Atac catosfèric

Josep Porcar anuncia que Blogs de Lletres ha patit un atac informàtic que el deixarà fora de línia durant uns quants dies. El seu proveïdor està investigant els fets, però de moment no se n'han fet públiques les causes. Haurà fet l'atac la mateixa gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense? Esperem que ens informe en breu i mentrestant: ànims!

Oix

Text extret de la notícia apareguda ahir a Vilaweb sobre el llibre País Valencià, Segle XXI. Vint-i-una reflexions crítiques, acabat de publicar per intel·lectuals que defensen la proposta nacionalista d'arrel fusteriana sota el paraigües de Valencians pel canvi:

L'obra és una rèplica a les propostes recents, del PSPV o del Bloc, de renunciar a denominacions com la de País Valencià o assumir els postulats polítics del regionalisme anticatalà.

El que va estar a punt de renunciar a la denominació de "País Valencià" va ser el PSPV, així que supose -i és ben evident- que amb assumir els postulats polítics del regionalisme anticatalà es refereixen al BLOC. "Els postulats polítics del regionalisme anticatalà," això és: l'anticatalanisme visceral, el secessionisme lingüístic, la castellanització i la provincialització massives del país. Precisament el que jo i tants altres defensem amb la nostra proposta nacionalista estrictament valenciana, no? Quin fàstic...

Quan tinga el llibre a les mans i en puga donar una opinió, tornaré a parlar-ne. De moment, els comentaris que ha fet Rafa Company sobre l'article de Pau Viciano indiquen que, com en el cas de la notícia de Vilaweb, ataquen el valencianisme estricte deformant-lo i creant una imatge que en res es correspon a la realitat.

Blog i Birres a València

El company Juan Tur ho va anunciar com el primer Blog i Birres de València, però això no és ben bé així. Que li pregunten si no a Arroz con Nori, que van convocar el primer en abril de 2007, als de l'empresa SEO, que organitzaren el segon en octubre d'aquell any, o als d'Online, que un parell de mesos després, en desembre, feren la crida per al tercer, del qual també va fer-se ressó Alibaimor de Veo... Veo. En tot cas, és el primer Blog i Birres "dels nostres", dels bloguistes que d'una manera o d'una altra ens hem anat coneixent a través de diversos punts d'enllaç, entre els quals destaca el mateix Tur, ja que ell, a través de la seua constant crítica al poder sap connectar molt bé el món dels blogs en valencià -que més o menys ens retroalimentem- amb els dels blogs valencians en castellà dedicats a comentar l'actualitat política. És per això que este divendres 13 de març a les 21 hores al local El Dorado, en ple ambient faller, s'ajuntaran des d'Aurora Mora, Sergi Pitarch o Àngel Pérez fins a Javier Alfonso, Alícia Martínez o Alejandro Moledo. Jo no hi podré anar, però almenys Tur que se'n recorde de fer-se una a la meua salut.

I ja que estic, aprofite per contar una cosa que sempre he volgut explicar: l'origen etimològic del mot birra, una mena de barbarisme italià que encara no és arreplegat pels diccionaris normatius de la nostra llengua. Segons l'OE i el DE hi ha dos teories bàsiques: una que la fa provindre de llengües germàniques, com ara el protogermànic beuwo o el saxó bere, civada en ambdós casos; i una altra que proposa el procés invers, ja que considera que va ser un préstec del llatí a les llengües germàniques a través de la caiguda de la "b" intervocàlica del llatí biber (beguda), procedent originàriament de l'arrel indoeuropea pi(b), que significa beure. Una bona prova d'açò darrer seria que per a dir cervesa en les llengües eslaves es continua emprant el mot pivo, una de les poques paraules que vaig aprendre en txec durant la meua breu estada a Praga. En definitiva, demanar una "birra" seria demanar una "beguda"; per a alguns, la beguda per excel·lència...

Bombeja Agustinet!

Un jugador del València
ensenyant a rematar als del Llevant al camp del camí Fondo

Explicava l'altre dia l'amic Vicè Vucciria que havia experimentat un plaer incommensurable en cridar "Bombeeeeeja Agustineeeeeet!!!" durant un partit de la lliga canadiense de hockey sobre gel amb el pavelló ple de gom a gom, mentre 3 o 4 fileres d'assistents el miraven amb cara d'estranyats. Per la meua part, més d'una vegada he emprat eixa frase feta amb el significat de "vinga va que ho tens ben fotut!" o "vinga va, no perdes la moral", però moltes vegades fins i tot en contextos allunyats de les competicions esportives.

Ara, davant el dubte que em va plantejar la història de Vucciria, vaig decidir fer una cerca ràpida al Google i quina ha estat la meua sorpresa en comprovar, d'una banda, que només hi ha 10 resultats, i, d'altra banda, que és el mateix Alfredo Di Stefano qui ens explica l'origen de la frase en una entrevista a l'As, en parlar del tipus de joc que feia el Manchester United en la temporada 1956/1957:

El Manchester jugaba de otra manera. Con dos extremos y un delantero centro. Taylor era un tanque, rompedor, como el del Sevilla, Araujo, el de la cinta en la cabeza. En Valencia le decían a eso '¡Bombeja Agustinet!' (grito típico del campo del Levante). Agustín era un extremo derecho que tiraba los centros y se llegaba a ellos a la carrera.

O siga que Agustinet era un jugador del Llevant i, evidentment, el fet de "bombejar" es referia a llançar centres bombejats a l'àrea contrària. El que continua sent un misteri per a mi és tractar d'imaginar com ha adquirit esta frase nous significats metafòrics com els que he esmentat més amunt, i com ha passat del camp del Llevant a la resta de la ciutat i fins i tot a terres circumveïnes -en els resultats de Google apareix, per exemple, utilitzat a Xàtiva i a Montserrat-. Meravelles de les llengües i els seus parlants, supose...

