canviat en les persones que dirigeixen el Bloc i Iniciativa: basen les seues estratègies en el que creuen que els pot donar més rèdits electorals. I és ben normal que ho facen. Pertanyen a partits polítics i eixe és un dels seus objectius irrenunciables. [Continua a la columna de l'Informatiu].

Estocolm en 4 dies

Stortorget, la plaça central del nucli històric d'Estocolm

Visitar un lloc on tens allotjament gratuït és una meravella, més encara si Ryanair s'encarrega que el viatge t'isca més barat que anar en tren de València a Barcelona: pots gastar en altres coses, ja siguen museus, menjar o regalets diversos. És el que ens ha passat anant a Estocolm, una ciutat a la qual possiblement no hauria anat mai si no s'hagueren donat eixes circumstàncies. I, com que m'esperava ben poc o res, els resultats han superat clarament les expectatives. És un lloc agradable, tranquil, bonic, atractiu i interessant. Sobretot si vas en algun dels cinc mesos a l'any que la temperatura supera els 10 graus. Setembre és un d'ells i ens ha fet bon temps: uns 15 graus i solet quasi tots els dies, així que amb màniga llarga i una caçadora d'entretemps s'anava la mar de bé. I per si algú té pensat anar-hi algun dia, ací deixaré unes quantes impressions del que hem anat fent i veient.

En primer lloc, cal tindre present que és una ciutat cara, almenys per a un sou mitjà valencià: el café està dels 2 euros cap amunt, un viatge de metro o bus ix per uns 2 euros i mig, i un sopar se'n pot anar tranquil·lament als 30 euros. Amb tot, hi ha una cosa molt bona per a les dinades: si les fas abans de les dos del migdia, pots menjar uns menús que costen uns 9 euros amb tot inclòs. I hi sol haver algun plat típic suec, com el salmó, el korv stroganoff o el raggmunk (molt bo este darrer, una espècie de crep grosseta de creïlla amb bacó i melmelada de lingonberrys, unes baies que només creixen en aquelles parts tan septentrionals). D'altra banda, també és relativament barat dinar un plat al Kaffekoppen, un lloc molt agradable que hi ha a la plaça Stortorget, al centre de Gamla Stan, el nucli històric que es troba en una illeta al bell mig del llac entorn del qual creix la ciutat (conformada per un conjunt d'illes). Al mateix café també hi podreu tastar una cosa bastant estranya, però que pot fer les delícies dels més golafres: una tassa de xocolate blanc calent. 

Per als més bevedors, en canvi, Estocolm és un problema: la beguda és realment cara. Amb el 100% d'impostos sobre l'alcohol, un terç de cervesa pot costar tranquil·lament 5 o 6 euros a qualsevol bar. I no diguem el vi o altres licors, que els vénen per decilitres de tan racionats com els tenen (potser eixa és una altra de les claus de l'èxit social suec!). Amb tot, si voleu tastar birra local a preu barceloní, podeu anar al bar que hi ha al mateix edifici del Musikmuseet, on trobareu cerveses de mig litre a 3,50 euros. Finalment, pel que fa a la resta d'informacions culinàries, només puc afegir la nostra única experiència de sopar fora: el restaurant Pelikan, una meravella on podreu tastar unes autèntiques mandonguilles sueques (pràcticament tan grans com una pilota de putxero) amb salsa de lingonberrys o una carxofa (gran, molt gran) farcida de formatge fos i uns bolets locals molt bons, dits kantareller. Ah, i se m'oblidava: no se n'aneu d'Estocolm sense tastar els kanelbulle, un dolcet suec ideal per a acompanyar el café amb llet.

Kanelbulle per a donar i vendre

  
Pel que fa a la ciutat en si, és ideal per a passejar pel mateix Gamla Stan, tot ple de casetes antigues de colors, i per Södermalm, l'illa al sud de Gamla Stan, que és la part més cool de la ciutat, amb teatres, cafeteries, bars, restaurant i gent "moderna" (ja m'enteneu). Ací mateix, a banda d'anar a la terrassa del Södra Teatern, val la pena passar pel parc que hi ha al costat de Katarina kyrka, que és en realitat el fossar de l'església encara en ús, però alhora amb funció de zona verda pública. Una cosa semblant passa amb el Kungliga begravningsplatsen, literalment el "Cementeri reial", on se soterra la família reial des de començaments del segle XX (en tombes molt normaletes, res de mausoleus gegants) i també moltes altres persones. Es troba lluny del centre d'Estocolm, a la localitat de Solna, però, si teniu oportunitat, visiteu-lo (en autobús està propet): és una preciositat de parc-cementeri i, a més a més, està al costat d'un altre immens parc, el Hagaparken, que era l'antic vedat de caça dels monarques suecs. 

D'una altra banda, també podeu fer ús de la gran oferta museística de la ciutat, encara que és prou desigual. D'una banda, hi ha certs llocs que no se'n passen -en funció dels gustos, clar-, com ara l'Skansen, que és un museu a l'aire lliure en un parc, amb una part de reproduccions dels pobles i les indústries tradicionals sueques i una altra part zoològica (amb óssos, rens, ants o foques). En este sentit, com que em fan pena els animals en captivitat, doncs em van semblar excessius els 10 euros que cal pagar per l'entrada. Una cosa semblant passa amb el Drotttningholms slott, el palau i els jardins reials -Versalles en versió local- que són visitables en gran part. Si vos agrada el rococó molt bé, però en cas contrari... Ara, el viatge d'una hora des d'Estocolm en una cafetera de vaixell està molt bé per intentar copsar la dimensió de l'arxipèlag. Un altre dels museus que vam visitar va ser el Arkitekturmuseet, a l'illa d'Skeppsholmen, centrat en l'evolució de l'arquitectura sueca des de l'antiguitat, bàsicament a través de maquetes. Tampoc és cap meravella, tot i que la botiga està molt bé. Segurament és més interessant el que hi ha al costat, el Moderna Museet, amb obres d'art contemporani.


Ara bé, el que és, sens dubte, el pitjor dels museus que vam vore a Estocolm és l'Stadsmuseum, el museu de la ciutat, que de tan roín en ocasions, feia riure. Evidentment, és debades i per passar una estona divertida té el seu punt. A banda d'este, també hi ha un altre museu gratuït, el Medeltidsmuseet, sobre la història medieval d'Estocolm, que està prou apanyat. Com que no tenen moltes peces arqueològiques, recorren a recreacions de parts urbanes medievals i, si més no, aconsegueixen un efecte bastant evocador. Però si no voleu evocacions, sinó cultura material pura i dura, aneu al Vasamuseet, on trobareu un vaixell sencer afonat a les aigües d'Estocolm al segle XVII i reflotat fa unes poques dècades. L'embarcació en si és ja impressionant, però, almenys per a un historiador, també ho són els processos mitjançant els quals s'ha procedit a la seua recuperació i a la reconstrucció de les dades que l'envolten. De visita imprescindible. Finalment, també val molt la pena, sobretot si aneu amb algun músic, visitar el Musikmuseet, on podreu tocar tota mena d'instruments i interactuareu amb zones expositives realment divertides.