Marcel Cranc: cada estrofa, cada silenci

La dona inquietant d'Ara (2008)

Diuen d'estos mallorquins, Marcel Cranc, que són com Antònia Font però estacionalment a la inversa: si Antònia Font són l’estiu, la festivitat; Marcel Cranc és la llum de l’hivern, aquesta llum que acaricia, que et deixa amb ganes de més. El mateix compositor de les seues cançons, Miquel Vicensastre, ho reconeix: "crec que compartim l'esperit mediterrani, però Antònia Font fa una música més festiva, jo diria que d'estiu; crec que Marcel Cran fa una música també mediterrània però de tardor o d'hivern, del fred, que no deixa de ser una Mediterrània bella i bonica".

Jo no hi acabe de veure la comparança, però no per això deixen d'agradar-me. Em quede, més, amb el que el seu myspace diu sobre Marcel Cranc: "Sóc un home de fragments. Els meus pares eren cecs però amb les mans tendres com la carn del poeta. Mai he sabut comprar-me sabates: sempre massa grosses o massa petites. Tenc una por tan terrible a perdre la son que mai em fic al llit. No tenc corones de llorer ni títols acadèmics i m'enorgullesc de la seguretat que em dóna ser un ignorant". O també amb la descripció que fa un usuari del youtube de la cançó Naufragi del seu segon disc Ara, la que hi ha més avall:

Uns delicats acords de piano, una veu d'extrema intensitat, un horitzó majestuós que s'obre ple de color, de dolor, de boire. Sa primera cançó val per tot un àlbum que fereix i reconforta al mateix temps. Està magistralment cantat en mallorquí però el seu mèrit resideix en el tipus de sensibilitat que inunda cada nota, cada estrofa, cada silenci.

En lo món hage tal terra ni tal gent com Cathalunya

Antoni de Bardaxí, gentilhome d'orígens familiars aragonesos a la vall de Bardaxí (Ribagorça), doctor en lleis graduat a l'Estudi General de Lleida que arribà a regent de la Cancelleria reial de Ferran II, escrivia així a un conseller de Barcelona en 1484, un temps després d'haver anat a servir a la cort dels Reis Catòlics:

Al que·m dieu que·m enyorau de mort vos dich que no menys enyore yo a vós, dich-vos que en lo que he vist tinch poch grat de Castella [...] açò no·u dich per lo senyor rey ni per la senyora reyna car certament han mostrat haver gran plaer de ma venguda mas de la terra y de la gent y del modo viure. Plàcia a Nostre Senyor que prestament nos puguam veure y aconsolar-nos ab nostres amicícies com solíem, car crec que en lo món hage tal terra ni tal gent com Cathalunya e specialment en aquexa ciutat [Barcelona], la qual Nostre Senyor vulla conservar y augmentar, axí com tots desijam.

Em vaig quedar molt sorprés ahir en trobar-me esta carta. Acostumat a plets, deutes, impostos, peticions de blat, conflictes diplomàtics i coses per l'estil sobta trobar intimititats d'este tipus. Per cert, Antoni de Bardaxí, retornat a Barcelona poc després, hagué de fugir del país en 1487 acusat de judaïtzant per la Inquisició -segurament per causes purament polítiques-.

"Vista de Barcelona", G Braun i F. Hogenberg, Civitatus Orbis Terrarum, 1572

Pere Jaume de no sabem quin dia?

Un rei medieval fent justícia

Tot i que encara manquen alguns detalls que s'allargaran durant unes quantes setmanes o potser algun que altre mes, pràcticament acabe de finalitzar la meua col·laboració en el projecte més exòtic en el qual he participat fins ara: fer d'assessor històric a un medievalista japonés que està traduint el Llibre dels fets del rei Jaume I a la seua llengua. Jo, sincerament, no tinc ni idea si la traducció, que ja està quasi acabada, és fidel a l'original o no, perquè no en sé ni un borrall de japonés; la meua feina s'ha "limitat" a esclarir-li aquells passatges en què no entenia alguna cosa o aquells conceptes, accions, objectes materials o situacions historicosocials que se li escapaven a l'hora de trobar un corelat en la seua llengua.

En tot cas, espere i desitge que la cosa haja anat bé, ja que, sense ser cap expert en català medieval, l'autor disposava de les traduccions modernes en castellà de Butiñá de 2003 -no la compreu ni empreu mai, és roïníssima- i en català de Josep Maria Pujol de 2008 -excel·lent i altament recomanable en la seua versió de luxe de l'editorial Moll-. Si algú sap japonés ja em dirà si ambdós començaments coincideixen:

Retrau mon senyor sent Jacme que fe sens obra morta és. Aquesta paraula volc nostre Senyor complir en los nostres feits. E jassia que la fe senes les obres no valla re, quan abdues són ajustades, fan fruit, lo qual Déu vol reebre en la sua mansió. E ja fos açò que el començament de la nostra naixença fos bo, en les obres nostres havia mester mellorament, no per tal que la fe no fos en nós de creure nostre Creador en les sues obres, e a la sua Mare pregar que pregàs per nós al seu car Fill que ens perdonàs lo tort que li teníem. On, de la fe que nós havíem nos aduix a la vera salut.

「行いが伴わないなら、信仰はそれだけでは死んだものだ と余の霊名の聖人、使徒聖ヤコブが強調しているが、主はこの教えが余の人生において具現するよう望まれた。行いのない信仰は用をなさないが、行いと信仰の二つが結びつくと実を結ぶ。そして神はその実を御自身の住まいでご嘉納下さる。

Si fins i tot el que vos costa d'entendre és el text en català antic, vos recomane l'edició que la Generalitat de Catalunya, a través del portal Recerca en acció, ha penjat en la xarxa, on podeu trobar el text en ambdós versions -antiga i moderna- i sobretot -encara que de moment només en català actual- podeu sentir la crònica relatada, tal i com hauríem d'endinsar-nos-hi sempre, ja que així fou feta per Jaume I: declamant de viva veu mentre uns escriptors copiaven la seua narració.

Finalment, també he participat en la traducció al japonés amb una introducció sobre el context històric i les característiques del llibre de Jaume I, per la qual cosa he consultat amb profusió l'abundant bibliografia històrica i sobretot la més nova, que ha fet algunes aportacions cabdals, com ara les del mateix Josep Maria Pujol o les d'Stefano Cingolani. Ara i ací, però, només exposaré tres apunts anecdòtics i curiosos que m'han sobtat i que potser vos poden interessar.

En primer lloc que el Llibre dels fets mai no es va anomenar així fins que el seu primer editor modern, el mallorquí Marià Aguiló, va afegir a l'inici de la seua versió de 1873 que eixe era el Libre dels feyts esdevenguts en vida del molt alt senyor rey En Jacme; el nom, per tant, tot i que coincideix amb alguns testimonis antics que parlen del liber gestorum o liber actuum de Jaume I, és una construcció contemporània. En segon lloc, que el mateix rei no es deia Jaume sinó Pere o Pere Jaume, com apareix en diversos documents fins als seus 6 anys d'edat, i que, segons Stefano Cingolani, potser va ser ell qui va decidir rebutjar la tradició onomàstica del casal de Barcelona per tal de diferenciar-se'n del pare, Pere el Catòlic, que li va llegar una situació realment ruïnosa.

I, en tercer i darrer lloc, -segons arriba a insinuar el mateix Cingolani- que fóra possible que Jaume I ni tan sols haguera nascut la nit de l'1 al 2 de febrer de 1208, ja que és si més no sospitós que el rei faça coincidir el seu naixement amb la vigília de la festa de la Candelera, de forma que al dia següent, en què es commemora la presentació de Jesús en el temple, el mateix Jaume I fóra també portat com a nadó a dos esglésies de Montpeller on casualment els clergues estaven cantant el Te Deum i el Benedictus Dominus Deus Israel. Un símbol messiànic en tota regla: ell, com Jesús, seria fill d'una Maria [de Montpeller en este cas], i, com Jesús, seria presentat al temple mentre els hòmens donaven a gràcies a Déu -el Te Deum- i anunciaven el seu futur profètic -el Benedictus-.

Però allò més simptomàtic és que ambdós himnes no coincideixen en la litúrgia: és impossible que foren cantats el mateix dia, ergo és una invenció conscient de Jaume I. Si això és així, ¿és també possible que haguera mogut el dia del seu naixement per tal que coincidira amb la presentació de Jesucrist al temple? Ningú no pot contestar: cap altre testimoni no en parla ni dóna la data de naixement del rei i per això mateix, perquè no tenim cap altra dada sobre la qüestió, hem d'acceptar esta per bona. Almenys de l'any, 1208, sí que tenim certesa absoluta: només faltaria que durant 2008 haguérem estat celebrant una mentida...

Quasi quintos (II)

Continue amb la sèrie sobre valencians de la meua generació que vaig començar fa unes poques setmanes i hui és el torn de Samuel Sebastian, realitzador, escriptor i bloguista que precisament demà estrena a La Filmoteca de València el seu film Diari d'un malalt d'amor (2009), segurament l'única pel·lícula rodada en valencià que s'estrenarà al llarg del present any. Ací en teniu unes quantes imatges:

Este és el seu segon llargmetratge de ficció després de la seua òpera prima El primer silencio (2006), en què igualment la història d'uns quants personatges entrecreuats a la ciutat de València servia per a reflexionar sobre l'amor i la pròpia identitat. A més a més, fa dos anys també va presentar el documental Mur viu (2007), sobre el patrimoni i els veïns dels barris del Carme i el Mercat de València, els títols de crèdit del qual, com podeu comprovar, ampraven una cançó d'Orxata Sound System:

I és que la col·laboració amb artistes que fan música en valencià és una altra de les característiques de Sebastian, castellanoparlant de família però valencianoparlant per voluntat pròpia. Una bona mostra, a banda de les bandes sonores de les seues realitzacions, és este videoclip que ell mateix va realitzar per a la cançó Fer res (2008) de l'olivera Clara Andrés:

Així mateix, ha dirigit diversos films i videocreacions des de la seua productora anomenada sinCasa i actualment està immers en la realització d'altres documentals, com ara El final del principio o La pausa dels morts. D'altra banda, Samuel Sebastian és també escriptor i si ja Diari d'un malalt d'amor està basat en el seu relat El peatge, cal fer notar també que el text d'una obra teatral seua, Les habitacions tancades, sobre la rebel·lió contra el pare d'una adolescent que ha patit abusos sexuals, va guanyar els premis Octubre de teatre de 2008. Ací podem vore en primer lloc el mateix Sebastian parlant del procés de creació de l'obra:

Igualment ha escrit contes o relats com El azar y el destino (2001) o La ciudad de la luz (2006) i manté dos blogs a la xarxa, un destinat bàsicament a les seues produccions audiovisuals, Diaris d'imatges, i un altre de caire més personal, El Meu Caos, on aplega vídeos, textos literaris i impressions personals des de març de 2006. Tot plegat, doncs, com vaig dir a l'inici d'esta sèrie d'apunts, crec que les activitats profesionals i socials de gent com Samuel Sebastian poden contribuir a dignificar l'esfera pública valenciana. Siga com siga, en qualsevol cas, de moment podem gaudir de la seua obra i -qui puga- pot acudir demà dimarts 3 de març a la La Filmoteca de València, on a les 20 h s'estrena Diari d'un malalt d'amor.