Com veieu, doncs, hem fet el turista bona cosa, hem menjat a gust, hem passejat amunt i avall, hem viatjat d'una illa a altra i hem gaudit de la ciutat tot el que hem pogut. Estocolm en 4 dies bé val la pena. 

 Gamla Stan (Estocolm), des de l'aire

Entre tots ho hauríem de fer tot

Vinc de Suècia i n'he parlat una miqueta a l'Informatiu. És un país que sempre posem com a referent de coses ben fetes i la veritat és que sembla que hi funcionen. Fins i tot a part de la dreta li agrada citar-la per a aplicar el cas dels xecs sanitaris i escolars mitjançant els quals l'Estat suec finança l'assistència a entitats sanitàries i educatives privades. Segons alguns, això seria una mostra que el benestar passa per la privatització dels servicis bàsics. Però res més lluny del que succeeix a Suècia: els xecs són un sistema per a incentivar la competència entre públic i privat. Tu tries un centre sanitari o escolar i l'Estat et paga totes les despeses amb un xec (en el cas de la sanitat o una bona part en el cas de l'educació). D'eixa forma, mitjançant la llibertat de tria de l'usuari, cada hospital i cada escola lluiten per donar un bon servici i atraure clients. Ací, en canvi, la privatització de la gestió sanitària no et dóna possibilitat de tria: si et toca un hospital privat, has d'anar a ell, no tens una altra possibilitat. I una cosa similar pel que fa als col·legis: no tens opció de tria, ja que els concertats solen rebutjar tots aquells alumnes que no consideren aptes (normalment per raons socioeconòmiques). Això no és competència entre públic i privat, sinó privatització pura i dura en favor d'unes determinades empreses...

 Estocolm, a través d'una espiera

He passat uns dies a Estocolm visitant part de la família i, com em sol passar en estos casos, m’he fixat en allò bo que tenen i que trobe a faltar a casa nostra. Si m’hi quedara a viure, evidentment, acabaria per adonar-me de les coses que no funcionen, però en una visita ràpida la meua tendència és l’altra, la de veure les coses bones per tal de tractar d’aplicar-les a la nostra societat. En este sentit, el mateix dia que vaig abandonar la capital sueca, vaig presenciar una imatge per a reflexionar: un grup de persones, inclosos els més menuts de la família, es reuniren per a passar el matí condicionant les zones comunes del seu edifici, és a dir, podant els arbres, pintant l’entrada, arreglant els desperfectes, etc. Acabada la faena, feren un dinar comú amb el menjar que cadascú baixà de sa casa i supose que degueren quedar ben satisfets d’haver invertit una mica del seu temps i del seu esforç en el bé de la comunitat veïnal. [Continua a la columna de l'Informatiu]
 

"Lingua valentina" en 1335 i "valencianesch" c. 1346

En este gràfic encara no havien posat la referència a valencianesch

Acabe de finalitzar un assaig sobre el naixement de la identitat col·lectiva valenciana. En cas que guanye el premi al qual es presenta, ja el veureu a les llibreries. I en cas contrari, el més probable, ja aniré contant-vos algunes cosetes per ací. Prompte, en un parell de mesets, ho sabrem. Bé, la cosa és que he repassat molt del que s'havia dit sobre la qüestió fins el moment i he detectat algunes errades o interpretacions esbiaixades. Ara en parlaré de dues: les dues cites que s'argüeixen com a primers esments del nom territorial de la llengua valenciana. En primer lloc, un manuscrit suposadament escrit en 1335 en lingua valentina, i, en segon lloc, un testimoni de 1343-1346 segons el qual una dona parlava valencianesch suposadament perquè provenia d'Oriola. De seguida, explique els "suposadament"...

Primerament, des de sectors anticatalanistes, s'argumenta que al final d'una còpia en llatí del Llibre d’amic e amat de Ramon Llull es diu que el text havia estat extret d’un volum in lingua valentina finalitzat a València en març de 1335. Per tant, "suposadament", en 1335 ja adjectivarien la llengua de valenciana. El que no diuen, però, és que eixe manuscrit, conservat a la Biblioteca Ambrosiana de Milà, és del segle XV!! Val a dir, que és un text en llatí fet al segle XV a partir d'una còpia en romanç redactada a València en 1335. Però això no significa que la còpia de 1335 diguera expressament que estava en valencià, sinó que, simplement, el copista del segle XV ho considerà així perquè era en romanç i feta a València. És com si jo dic ara que els Furs del segle XIII estan escrits en català: això no significa que llavors digueren que la seua llengua era catalana, sinó que jo, ara, la considere així. El mateix si dic que estaven escrits en valencià. Això reflecteix la meua opinió, del segle XXI, no la d'aleshores. Així doncs, la referència de lingua valentina s'ha de considerar una cita del segle XV, no de 1335.


D'una altra banda, al llibre d'Antoni Ferrando i Miquel Nicolàs Història de la llengua catalana es recuperà una cita que es coneixia des de la dècada de 1980, però que havia quedat amagada, sense donar-li valor. Es tracta de l'esment més antic conegut a la llengua valenciana, sota la forma de valencianesch, en un procés menorquí de 1343-1346, en què, segons eixos autors, es diria que aquella era la forma de parlar d'una dona perquè era d'Oriola. Fins i tot, li van dedicar un especial al Levante-EMV sobre El nacimiento del "valencià". Amb tot, la cita m'escamava considerablement, puix, tot i que només és una hipòtesi de treball, em sembla que la identitat territorial valenciana es desenvolupà de forma molt més tardana a les viles de la governació oriolana que a la resta del regne (per molts factors, com ara que provenien de la Corona castellana, eren zona fronterera, van quedar arrasades en la dècada de 1360, hi hagué la senyoria de Barcelona a Elx, etc.). 

Però això, evidentment, no casava amb un parlar valencianesch a Oriola a mitjan segle XIV. Vaig començar a escarbar i vaig anar directament a la font, que, per cert, es pot trobar a internet, a l'article "Gil de Lozano, señor de Martinell, y la vida cotidiana en las calas de la Menorca medieval (1343-1346)" de l'historiador mallorquí Gabriel Llompart. No transcriu la font directament, però l'explica: un procés judicial contra un cavaller de Menorca, acusat de traïció al rei, que es va dur a terme entre finals de 1345 i mitjan 1346. Per tant, en primer lloc, es pot afinar més la data (el procés fa referència a fets anteriors, fins a 1343, però tots els testimonis són de 1345 o 1346). D'una altra banda, per a la meua sorpresa, s'hi diu clarament que la cosa del valencianesch va anar de forma ben diferent a com l'expliquen Ferrando i Nicolàs. En concret, un ciutadà de Mallorca, Joan Gomarell, va dir que la mare de Gil de Lozano -qui s'expressava en aragonés perquè son pare era un cavaller d'Aragó- parlava en valencianesch perquè era filla de Pere de Déu, establert a València. 