L'any de la picor

L'any de la picor va ser el 1471. L'any 1471 Barcelona patí la pitjor plaga de puces que hom podia recordar. La gent es gratava sens parar. És per això que, des d'aleshores, aquell any fou recordat com l'any de la picor.

L'any de la picor (Joan Amades, Històries i llegendes de Barcelona, 1984): Això que portem explicat podem creure que va esdevenir l’any 1471 que, segons les cròniques i la tradició la nostra terra va sofrir una invasió de puces veritablement esgarrifosa, les quals donaven unes fiblades que llatzeraven en gran manera la gent, que se’n sentia encara molt més del que se n’hauria sentit perquè fou un dels anys terribles de fam i de misèria, a causa d’haver-se perdut la majoria de les collites. La memòria del poble encara en té ben viu el record en el refrany "De l’any de la picor, que tothom gratava", el qual és ponderatiu d’un temps reculat, llunyà i confús.

Sentit al darrer disc d'Estanislau Verdet, l'artista definitiu, i llegit a les Etimologies paremiològiques de Victor Pàmies.

M de mare?

Amor per les paraules

Esta setmana he redactat dos entrades noves per al Diccionari Afectiu de la Llengua Catalana, caspellet i caragols, que supose que passaran a formar-ne part en breu. De pas, he aprofitat per fer una ullada a les paraules enviades fins el moment i he pogut observar un estrany fenomen: les que comencen per "m" són moltíssimes més que les altres (23), seguides de lluny per les que ho fan per "e" (13), per "c" (12) o per "t" (9): mà, malson, mamar, mante, màrfega, marge, marjal, maridet, marmolar, matador, meló d'alger, menjar blanc, merdós, moixernó, moixos, moniato, morrandes, morranguera, mostatxó, mostós, mot, mumaraca i musa. Què té la "m" que no tinguen les altres lletres? Per què esta tendència? És la "m" de mare la que ens impulsa cap ací? I ningú no ha fet encara la paraula mare?

El barri de les costureres

Carrer de l'Emigrant Valencià (Nou Moles, València)

En el meu darrer viatge a l'Avinguda del Cid de la ciutat de València m'esperava una sorpresa ben bona. Durant anys sempre havia fet dos camins contraposats en eixir del metro: bé cap a la plaça Magúncia, on hi havia el servei municipal d'arqueologia i encara hi ha l'hemeroteca, bé cap al carrer Burgos, on hi ha certes dependències administratives. El que no sabia, però, és que darrer d'eixe mateix carrer s'amagava un tresoret al qual em van portar pràcticament de la mà: el Barri de l'Agulla, un veïnat construït pel sindicat catòlic de l'Agulla -principalment de costureres- entre 1923 i 1932 a través de la cooperativa de cases barates Obreres Previsores.

Es tracta d'un conjunt de cases de planta baixa i pis, amb tots els carrers interiors dedicats a diverses advocacions de la mare de Déu -d'Agres, del Lluch, del Rebollet, de la Salut, etc.-, sense a penes trànsit, amb aspecte de poble i amb una clara empremta sobre el traçat urbà de la ciutat de València. Tot just al costat de l'avinguda del Cid, enmig de grans illes de cases en alçada, s'hi troba este micromon, que als anys '30 devia ser un veritable poble envoltat d'horta i que actualment ben s'hi val una agradable passejada.

Carrer de la Mare de Déu del Lluch

Mapa de situació del barri de l'Agulla (València)

Actualització: L'amic Sequier em fa arribar una vista aèria
del barri de l'Agulla en 1956, ben envoltat de camps d'horta. Gràcies!

Refill de puta, recontrarecollons, recontrafotre

Insultar: Este comportament ja no constitueix un crim al Canadà

Arran de les paraules d'amor -senzilles i tendres- dirigides contra mi per Cucarella, una amiga em preguntava per l'ús del prefix "re-" davant la paraula "fill": podia entendre "reignorant" però se li escapava una mica el concepte de "refill". Com ja vaig dir una vegada ací mateix, jo pensava que "refill de puta" era un insult "universal" al domini lingüístic català però ja havia pogut comprovar que a Barcelona no el coneixien i ara sóc conscient que ni tan sols s'empra a tot el territori valencià.

En qualsevol cas, la resposta a la pregunta passa pel fet que en este cas "re-" no s'aplica només a "fill" sinó a "fill de puta" i, per tant, la càrrega de repetició o d'intensitat del prefix afecta tot el sintagma: no és qüestió de ser més "fill" o dos vegades "fill", sinó de ser més "fill de puta" o dos vegades "fill de puta". Com quasi sempre, ja ho diu ben bé el Diccionari Català-Valencià-Balear: Re-, en les interjeccions, les reforça considerablement: rellamp!, redéu!, redimonis!, recarall!, etc. També la meua amiga se'n va adonar quan li ho vaig explicar i ella mateixa va reflexionar:

Sí, és veritat, la redundància dialèctica és una cosa molt pròpia de la idiosincràsia valenciana, vegeu com a exemple el vocable usat durant generacions per la meua estirp rafelbunyolera per a indicar descontent, malestar, disconformitat... la susdita paraula és: recontrarecollons!!!!!!!!

Ah, i ja que estem amb expressions amb "re-", aprofite per enllaçar la versió digital de l'obra de Josep Bernat i Baldoví El Virgo de Visanteta y el alcalde de Favara o El parlar bé no costa un pacho (1845), transcrita pel suecà Joanjo Aguar i allotjada en pdf a la xarxa per l'edetà Vicent Galduf. La seua acció comença amb una frase que tots podem aplicar a nombroses escenes de la nostra vida: Recontrafotre, què feta que m'ha passat esta nit!

Actualització: A petició "popular", posats en termes escatològics, afig una dita sobre la figa de la senyora Maria Rosa contada per Pep el Botifarra i l'oda al virgo de Visanteta de l'ínclit Toni de l'Hostal, cantada al sopar del huité aniversari de val.com.

En un huerto alegre cuajado de hierbas
donde la gallinas picaban la mierda;
era un valle eterno, de flores y frutas,
maricones bajos, cabrones y putas.
En la barraca «nasió» Vicənteta,
cuyo hermoso virgo todos deseaban
hasta que una tarde, en una «əscaleta»,
la folló un poeta que la camelaba.
I aquell fill de puta traguen-se la fava,
traguen-se una fava com un xipiró.
I aquell fill de puta, allà a l'əscaleta,
a la Vicənteta la «dixa» en porreta i me la «desvirgó».
Me cagu'en la puta mare!
quina figa més regran!
I me «dien» qu'era əstreta,
i a la Vicənteta li cap una «becicleta»,
un paraigües i un gavany.

Normalitzant la corrupció

Si aconseguir acaparar atencions era un dels motius de Cucarella per proferir exabruptes, ja ho deu haver aconseguit: jo ja vaig per les 700 visites en no arriba a 24 hores, més del doble de qualsevol dia normal. [Com vos agrada la polèmica, pillastres!]. Amb tot, com ja he dit al darrer post, no crec que siga necessari continuar amb la qüestió; ell que opine el que considere convenient, que jo faré el mateix.

En qualsevol cas, no ve malament tractar de distendre la qüestió, així que vos convide a participar en els primers premis Normalitzem la corrupció, hòstia, que ha convocat el blog Fare Vucciria amb l'objectiu de normalitzar el valencià dins del laberint societari de la corrupció davant dels carrers casos de la trama Gürtel, en què han estat implicades les empreses Orange Market, Special Events, Easy Concept i Forever young. Per això, les bases del premi demanen propostes de noms en valencià per a empreses que es dediquen al mangoneig corrupte variat. Al mateix temps, per evitar suspicàcies d'espectre polític, també es demana per un altre lloc diferent a una cacera de tints franquistes on un jutge de l'Audiència Nacional i un ministre de Justícia puguen reunir-se d'una manera "més digna".

Ja hi ha una bona caterva de propostes per al nom de les empreses, com ara:

• Fes-me una firmeta, mante! perla fina! pelaílla alcoiana! flor del Túria! SL
• Ni Regne ni Comunitat, PAI's Valencià SL
• Tot esforç inútil duu a la malenconia SL
• Els diners i els collons pa les ocasions SL
• Veles e mamelles SL (de Sense Liquidesa)
• Jo volia mullar
• Serà per diners? SL
• Tot per l'aire
• A guanyar diners, on estan, on estan?
• S. A. Plana
• Tota pedra fa pàdel

I els llocs per celebrar trobades d'alta categoria conspiratòria també són ben variats. De fet, crec que més d'un ja haurà sigut espai d'encontre dels nostres corruptes:

• Qualsevol cafeteria de la FNAC
• Un indret dels afores d'una ciutat, preferiblement un abocador incontrolat i il·legal amb gavines saforejant entre la merda
• Caçant collverts en una barqueta del llac del parc de capçalera
• En una filâ de moros
• El Bada Bing
• El Palauet del Seminari de Moncada
• Qualsevol bar de senyoretes a les carreteres de l'Horta Sud
• En el reservat d'un restoran a l'illa del Palmar
• L'Amara club topless

Així que si esteu inspirats i voleu participar en el concurs només heu de deixar un comentari al post enllaçat i demà mateix començaran les votacions via enquesta bloguera. Els guanyadors, pel seu ull comercial i pel seu olfacte polític, rebran un premi de l'amfitrió Don Vicè Vucciria. Enhorabona per la iniciativa i sort per als participants!

Normalitzem la corrupció, hòstia!

Mala fel

Beach dialogue (2008), Terges

Hui volia escriure sobre l'entrevista radiofònica que em van fer la setmana passada, però davant dels insults rebuts per part de Toni Cucarella, sembla que paga la pena tractar de deixar alguna cosa clara, tot i que tampoc amb massa esforç perquè davant de qui vol llegir allò que li dóna la gana tampoc es pot fer massa cosa... Pense que està tot molt ben explicat al post que ell mateix cita, però per si de cas tornaré a repetir-ne alguns fragments:

Sense renunciar a la quatribarrada com una bandera ben valenciana i la històrica del nacionalisme del darrer mig segle, defendre la coronada -si la plenem de contingut valencianista, que és ben fàcil- no és res més que fer nacionalisme valencià perquè és l'única bandera que ens particularitza identitàriament com a valencians: qui és qui es va vetar l'atorgament d'una distinció als que omplin la senyera de sentit singularitzador, com Hèctor Faubel?

M'agradaria tornar a insistir en què no és una qüestió de "cedir" sinó de fer nacionalisme amb els símbols privatius valencians per demostrar qui és realment valencianista en este país.

Per altra banda, com sempre dic, jo no aposte per la coronada simplement com a revulsiu, sinó perquè crec que és el corol·lari lògic d'un projecte nacionalista valencià basat en la nostra història com a poble.

El problema, però, és que ací també partim d'una lluita política en què la senyera coronada ha estat enarborada per l'espanyolisme antivalencianista més dur i això -com bé apuntes- provoca un rebuig ben lògic entre aquells que han militat en el nacionalisme valencià d'arrel fusteriana.

Un dels problemes per al nacionalisme valencià modernitzador ha estat no saber aprofitar eixes potencialitats de la valencianitat popular. Per últim, evidentment no negue que el nacionalisme valencià haja sigut el que ha lluitat per allò valencià des del fusterianisme. A tots els nivells -llengua, cultura, territori, vida social-, però el que dic és que ha tingut la limitació de fer-ho propugnant alhora els Països Catalans i això ho ha tapat tot. Molts d'aquells que es podrien haver sumat al nacionalisme valencià -no dic de forma militant sinó a nivell electoral- potser no ho han fet davant d'una proposta que semblava valorar aquelles coses pel fet de "ser catalanes" -quan la realitat és que les valoraven per ser valencianes-.