Consegüentment, el testimoni és ben clar: la mare de Lozano, Sibil·la, tenia un parlar valencianesch perquè son pare provenia de València, on s'havia establert. I, per un altre costat, uns altres testimonis concretaren on havia nascut Sibil·la: un digué que a les parts de Múrcia i un altre que a Oriola. De fet, quan degué nàixer, a finals del segle XIII, Oriola pertanyia al regne castellà de Múrcia. Així les coses, probablement Pere de Déu, que devia residir en algun lloc del regne de València, es va traslladar a l'Oriola castellana, però va transmetre a la seua filla el seu parlar valencianesch. Així doncs, Sibil·la no el parlava perquè fóra d'Oriola, sinó perquè era el seu parlar familiar, transmés pel seu pare, procedent de la capital valenciana. És una cosa molt distinta, que, a més a més, quadra amb l'evolució primigènia de la identitat col·lectiva valenciana, la qual es formà en primer lloc a la ciutat de València i les viles de l'estament reial que havien estat poblades amb Furs de València. 

Un altre dia ho explicaré amb més deteniment. Ara me'n vaig a Estocolm a passar frescoreta. Salut!

Actualització: Arran d'un article de Fran Vives publicat en "Full Volant" en què s'empra novament la dada de 1335, vull afegir ací mateix la prova documental que indica que la còpia del llibre de Ramon Llull no és d'eixa època, sinó molt posterior. Són, en concret, els dos últims folis del volum, en el darrer dels quals es veu el fragment en qüestió: Iste expositio excerpta fuit ex magno volumine in lingua valentina composito per quedam discipulum Raymundi, incepto Valencie mense decembris et finito mense marcii anni 1335. Laus Deo. És a dir: Esta exposició fou extreta d'un gran volum en llengua valenciana compost per cert deixeble de Ramon [Llull], començat en València en el mes de desembre i acabat en el mes de març de 1335. Lloat siga Déu. Per tant, esta anotació final està clarament feta en època del darrer copista, ja que està referint-se, des d'un moment posterior, al volum de 1335. I, en este sentit, pel tipus de lletra que es pot observar eixa còpia posterior ha de ser necessàriament de finals del segle XV o començaments del segle XVI. Qualsevol expert en paleografia vos podrà confirmar que la cal·ligrafia d'estos dos folis es correspon amb eixe període i mai abans. Per tant, qui diu que el volum de 1335 està en llengua valenciana és el copista de finals del XV o començaments del XVI, una dada completament consonant amb el que ja sabíem: que des de finals del segle XIV la llengua parlada pels valencians comença a dir-se valencià (però no abans).

"Expositio amici et amati", Biblioteca Ambrosiana, N 250 Sup., f. 34r

"Expositio amici et amati", Biblioteca Ambrosiana, N 250 Sup., f. 34v

Ens alcen ben de matí i penquem, però...

Guardiola el té content

Guardiola és admirable. Ho dic de veres: fa bé el seu treball, és un model de comportament, és intel·ligent, elegant, tendre, poliglota, templat, culte i moltes coses més. Un ciutadà exemplar en tots els sentits. I el discurs de l’altre dia, una meravella, una joia. Ben pensat, ben dit, humil, emotiu, íntim, encoratjador. Una reivindicació de l’ofici, de l’amor al treball, de la importància de la família, de l’amistat, del companyerisme... Es pot entendre que haja agradat molt, que haja estat portada dels mitjans catalans, que haja un grup de facebook amb eixa frase o que, fins i tot, li hagen preguntat en roda de premsa si pensa en ell com a futur president de la Generalitat catalana.

El discurs, en si, parlava únicament de l’esport, de la seua relació amb el futbol com a jugador, com a entrenador i com a persona. Ara bé, just al final, va dir la frase màgica: “No oblidem mai que si ens aixequem ben d’hora, i no hi han retrets, no hi han excuses, i ens posem a pencar som un país imparable. Creieu-me que som imparables”. Això convertia el discurs en una arenga política. Una arenga a la manera de Guardiola, amb classe i sensibilitat, però una arenga política en tota regla. I el missatge, en els temps que corren, sembla, com a mínim, agosarat. Segons diu, aplicant-ho als catalans, s’ha de treballar sense retrets ni excuses. D’eixa forma el país és imparable. El cabet a la faena i hi haurà recompensa col·lectiva.

Però tindre fe en el treball és molt fàcil quan se’n té, de faena ben remunerada. I no és precisament això el que sobra entre la joventut catalana, valenciana o espanyola. Ans al contrari. Molts van creure eixe mateix conte: si treballaven de valent i no molestaven, obtindrien la recompensa, podrien viure una vida feliç. Tanmateix, molts  de nosaltres ens hem alçat ben de matí i hem pencat ben dur. I ho continuem fent, però se’ns comença a acabar la fe. Sobretot, quan comprovem que l’amiguisme prima per damunt dels mèrits. Quan ens adonem que no tindrem faena estable en la vida, ni pensions. O quan constatem que els nostres governants es giren contra nosaltres, en compte d’ajudar-nos. Però Guardiola diu que no han d’haver retrets ni excuses, perquè tot és, exclusivament, responsabilitat nostra... Paraula de sant. L’haurem d’acatar.

Publicat originàriament en el diari digital L'Informatiu

Fabra, Alonso, Torró i la plaça Redona

Comença la nova temporada de l'Informatiu. I comencen les meues columnes de nou. Enguany toca dilluns, com era en un principi. I, com sempre, en trobareu un tast i un enllaç ací mateix:

La plaça Redona, sense el sostre de fusta

 

Ha passat l’agost i no ha estat cap somni. Camps va dimitir de veritat a finals de juliol i, com per art de màgia, ens han llevat de damunt la vergonyant llosa que oprimia el nostre cap. El nou president, Alberto Fabra, encara està acomodant-se. No han passat els 100 dies de rigor. Moltes coses continuen funcionant malament, però almenys sembla que vol moure fitxa. S’ha reunit amb els portaveus parlamentaris, diu que mostrarà els contractes de Gürtel, el conseller de Cultura parla amb Escola Valenciana, etc. No caurà manà del cel, però potser millorarà el diàleg amb la resta de polítics i amb la societat civil. Mirem al govern del país i, si més no, s’albiren certs canvis en les formes, a l’espera de més canvis en el fons. Toca! Això que hem guanyat amb la marxa de Camps, sense haver passat per les urnes.

 

Mirem, per contra, a les principals ciutats on hi hagué canvi de govern a les darreres eleccions municipals i el balanç fa fredat. L’alcaldessa d’Elx, Mercedes Alonso, s’ha dedicat a canviar la retolació del valencià al castellà, a ofrenar carrers a alcaldes franquistes i a justificar l’ús del cotxe oficial en el pretés fet que, entre els indignats elxans, hi ha un terrorista de la ETA. Per la seua banda, l’alcalde de Gandia, Arturo Torró, s’ha dedicat a restaurar els espectacles taurins ‒en els quals té interessos econòmics‒, a contractar concerts d’Isabel Pantoja i, alhora, a eliminar per suposats motius financers la cavalcada satírica del Tio de la Porra, que organitzava una companyia de teatre local. Tot plegat, també hi trobem novetats, però ben lamentables des del punt de vista del valencianisme, la dignitat democràtica i la modernitat cultural.