Qui tinga un nivell suficient de comprensió lectora, que entenga. I, en conseqüència, que tracte d'evitar insults com ara refill de puta, reignorant al servei de l'espanyolisme més cabró o còmplice d'aquella violència [dels feixistes valencians], sobretot perquè es basen en coses que jo no he dit. En qualsevol cas, no sóc ningú per indicar a Cucarella què ha de dir o de deixar de dir; n'és, evidentment, ben lliure. Tanmateix, ja m'agradaria que evitara la violència verbal perquè -no sé si es dóna compte- no el beneficia en absolut -ni a ell ni a nosaltres, els nacionalistes valencians-. Només cal pegar una ullada al post que va fer Jesús de Prado, l'únic madrileny que he conegut que parla en perfecte valencià -sense ni tan sols viure a territori valencià-, exemple de tolerància i d'obertura supremes, davant d'unes boniques paraules de Cucarella: És una supremacista espanyola i prou; és a dir, intolerant, xenòfoba, falsa i mentidera: espanyola. Ací trobareu el post; això sí que em va saber mal, i no els insults d'ara...

Observacions a "Valencianistes"

Passe a publicar al blog "Valencianistes", l'article que ahir es va publicar al Levante-El Mercantil Valenciano, Pàgina26, Pica'm, Annanotícies i Valencianisme.com. A continuació aprofitaré per a fer alguns apunts a la seua pròpia redacció a partir de les reaccions dels que es van posar en contacte amb mi en llegir-lo o han deixat comentaris als diversos mitjans publicats.

Valencianistes. 21 de febrer de 2009

Pareix que Jesús Civera ja no haurà de preocupar-se pel previst canvi de discurs del Bloc Nacionalista Valencià. Ell va ser un dels pocs periodistes a reaccionar davant la novetat que suposaven els plantejaments realitzats a la ponència política presentada oficialment pel partit al seu quint congrés, que tindrà lloc en a penes una setmana. Resumint-ho molt, la principal proposta estratègica era fer del País Valencià l'àmbit de referència nacional i polític prioritari, és a dir, promoure un valencianisme pur i dur, l'expressió simbòlica del qual seria l'assumpció normalitzada de la simbologia estatutària, més concretament de la Senyera coronada. Això és, que el nacionalisme valencià assumira com a pròpia la bandera privativa dels valencians, l'única que ens singularitza en el món com a poble diferenciat, ja siga dels castellans, dels catalans, dels italians o dels francesos.

Tanmateix, sembla que bona part de la militància del Bloc considera esta acceptació i defensa de la Senyera coronada com una mena de traïció als valors defensats històricament pel nacionalisme valencià. Només així es pot entendre que posteriorment moltes de les assemblees locals i comarcals s'hagen dedicat a esmenar aquella part de la ponència durant el procés congressual que s'ha dut a terme en les darreres setmanes. El dia després del congrés els diaris no podran titular que el partit majoritari del nacionalisme valencià ha fet seua la senyera amb blau. Com deia, doncs, les preocupacions causades pel canvi de discurs del Bloc podran abandonar el cap de Jesús Civera, on, d'altra banda, cal fer notar que si havien arribat era segurament com a símptoma d'un canvi ben perillós per a les formacions polítiques hegemòniques.

No hi ha cap canvi històric contemporani que no tinga la seua imatge simbòlica. I sense eixa imatge, ja podrem dir missa els nacionalistes valencians que una bona part de la societat valenciana -almenys la que va de Sagunt a Alzira i que concentra la meitat del país- ens continuarà identificant com els "catalanistes", entre d'altres coses perquè defensem la mateixa bandera que els catalans. Per això és necessari que el valencianisme enarbore l'ensenya que és assumida com a pròpia per la majoria dels valencians: sembla incomprensible que no ho faça. Si més no, així ho veiem una bona part dels valencianistes que hem nascut després de la mort de Franco i que hem crescut amb el fet que la bandera quadribarrada és la que particularitza els catalans, mentre que la mateixa bandera amb una franja blava i una corona a dins és la que ens identifica a nosaltres, els valencians.

Per això, pensem que és conseqüent amb el nostre nacionalisme hissar amb orgull la Senyera coronada, entre d'altres coses per a fer veure al conjunt de la ciutadania que si hi ha algun projecte en este país que puga ser considerat realment valencianista és el nostre i no el dels partits centralistes, PP i PSOE, que amb el seu fals valencianisme impedeixen l'aplicació de polítiques que conformen una societat valenciana més cohesionada, més democràtica, més culta i més rica.

Perquè el valencianisme va molt més enllà del foment de la llengua valenciana que compartim amb catalans i balears. El valencianisme significa també el desenvolupament de polítiques arrelades als interessos de la ciutadania valenciana: des de la potenciació estratègica del corredor mediterrani fins a la protecció d'un territori malmés per l'expansió immobiliària, passant per l'impuls del sector agrícola, la promoció de l'empresariat mitjà i de les indústries tradicionals, tecnològiques i audiovisuals, la vertebració de les xarxes urbanes mitjançant transports públics ambiciosos i de qualitat, la cobertura de les necessitats hídriques, l'acollida i la integració dels nouvinguts, la cohesió social, la posada en valor del patrimoni històric i cultural o la projecció de la identitat col·lectiva valenciana.

Per això volem que el conjunt de la societat sàpia que el projecte nacionalista valencià els pot interessar. Quina millor manera de fer-ho que amb un colp d'imatge? Som valencianistes i, en bona lògica, hauríem d'hissar i valorar la bandera oficial dels valencians. No es tracta de cap traïció al nacionalisme històric, ans al contrari, sembla un canvi conseqüent amb les nostres idees i necessari per tal de fer veure a la societat el que realment som: valencianistes.