 

Finalment, mirem la ciutat de València, i què veiem? Doncs, a banda que continua la campanya d’austeritat dels regidors de Compromís, més o menys les coses de sempre: ha nascut un nou Salvem, en este cas Salvem la plaça Redona. Som la ciutat dels Salvem. No debades, som una ciutat que fa ‒en la qual ens fan‒ grans destrosses patrimonials. En este cas, però, no ho tinc tan clar. Els principals elements de discussió són les parades d’enmig, que seran substituïdes per unes altres, i el sostre de fusta, que serà enderrocat. Així, també desapareixeran els característics pilars de la plaça, ja que la nova marquesina, de vidre i acer blanc, es recolzarà sobre les noves parades, de fusta i vidre. Ací en podeu veure les imatges. De primeres poden espantar: per què canviar tant un lloc que està tan i tan interioritzat en l’imaginari col·lectiu dels valentins? No obstant això, hi ha arguments que porten, si més no, al dubte.  [Continua a la columna de l'Informatiu]

Primer assaig

Assaig: Gènere en prosa, generalment breu, que aborda d’una manera lliure 

i no especialitzada els problemes més diversos amb voluntat de creació literària

Estic escrivint un assaig i el fet de treballar sense referències arxivístiques o bibliogràfiques se'm fa estrany, molt estrany. No debades, em fa la sensació que siga el post més llarg de la meua vida (però sense enllaços). Doncs això, quan l'acabe -a mitjan setembre- torne per ací i vos en faig un tast...

100 anys de Valor: El geni de les paraules

Bausset va fer 101 anys l'altre dia. Hui, Valor en faria 100. Una generació de valencianistes, com Sanchis Guarner -que en compliria 100 d'ací a 18 dies-, dels que van fer valencianisme del d'abans i després de la guerra civil espanyola. Més o menys catalanista, però centrat en la raó, d'una banda, i en la potenciació i l'ús fidel de la llengua, d'una altra. En eixe camí, Valor va esdevenir folclorista, lingüista i novel·lista, tot destacant en cadascuna de les tres coses. Així, molts de nosaltres hem estat introduïts a la lectura en valencià a través de les seues Rondalles valencianes (1950-1958), molts de nosaltres hem aprés a conjugar normativament els verbs valencians gràcies a La flexió verbal (1983) i molts de nosaltres hem gaudit llegint obres de narrativa tan importants com Sense la terra promesa (1980) o Temps de batuda (1983). 

En qualsevol cas, com supose que ens passa als que estem en la trentena, el meu record més pregon sempre anirà lligat a la seua primera faceta, ja que en l'escola -cap als 12 anys- llegíem els seus reculls de rondalles. En concret, recorde vivament un d'aquells contes populars, El gegant del romaní, que vaig llegir una mica abans, en agafar-lo dels prestatges del meu germà i que em va fer saber que, a més de "romer", també li podíem dir "romaní" a aquella planta. Hui n'he repassat el text [pdf] i he pogut arribar a entendre per què em va quedar gravat a la memòria. Supose que, per primera vegada en la meua vida, m'assabentava d'un fum de paraules noves, com ara fényer, espernegada, criançons, ataüllar, perxonades, esbalaït,  voliana, aidar, botzar, esparpellat, ferreny, mot, atifells, raors, esclavó, engalipar, eixordador, embronquinar, esbarrallar, espuntar, eixerit, garrida, batle, etc. 

Alhora, també hi trobaria paraules i formes que coneixia, però que no havia vist mai escrites enlloc, com sutja, garbell, companatge, guaitar, saragüells, estisores, jas, algeps, falconarro, jaca o fluixanga. I, així mateix, també em sorprendria el fet de trobar les frases fetes que sentia a casa, però que no havia vist mai en altres textos fins a aquell moment: au, mut!, tu no estàs bo del cap, tota la santa nit, tire-li veta, xiquet del dimoni, parlaràs pels colzes, no hi hauria mans, no es va encantar un moment, sense saber com ni com no, etc. Tot plegat, aquell "gegant del romaní" em feia aprendre coses noves, consolidava el valencià que havia sentit a casa i potenciava l'estima per molts dels usos particulars de la llengua. Em va agradar molt el primer Valor que vaig llegir i uns anys després, quan vaig veure una imatge seua per primera volta, vaig pensar que potser ell mateix es tractava d'un ser màgic. 

No debades, s'assemblava sorprenentment a un altre dels personatges irreals de la nostra adolescència, el Geni Tortuga. I no ho dic amb irreverència, sinó que qui compartisca generació amb mi sabrà que ho dic des de la més profunda admiració i simpatia cap a Enric Valor i Vives, el geni de les paraules, el mestre de la llengua i de l'escriptura que ens ha ensenyat a emprar millor el valencià. Servisca este post com a homenatge i reconeixement a la seua figura i al seu valuós llegat.  

El malentés de Palop

Twitter comença a bullir amb l'afer Palop. Vos ho explique en un tres i no res amb imatges. Ahir per la nit algú li va deixar un missatge en valencià i ell va respondre, com és ben normal, en valencià:

Tot seguit, va rebre algunes altres contestacions, tant en castellà com en valencià (un valencià, com veieu, no sempre correcte i, per tant, gens polititzat):

El darrer missatge, però, va ser una mica estrany: en catalan?? Semblava com si a eixe usuari li molestara la seua intervenció en una altra llengua que no fóra el castellà. Llavors, Palop, en compte d'ignorar-lo o explicar-li de forma cortés que eixa és una altra de les llengües que parla i amb la qual es comunica, es va disculpar públicament:

Un cas similar al de l'alcalde de Vila-real, que fa uns mesos va ser comminat a parlar en castellà davant d'una audiència valenciana i ell, ràpidament, va acceptar (poc després, en el mateix acte, la seua homòloga de Torrent demanaria disculpes per si se li escapava "alguna palabra en valenciano"). Amb tot, ara ningú comminava Palop a parlar en castellà, sinó que eixe que havia dit "en catalán??" no ho deia per fotre, ja que ell mateix és catalanoparlant. Així es pot comprovar en el seu timeline. Per tant, ho degué dir simplement en to de sorpresa, tal vegada perquè no sabia que Palop parlava valencià:

Així doncs, pense que ha estat un lamentable incident, el que no lleva que l'actitud de Palop respecte de la seua llengua materna siga molt feble. Com jo mateix li he dit al twitter, no calia -en absolut- demanar disculpes per això. És l'acte més natural del món i si algú es molesta perquè els valencianoparlants ens comuniquem en valencià, que s'ho faça mirar, és el seu problema. De fet, Palop ha donat bones mostres d'estar a favor de la promoció del valencià. No debades, va participar fa tres anys en la campanya d'Escola Valenciana per tal que els xiquets reberen l'educació en valencià, amb el lema "Matricula en futur, matricula en valencià". Ací podeu sentir la falca de ràdio que ell mateix va enregistrar i en la qual deia: Hola, sóc el porter de futbol Andreu Palop. Tinc molt clar que estudiar en valencià és sinònim de qualitat. Perquè volem el millor per als nostres fills i filles, matricula en futur, matricula en valencià.

El que ha passat es deu simplement i planerament a la situació de diglòssia en la qual vivim els valencians. El castellà és una llengua amb prestigi, que domina tots els àmbits de la nostra vida, mentre que el valencià és una llengua poc prestigiada, que queda arraconada als àmbits privats i, molt sovint, menyspreada pels que només volen que es parle la primera. Hui, sense anar més lluny, s'ha sabut que un pobre home de 86 anys no pogué expressar-se en valencià en un juí a Alzira, malgrat que, per la tensió del procés, s'expressava millor en la seua pròpia llengua. L'actitud de Palop no és, sens dubte, la més apropiada per a una persona que ha defensat públicament el valencià. Tanmateix, tampoc crec que el linxament públic siga la millor opció per a explicar-li-ho. La pedagogia sol funcionar millor, almenys en casos com estos, en els quals hi ha una bona predisposició. Palop no està en contra del valencià. Estic segur que és tot el contrari, però cal que trenque una barrera psicològica molt gran, aquella per la qual molts valencians estan sempre disposats a demanar perdó per expressar-se en la seua llengua materna. No cal demanar disculpes per emprar el valencià, ans al contrari, n'hem d'estar ben orgullosos.

Sevilla, oci i cultura a l'estiu

 Cary Grant, en pantalla gran

Una de les coses que més m'ha sorprés de la vida estiuenca sevillana ha estat la seua intensa activitat cultural, que, des del punt de vista de les institucions públiques, em fa la sensació que supera l'oferida per la ciutat de València. No són un fum els llocs que programen espectacles culturals, però, si més no, hi ha per a tots els dies i per a tots els gustos, com es pot comprovar a El Giraldillo, el web que recull les ofertes d'oci, cultura i turisme de Sevilla i la resta d'Andalusia. Pel que fa a exposicions, per exemple, actualment destaca la de la factoria de Xavier Mariscal, que estava fins fa no res a La Pedrera de Barcelona i que ara es pot veure a la Casa de la Provincia, on estava l'antic Hospital Real de Sevilla. Anteriorment s'hi podia trobar una altra molt bona exposició, l'España oculta, de la fotògrafa Cristiana García Rodero, que vaig poder veure fa unes poques setmanes al castell de Santa Catalina de Cadis, vora la platja de La Caleta.

La mateixa Diputació de Sevilla també programa cinema d'estiu pel mòdic preu de 3 euros, però a un altre lloc, al pati de la mateixa seu de la institució, a un edifici construït al segle XVIII com a quarter de cavalleria. La programació està dirigida a tots els públics, però sense renunciar a la qualitat -una mica com la Filmoteca d'Estiu de València-, bo i oferint títols que van d'El discurso del rey a Two lovers, passant per Origen, El padrino o Arsénico por compasión. Tanmateix, encara que el cicle s'allarga de juliol a setembre, encara no hi hem anat. Preferim la gratuïtat, la proximitat i les projeccions en versió original subtitulada en castellà del programa 21 Grados, organitzat pel CICUS, el Centro de Iniciativas Culturales de la Universidad de Sevilla, ubicat a l'antiga facultat de Medicina, al carrer Madre de Dios -ací hi ha noms catòlics de carrer per a donar i vendre. Despús-ahir, per exemple, va ser tot un goig veure en anglés i en pantalla gran a Cary Grant i Eva Marie Saint a North by Northwest (Con la muerte en los talones). Però, a banda de Hitchcock, enguany s'hi poden contemplar obres d'altres mestres del cinema com Kubrick, Fellini, John Huston o Wong Kar Wai.

Per si fóra poc, els divendres i els dissabtes hi sol haver teatre o música, havent-hi passat obres com el Torvaldo Furioso o grups com Lüger. No és, a més a més, l'únic lloc on es pot anar a veure esta mena de representacions. També, per exemple, al palau de la Buhaira, una residència califal almohade al bell mig del barri de Nervión, on, per 12 euros, es pot assistir a clàssics com Tartufo i Carmen, programats per l'ICAS, l'Instituto de la Cultura y las Artes de l'Ajuntament de Sevilla, que, com qualsevol municipi amb voluntat de modernitat, té una institució d'eixes característiques (a la ciutat de València ni està, ni de moment se l'espera). Encara millor, també es pot anar al teatre romà de l'enorme conjunt arqueològic d'Itálica, on, per un preu semblant -entorn dels 12-15 euros-, es poden contemplar els espectacles del Festival Internacional de Danza, gestionats en este cas per la Diputació provincial (hi vam veure, per exemple, la darrera i polèmica creació de l'alcoiana Sol Picó, "Petra, la mujer araña y el putón de la abeja Maya"). 

Finalment, també la música té el seu espai a l'estiu sevillà. D'una banda, el Patronato del Real Alcázar de Sevilla organitza des de fa 12 anys un meravellós cicle als jardins de l'antic alcàsser andalusí -posterior palau dels reis de Castella. Per uns preus molt baixos -uns 5 euros- s'hi pot assistir a concerts de música europea precontemporània (medieval, renaixentista, barroca, clàssica) o d'altres llocs, com ara andalusí, oriental, celta, brasilera o cubana. D'una altra banda, la música actual té cabuda al cicle Nocturama del Centro Andaluz de Arte Contemporáneo, de la Junta d'Andalusia, on al llarg de juliol i agost han actuat o actuaran grups i cantants com Hidrogenesse, Alondra Bentley, Depedro, Christina Rosenvinge, Triángulo de Amor Bizarro o Maga. El preu és també irrisori, de 5 euros. Com veieu, una oferta barata i abundant, que espere que no s'acabe amb l'entrada del PP a l'Ajuntament, després de 12 anys de governs de socialistes-andalusistes o socialistes-comunistes. Qui sap, en tot cas, si l'estiu que ve estaré ací per a comprovar-ho. Gaudim-ho, doncs, mentre puguem...

Els valencians vistos per Joan García Oliver

Joan García Oliver, anarcosindicalista, figura clau de la CNT-FAI durant les dècades de 1920 i 1930, ferm partidari de la revolució social i de l'aplicació del comunisme llibertari per les armes, però, tanmateix, ministre de Justícia del Govern espanyol en 1937. Figura controvertida. Admirat per molts, traïdor per a uns altres. Un recorregut a la seua biografia dóna idea de les convulsions polítiques que experimentà la vida política espanyola durant aquella època. Nascut a Reus en 1901, de ben jove es traslladà a Barcelona, on participà en la fundació del sindicat anarquista de cambrers -sector en el qual treballava- i assistí als primers enfrontaments ocasionats per la vaga general de 1917. A l'any següent fou empresonat pels aldarulls d'una altra vaga i, després de passar uns anys a la presó, tornà al Camp de Tarragona per a organitzar el cenetisme. En 1923 retornà a Barcelona per a fer front al pistolerisme de la patronal i formà, juntament amb altres anarquistes com Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso, el grup armat Los Solidarios, els "homes d'acció", que en les seues paraules constituïen los mejores terroristas de la clase trabajadora. Ho podeu sentir de la seua pròpia veu:

Los Solidarios mataren, entre d'altres, a l'arquebisbe de Saragossa -com a venjança per l'assassinat de l'anarquista Salvador Seguí-, però, amb l'arribada de la dictadura de Primo de Rivera, Durruti i Ascaso hagueren d'anar-se'n a França, mentre que García Oliver fou novament empresonat fins que en 1926 pogué passar, igualment, a l'exili parisenc. Des d'allà mateix, el grup planejà un atemptat contra Alfons XIII, per la qual cosa la major part d'ells acabaren tancats en presons espanyoles. Així, en arribar la Segona República, García Oliver es trobava al penal de Burgos, d'on fou alliberat el mateix 1931. Retornà a Barcelona i liderà el "faïsme", la branca més radical de l'anarcosindicalisme, partidària de la "gimnàstica revolucionària", per a la qual es formà un nou grup armat, Nosotros, que s'encarregaria d'hostilitzar la República. En consonància amb això, participà en la revolució de gener de 1933, promogué la creació de milícies sindicals i, en produir-se el colp d'estat de 1936, proposà la proclamació immediata del comunisme llibertari -que fou rebutjada per la Regional cenetista catalana. Passà a dirigir el Comité de Milícies de Catalunya i en novembre, contra tot pronòstic, s'integrà en el nou govern de la República com a ministre de Justícia, càrrec que ocupà fins a maig de 1937. Posteriorment, romangué a Barcelona fins al final de la guerra i s'exilià a França, Suècia i Mèxic, on residí durant més de 35 anys, treballant com a comercial per a indústries químiques, fins a la seua mort en 1980. 

Doncs a les vespres del seu traspàs, en 1978, escrigué una autobiografia, El eco de los pasos [pdf], on, a banda de la seua interpretació sobre el paper de l'anarcosindicalisme en la història espanyola durant la primera meitat del segle XX, féu tot tipus de valoracions al caliu dels esdeveniments narrats. I és ben interessant observar què hi diu sobre els valencians, amb una visió corresponent a aquelles dècades dels anys '20 i '30, quan intervingué en diversos afers del nostre país, com ell mateix va explicant al llarg del llibre. En primer lloc, cal saber que la CNT no era precisament molt curosa amb les qüestions nacionalistes dels territoris històrics espanyols i, per exemple, tenia una Regional Norte (amb les províncies basques, Burgos i Cantàbria) o una Regional Levante (amb les províncies valencianes i Albacete), però, d'una altra banda, també cal tindre en compte que el pare de García Oliver era de Xàtiva i, com a conseqüència d'estos orígens, ell mateix dedicà bastante tiempo a la comprensión de Valencia y su región.

Joan García Oliver, a la vellea

Per exemple, en 1922, després d'eixir de la presó i passar uns mesos a Saragossa treballant de cambrer, decidí anar-se'n a València: Supuse que en Valencia, a orillas del mar, la vida y el trabajo serían parecidos a los de Barcelona, No hay como vivir para ver y aprender. Valencia tenía aspectos magníficos. Sus días son soleados y sus noches transparentes. Amb tot, sense treball, només hi romangué un parell de setmanes, durant les quals es dedicà a confraternitzar de dinada en dinada amb companys anarquistes: Para conocer bien a los valencianos de la capital o de los pueblecitos de sus alrededores, es menester haber comido con ellos la paella a su manera, prescindiendo de platos, cuchillos y tenedores, sólo con la cuchara frente al triángulo que cada cual traza hasta el centro de la paella. Repetiria l'experiència una quinzena d'anys després, però en condicions ben diferents, això és, en 1937, en plena guerra civil, mentre era ministre de Justícia i el Govern s'havia traslladat a la capital valenciana: Comido el arroz a la manera típica, sin platos, con una cuchara en la mano de cada comensal, sentados en torno a la paella, cada cual tomando su parte del triángulo asignado. Como árabes sentados a la puerta de su tienda, haciendo bolas del cuscús, esperando el paso del cadáver del enemigo.

De fet, la pretesa arabitat dels valencians era un tòpic ben present en la visió de García Oliver, com era costum a l'època. Així, en un altre fragment de la biografia arribaria a descriure la cara d'un oficial com la d'un moro valenciano. Alhora, tampoc s'estaria de repetir altres tòpics, com el de la felicitat idíl·lica de la vida dels hortolans valencians: Anduve por su huerta, por la mañana, durante el día y la hora malva del atardecer, cuando empiezan a cantar los grillos, a croar las ranas, a correr las aguas por sus acequias. Encima de sus campos labrados, la luna brilla como en ninguna otra parte. El valenciano se siente feliz en su huerta, frente al mar, en las largas calles de sus pueblos, donde juega a pelota a mano, a llargues. Es feliz trotando por sus barrancos, con los perros cazadores al lado, su escopeta presta a ser disparada al ave fugaz o al conejo rastreador. Feliz en su barraca, donde al entrar cuelga la escopeta detrás de la puerta. Sus gentes son amables y generosas. 

D'una altra banda, pel que fa a a la qüestió catalanovalenciana, García Oliver, en primer lloc, reconeixia les denominacions de català i valencià en peu d'igualtat: Març, marçot, mata a la vella vora del foc, dícese en catalán y en valenciano. Fet i fet, hi deia haver llegit en català, castellà, francés y también en valenciano, La pau des poblets (de Víctor Navarro, publicada en 1913). En eixe llibre, a més a més, trobava: Diferenciaciones y afinidades entre lo valenciano y lo catalán. Paralelos entre la huerta valenciana, feraz a fuerza de ser laboriosamente atendida, productora de frutos huertanos de primera calidad. ¡Cuánta semejanza con las calles de Barcelona adelante, hasta más allá de Reus y Tortosa, con obreros industriales y agrícolas! Però, en tot cas, tenia ben clar, com demostra en una de les seues converses amb Francesc Macià -de qui es va fer amic en l'exili parisenc dels anys '20- que, davant les pretensions del nacionalisme basc i català, Navarra se siente tan separada espiritualmente del conjunto [d'Euskadi] como lo está el País Valenciano del resto de lo que podríamos llamar Cataluña histórica. 

No debades, García Oliver capia clarament la particularitat valenciana dins de l'Estat espanyol, construïda en la contemporaneïtat per oposició als catalans i als castellans, un fet que ell barrejava amb l'essencialisme hispànic -típic de llavors- segons el qual els valencians ja eren valencians en època musulmana: El valenciano cree —y no le falta razón— que no es nunca comprendido por el foráneo de la parte de Cataluña, el descendiente de los que llegaron con Jaime el Conquistador y sus almogávares a liberarlo de sus ancestros arábigos, con los que siempre se sintió tan a gusto. Tampoco cree ser comprendido por los foráneos del centro peninsular, descendientes de los que, en días más lejanos, llegaron con el Cid y sus mesnadas, también a liberarlos de sus ancestros, a quienes debía cuanto sabía del trabajo de la huerta, sus suaves canciones y sus danzas. Sí, catalanes y castellanos se empeñaron en liberarlo de lo que más quería el valenciano y, desgraciadamente, lo habían logrado. Le dejaron únicamente el paisaje inmutable, la luna en lo alto, la huerta fecunda, los cantos y los bailes.