En primer lloc, cal dir que finalment, tot i que en principi foren molts més els que em recriminaren l'article que els que mostraren el seu suport, finalment la cosa anà "empatada". Supose que és un bon reflex del que passa a la pròpia militància nacionalista i, passant ja als comentaris fets públicament a la xarxa, m'agradaria comentar tres observacions fetes per RuDe, que pensa que caldria haver esperat al congrés per saber què passarà amb la qüestió de la senyera ja que parlar ara ha deixat el Bloc "amb el cul a l'aire", per Maulet, que considera que tinc textos molt millors per a publicar al Levante, i per Jorsol i Ricard, que argumenten que allò important no és la bandera reivindicada sinó el treball quotidià dels col·lectius locals.

Pel que fa a l'oportunitat de publicar l'article abans del congrés, només he de dir que per les fonts que jo tinc, d'una banda, sí que es deixarà en pau el tema al congrés per tal que tot continue més o menys igual sense que la qüestió senyeril provoque una lluita entre la militància -cosa que veig ben lògica pensant en clau de partit-, i, d'una altra banda, els dos principals diaris valencians sí que tenen pensat parlar expressament d'eixe aspecte -si el Bloc s'ha fet més o menys valencianista reivindicant o no la senyera coronada- el dia després del congrés. Per això vaig decidir escriure l'article, entre d'altres coses, com he dit per ahí, perquè si no ho deia rebentava -després d'haver dedicat bona cosa de posts a explicar la meua postura- i perquè volia tractar d'explicar que defensar la senyera amb blau no és cap traïció sinó un fet coherent amb el propi nacionalisme valencià -siga o no siga catalanista- i, a més a més, objectivament productiu, ja que permet obrir el missatge valencianista a un sector més gran de la ciutadania.

Potser també per això mateix, perquè el text anava dirigit a tota una militància i una ciutadania que majoritàriament no segueix el meu blog o que potser encara li sona a xinés este debat sobre la bandera del valencianisme, l'article ha hagut de ser una mica repetitiu i, amb la limitació d'espai condicionada pel diari, no ha pogut desenvolupar tots aquells arguments que moltes vegades s'han exposat ací mateix. En eixe sentit, tot contestant un comentari de Joan Escuder, m'agradaria particularment enllaçar el post on vaig explicar perquè els valencianistes hauríem de reivindicar alhora la senyera coronada i el nom de País Valencià.

D'altra banda, en una altra línia, ja he tractat de contestar Ricard a l'apunt que ha fet al seu blog: totalment d'acord que els resultats només arriben si hi ha col·lectius locals organitzats que treballen bé, però continue considerant que si el nacionalisme valencià reivindicara sense complexos la bandera amb blau seria ell qui "desproblematitzara" la qüestió, obriria el ventall de simpatitzants i tombaria una limitació que al meu parer obstaculitza la seua arribada als ciutadans. I tot això arribant al final a la mateixa qüestió de sempre: sense renunciar a la quatribarrada com una bandera ben valenciana i la històrica del nacionalisme del darrer mig segle, denfendre la coronada -si la plenem de contingut valencianista, que és ben fàcil- no és res més que fer nacionalisme valencià perquè és l'única bandera que ens particularitza identitàriament com a valencians: qui és qui es va vetar l'atorgament d'una distinció als que omplin la senyera de sentit singularitzador, com Hèctor Faubel?

Finalment, pel que fa a d'altres comentaris apareguts al mateix Levante, simplement m'agradaria agraïr els missatges de felicitació -com també els deixats al Facebook- i comentar de forma global que segurament té raó qui diu que la majoria de la militància nacionalista jove continua identificant-se amb la quatribarrada; ja he dit sempre que això és contra el que em rebel·le, contra el fet que el nacionalisme valencià s'enteste a reivindicar la bandera que simbolitza la defensa dels Països Catalans i rebutge -de vegades amb fàstic- la que simbolitza el territori valencià a nivell oficial i majoritàriament del carrer. Per últim, també m'agradaria tornar a insistir en què no és una qüestió de "cedir" sinó de fer nacionalisme amb els símbols privatius valencians per demostrar qui és realment valencianista en este país. El discurs valencianista té moltíssimes potencialitats objectives per arribar a la ciutadania; si continuem pel camí de la pedagogia és possible que el valencianisme arribe no havia arribat mai: a fer d'este país un país millor.

La gran depressió

La mort i l'avar (1523-1526)
Hans Holbein el Jove, gravat per a la Dansa de la Mort

[Les cites són traduccions al valencià fetes per mi a partir de la versió castellana]

Guy Bois (1934) és un dels pocs grans historiadors francesos que d'una manera o una altra s'han mantingut fidels a l'esperit científic de Marx. Dins del marxisme acadèmic, però, el seu va ser un dels primers marxismes heterodoxos, que no atenia a les observacions de Marx sobre la societat medieval -ben superficials- sinó als seus principis d'anàlisi de les estructures materials. Així, rebel·lant-se contra les nocions d'immutabilitat econòmica associades pel marxisme a la societat occidental preindustrial, Bois va encunyar el terme "economia monetària de producció" aplicat a la societat europea constituïda a partir del segle XIII, una economia-món en què, al seu parer, el capital, els intercanvis monetaritzats, les ciutats i el mercat tenien ja un paper central.

El seu pensament va influir poderosament en una part important del Departament d'Història Medieval de la Universitat de València i bona mostra en són els nombrosos articles escrits per Antoni Furió, Pau Viciano o Juan Vicente García Marsilla sobre la xarxa jerarquitzada de mercats urbans medievals al regne de València, ja siguen mercats financers, immobiliaris, laborals, etc. Igualment, n'és bona prova que el seu darrer gran llibre d'història medieval, La grande dépression médiévale. XIVe et XVe siècles. Le précecédent d'une crise systémique (2000), fóra traduït pel mateix Pau Viciano per a Publicacions de la Universitat de València l'any següent de la seua edició francesa.