Val a dir, els valencians haurien rebutjat sempre el que els volien imposar els catalans i els castellans perquè estos eren culpables d'haver expulsat els seus dominadors i amics musulmans, cosa que hui sabem ben incerta, puix la societat andalusí anterior al segle XIII no tenia res a veure -ni poblacionalment ni culturalment- amb la cristiana posterior, conformada per colonitzadors que venien de fora, sense barrejar-se amb els andalusins autòctons. En tot cas, García Oliver emprava aquella perspectiva -tan normal a l'època  i reproduïda fins l'actualitat en la soflama abans moros que catalans- per a explicar el que ell havia pogut constatar en la seua pròpia experiència amb els valencians: El valenciano recela siempre algo de los catalanes y de los castellanos. Es algo que ha heredado de sus antepasados, que nunca vieron con simpatía a los que tanto empeño pusieron en liberarlos de los árabes, con quienes ellos se sentían algo más que primos lejanos... Un sordo resquemor que con el tiempo se hizo consciente, hasta llegar a ser profundo: desconfianza por todo lo que procediese de Cataluña o de Castilla. Todos los movimientos políticos y sociales procedentes de Madrid o Barcelona eran vistos y acogidos con desconfianza. Si se hacían republicanos, tenía que ser de un republicanismo valencianista, a veces cantonalista. En lo social, serían cenetistas, pero de una CNT a su manera, sin el talante revolucionario de los cenetistas catalanes, ni a la manera política y centralista de los cenetistas madrileños. Fueron los valencianos los que dieron vida a un cenetismo reformista-revolucionario. 

Tot plegat, ni una cosa ni l'altra: ni catalans ni castellans, però sense acabar de definir-nos del tot. Una mica el que encara palesava Fuster a l'alçada dels '60: ni carn ni peix, no volíem ser ni uns ni altres, però no sabíem el que volíem ser, de manera que ell va tractar de trencar aquella indefinició apostant clarament per la catalanitat. En les dècades posteriors, en canvi, bona part de la societat valenciana, per orígens poblacionals o per l'assimilació promoguda pel nacionalisme estatal dominant, ha advocat per la castellanitat. I mentrestant la valencianitat continua difusa, indefinida, ballant entre dues aigües, sense saber ben bé què és i com ha d'alçar-se sobre les altres dues...

De Barcelona a Sevilla, de moment

Adéu Barcelona, un plaer...

Despús-ahir va fer un mes que vaig abandonar Barcelona, la ciutat que m'ha acollit durant els darrers huit anys. Vaig arribar, com qui no vol la cosa, per a fer el darrer curs de la llicenciatura, amb la intenció d'especialitzar-me en història medieval a la UB amb una beca Séneca. Més de la meitat dels 480 euros mensuals que em pagaven se n'anava en la menuda i fosca habitació del pis del carrer d'En Roca que compartia amb dos xicones targarines, just darrere de la Rambla, on es concentraven tots els pixums dels incívics que compraven al Portal de l'Àngel i no trobaven un lloc millor on alleugerir la bufeta. Les despeses ordinàries i els viatges a València, malgrat que llavors l'enyorat bonocity reduïa el preu a 36 euros per anada i tornada, es menjaven la resta de l'esquifida paga, així que els primers mesos vaig haver de treballar repartint publicitat il·legal d'una empresa llevamultes entre els cotxes i les motos de Barcelona. Rebia un infrasou de 300 euros per quatre hores cada matí, però, almenys, em va servir per conéixer la ciutat al detall, fins i tot barris com Pedralbes, Sarrià, Horta o Nou Barris, que mai no hauria xafat en altres condicions.

Hi vaig anar tot l'any a l'antiga facultat d'Història de la UB, a la Diagonal, que ja ha estat enderrocada i reemplaçada per una altra al Raval. Història de l'alimentació medieval, història de la ceràmica medieval, història de la tecnologia medieval, història del notariat medieval, història d'Al-Andalus, etc. Un veritable goig per a un estudiant que fruïa amb temes que ni tan sols havia imaginat fins a aquell moment. La ciutat, a més, m'impressionava. No només per la seua bellesa, sinó també per la seua activitat incessant i pel manteniment de racons i formes de fer que València havia perdut feia molt de temps. Modernitat i conservació. Era una combinació perfecta, que al llarg d'estos huit anys ha anat perdent força per obra i gràcia d'una política municipal i econòmica que ha sacrificat bona part de la ciutat en benefici del turisme massiu. D'una altra banda, viure al Gòtic i al costat de la Rambla i del Raval era una experiència electritzant. De dia anaven plens i de nit assolien -i assoleixen- uns nivells de depravació que m'encisen.

La companyia valenciana de T., que vivia a un fosc i ampli baix del carrer Obradors, ho feia tot molt més divertit. Mai oblidaré el camí que em duia fins a sa casa (Cardenal Casañas, Sant Josep Oriol, plaça del Pi, Alsina, Raurich, Escudellers blancs i n'Aglà), que una vegada, fins i tot, vam recórrer en pijama. A Barcelona tot era possible o eixa era la sensació que teníem. Les vetlades en aquell baix, amb gent realment estranya que anava passant per les habitacions de lloguer, eren emocionants i plaents. La visita recurrent de les nostres respectives parelles ho feia tot encara més gojós. Aquell any, el primer que Ryanair operava des de Girona, passàrem el Carnestoltes a Venècia i tornàrem des de la preciosa Bèrgam. Vaig acabar la carrera uns mesos més tard i, després de pensar-ho molt -l'Autònoma de Barcelona amb Miquel Barceló era una opció que m'atreia-, vaig sol·licitar una beca per a desenvolupar la tesi doctoral a la Institució Milà i Fontanals i fer els cursos de doctorat a la Universitat Pompeu Fabra.

Durant l'estiu vaig gaudir de la grata experiència d'excavar a l'Esquerda i al castell d'Ausa, a Zaldibia, i en setembre estava de nou a Barcelona, al mateix pis del carrer en Roca, amb una parella xilena -oye loco- i amb l'A., que també s'hi havia desplaçat per continuar els seus estudis d'art. Mentre esperava la resolució de la beca, que no arribà fins al gener, haguérem de fer malabars per mantindre'ns econòmicament. Fins i tot vam "treballar" de llauners a les festes de la Mercè, venent cervesa-bier amb un fum de pakis que confraternitzava amb nosaltres i ens avisava si la guàrdia urbana rondava a prop. Finalment, hi hagué beca i també hi hagué canvi de pis. A la Barceloneta, al carrer de la Mestrança, a un cinqué en primera línia de mar tirat de preu perquè no hi havia ascensor, no hi havia mobles i no hi havia Déu que poguera frenar la humitat que hi entrava. Mai no havia vist un bany així, amb dutxa i vàter tot en un, en poc menys d'un metre quadrat... Però quines vistes, quin barri. No cal un palau per a viure feliç a la Barceloneta, ans al contrari. La gent, la llum, els carrers, el mercat, els gossets, les festes, els bars, la mar. Tot convida a la felicitat. I vam ser feliços.

El camí fins a la Pompeu, vora mar, era un plaer diari. I les classes també. Un nivell de professorat en ocasions espectacular. Mestres que et feien pensar de veres. Reflexionar, qüestionar-ho tot, fins i tot a ells mateixos. I un itinerari -en medieval, moderna i contemporània- que em va conduir a especialitzar-me en la història de les nacions i el nacionalisme, aplicada en el llarg termini als casos català i valencià. Tot plegat, un curs i mig d'intenses classes i extensos treballs historiogràfics. I molt poc després d'acabar-los, quan començava el treball d'iniciació a la recerca, vaig obrir el blog. Fa cinc anys i tres mesos. La tesina es va allargar durant més d'un curs i no la vaig llegir fins a l'estiu de 2007. Mentrestant, les primeres organitzacions de jornades, les primeres comunicacions, la intervenció en el congrés sobre La qüestió nacional valenciana, la gestació d'Harca, els viatges a Formentera, Girona, l'Alguer, Lisboa, Mãemeua, el cabotisme, etc. I Barcelona continuava allà, embolcallant la meua vida, als carrers de la Barceloneta, de la Ribera, del Gòtic, del Raval, de l'Eixample, de Poble Sec o de Gràcia, als cinemes, a les sales de teatre, al festival Grec, als concerts, als parcs i als jardins, a les festes dels barris.

Llavors va vindre N. a viure a Barcelona, al Poblenou, que passà a ser un altre barri estimat. I, xino xano, vaig començar la veritable carrera investigadora: ponències, articles, seminaris, publicacions, el llibre sobre Beniparrell, el simposi de Lorca, el naixement d'Harca i la tesi, per darrere, dominant-ho tot. Acabava el període de beca i calia esprémer els darrers moments de tranquil·litat: la meravellosa excursió a l'Empordà, els cursos d'italià on vaig conéixer la F., molt més que una mestra, el viatge a Roma, on vaig trobar la nostra Marieta, i l'estada a Florència, on, a banda de passar un trimestre inoblidable a l'Institut Universitari Europeu, va començar la meua aventura amb la colla malalts de literatura i futbol agrupats entorn de la Cretina Comèdia, una cèl·lula subversiva valenciana que deixa empremta per allà on passa, ja siguen llocs o persones. La fi de la beca comportà l'inici del treball al Museu d'Història de Barcelona, una investigació apassionant sobre l'activitat epistolar del Consell municipal barceloní, però de tal magnitud que no em va permetre avançar com calia amb la tesi. Aquell any, 2009, a penes si vaig assistir a uns quants congressos, tot i que un parell ben importants, a Càller i Utrecht, les primeres participacions internacionals d'Harca.

Però, alhora, fou un temps ben divertit, amb una colla d'amics i amigues, de Vinaròs, València, Cullera i Guardamar, que féiem rodar la vida a ritme valencià, a base d'arrossos i traques. També arribaren els viatges a Madrid i Londres, l'anglofília sobtada, la participació en la versió japonesa del Llibre dels fets, les columnes de l'Informatiu o el naixement de Taula de Filologia Valenciana. Al setembre acabava el contracte del pis i cercàrem un altre, a la Barceloneta. Teníem clar que no ens hi volíem moure i prompte trobàrem un piset, també en primera línia, al carrer Grau i Torras. Encara més menut, però una veritable joia, que, consegüentment, costava el doble. Així, després d'una mudança terrible (10 dies baixant coses d'un cinqué sense ascensor per portar-les a un segon en les mateixes condicions), vaig poder reestablir-me, acabar el treball del Museu i, a començaments de 2010, recuperar el ritme de vida acadèmica. La premissa era clara: augmentar el currículum tot el que es poguera i finalitzar la tesi en el màxim d'un any. La pressió anà augmentant cada vegada més fins que en setembre vaig decidir posar un llarg punt i seguit al blog, de huit mesos, fins haver acabat la tesi.

En l'entremig, l'A. i jo començàrem a donar-nos compte que buscàvem coses diferents en el que ens restava de vida. Per sort, aparegueren altres persones i ara som ben feliços, jo amb la M., que ve de fora, parla milanta llengües, es dedica al medievalisme castellà i és més sabuda que el rei Savi. De més a més, viu a Sevilla, per la qual cosa durant els darrers temps he freqüentat la capital andalusa , tant que actualment hi estic vivint a sa casa, al barri de San Bartolomé, a tocar de la parròquia de San Esteban. Una vegada doctorat i revisitada l'illa, el pis de la Barceloneta va anar quedant buit amb diversos viatges cap a València. El darrer, el 30 de juny de 2011, quan, després d'acomiadar B., el compositor i propietari que havia gravat al terra la partitura de l'Ave maris stella amb tessel·les, vaig moure cap a l'estació del Nord de Barcelona. El mateix nom d'estació per la qual vaig eixir de València huit anys abans. I, precisament, la primera cançó que sonà a l'mp3, en encendre'l tot just passant pels túnels de la ronda litoral, va ser "I el sol de València somriu". Ho vaig prendre com un senyal, algun dia supose que em somriurà tots els dies i serà una València encara més bonica que la que hui en dia tenim.

Mentrestant, gaudisc de Sevilla. No sabia que era tan bonica. I amb tant de bar. I tan barata. És terriblement barata en comparació amb Barcelona i bonica a més no poder, si més no el nucli històric, el nostre centre d'actuació. Però no sé què em procurarà el futur. La primera opció de les tres que tenia obertes per a anar a Oxford, ha resultat negativa (almenys entre els preseleccionats). Caldrà esperar a les altres dos i continuar sol·licitant beques, ací o allà, per veure si puc continuar la carrera acadèmica i universitària. És el meu desig, però el camí és llarguíssim. Fins a desembre no coneixeré les resolucions de les quals estic pendent i, en cas que tampoc siguen positives, hauria d'esperar fins al proper estiu o més per saber dels resultats de noves convocatòries. Així que és possible que enguany faça el màster de secundària, tal vegada a València, mentre cerque treballs temporals i intente ampliar considerablement el currículum amb els fruits de la tesi. Si en acabar el curs no he obtingut cap contracte o beca postdoctoral, hauré d'apuntar-me a la borsa i començar a preparar les oposicions (encara que actualment no hi haja expectativa de places).

Ja veurem. De moment, tot està en l'aire. Passaré l'estiu a Sevilla, escrivint un parell d'articles i preparant diversos premis d'investigació històrica i d'assaig que es tanquen entre setembre i novembre. Guanyar-ne algun seria un bon alleujament econòmic, la veritat, però la competència serà molt dura. Ja vos contaré si hi ha sort. Mentrimentres, ací em trobareu. Supose que el ritme de publicacions no serà molt intens, però hi deixaré caure alguna historieta, algunes sobre Sevilla, que m'està sorprenent gratament. Ja sabeu que sóc un romancer ("qui usa romanços, converses llargues i que no interessen; que té i exposa idees estranyes, importunes"). No cal que li ho explique a qui haja arribat a llegir fins ací. Però ho necessitava: comença una nova etapa.

El nostre bar a Sevilla