Jo, com a bon deixeble, el vaig llegir amb fruïció en el seu moment i, independentment de la valoració personal de les eines conceptuals aplicables a la investigació historiogràfica que fornia, sempre me'l vaig mirar amb una certa cautela per la seua finalitat declaradament presentista. Tanmateix, davant la crisi global que se'ns ha vingut damunt, potser seria hora d'anar abandonant aquelles cauteles i atorgar-li la raó que potser tenia, ara fa ja 9 anys. I és que el llibre comença amb la declaració que la seua redacció obeeix a l'intent que una reflexió sobre el drama de depressió medial servisca als que han decidit plantar cara a la ideologia mundialitzadora, que ell mateix rebutja radicalment, com raonà poc després a l'obra Una nova servitud. Assaig sobre la mundialització (2002).

Advertint que la història mai no es repeteix i que les circumstàncies i els factors són molt diferents, Bois recorda les semblances entre la llarga crisi medival de la societat europea (de 1350 a 1450) i el procés actual de mundialització, ja que ambdós moments es caracteritzen per un canvi global de llarga durada dut a terme a través de la desestabilització econòmica, social i cultural de la societat després d'un gran període d'expansió:

En el cas del feudalisme va ser l'emergència d'un feudalisme d'Estat en què l'aparell fiscal prengué el relleu d'una exacció senyorial afeblida. En el cas del capitalisme, la resposta ha estat la "financiarització" del sistema, duta a terme els darrers anys i que significa simplement el control del sistema (i en conseqüència del món) pels mercats financers. L'estafa intel·lectual de la ideologia mundialista [...] consisteix, bo i exalçant una mundialització adornada de les virtuts de la modernitat, a dissimular l'element decisiu del canvi, ço és, l'augment del poder dels mercats financers. [....] Tota la resta deriva més o menys directament d'ací: la mercantilització de totes les activitats socials com a objectiu central, fins i tot en els sectors que fins ara s'havien preservat (informació, sanitat, educació) [...] En els dos casos, el final d'un fort creixement i els canvis estructurals introduïts per a fer-li front causen estralls en el conjunt del teixit social.

A continuació assenyala un dels paral·lelismes més desconcertants de les similituds entre la crisi medieval i l'actual: la deflació, que en el cas medieval durà més d'un segle, i que actualment és el gran fantasma que pot agreujar la crisi. I vull dir a dia de hui -com indicaven este mateix diumenge els fulls d'economia d'El País-, i no fa 9 anys, ja que llavors Bois es dedicava "simplement" a predir-la:

Un fenómen anàleg [a la deflació medieval] [...] sembla actuar des de fa quasi vint anys. Evidentment, els mecanismes que determinen la pressió deflacionista no són els mateixos en dos sistemes tan diferents. Per últim, la deflació llarga o crònica es presenta com a inseparable d'un estat depressiu de les societats. La falta de perspectiva i sobretot la propensió dels economistes, incloent els més crítics, a raonar només sobre la conjuntura curta, no ha permés fins ara precisar el diagnòstic per al món contemporani. L'experiència medieval hauria de posar en evidència l'efecte perniciós i devastador d'esta malaltia social.

I el mateix feia Bois fa quasi una dècada pel que fa a la predicció de la crisi davant dels que pogueren objectar-li que si bé la crisi medieval va ser catastròfica i afectà greument els habitants de la societat occidental, en l'actualitat no havia passat de moment res comparable:

Ací, posem-nos en guàrdia una vegada més davant les trampes del temps curt. Tots els experts saben que la reestructuració del capitalisme s'ha acompanyat de la formació d'una gigantesca bombolla financera i de greus desequilibris en l'economia internacional. Actualment, el nivell de l'activitat mundial només es manté pel sobreconsum de les llars americanes, al preu d'un endeutament massiu i a costa de la resta del món. Què succeïrà quan la bombolla esclate? Ningú no ho sap. Però l'escenari d'un cataclisme no és el més improbable. I l'esclat de la bombolla, en el seu moment, serà una certesa.

Així, després de realitzar una anàlisi exhaustiva dels diversos sectors afectats per la crisi medieval a partir del seu utillatge metodològic i conceptual, Guy Bois tornava en les conclusions a realitzar comparances. Segons ell, la gran depressió medieval havia estat una crisi excepcional, per la seua durada -vora un segle i mig- i pels seus efectes devastadors -contracció demogràfica, multiplicació de la violència, marginació d'una gran bossa de pobres, aprofundiment de les diferències socials, oligarquització dels poders i afebliment de les actituds racionalistes-, la qual fou anunciada per síntomes anàlegs als que s'observen en el món contemporani de les darreres dècades:

¿No veiem en l'ordre econòmic, des de fa una desena d'anys, com es manifesta una tendència depressiva o deflació lenta que pareix revestir una doble dimensió, conjuntural (la correcció dels excessos especulatius ulteriors, particularment en el sector immobiliari) i estructural (un dèficit estructural de la demanda global)? No es multipliquen en l'ordre social els símptomes de desorganització? Hom no pot ignorar que la consolidació d'una desocupació massiva en nombrosos països desenvolupats [...] ha produït efectes devastadors. L'horitzó social s'ha trastornat: incertitud, precarietat, exclusió, aprofundiment de les desigualtats, violència, dissolució dels lligams familiars han esdevingut realitats familiars. A tot això també s'afig la crisi d'allò polític: l'ascens del poder econòmic provoca una doble asfixia de la democràcia, per l'estretiment de l'espai polític i la invasió de la corrupció. Per últim, la derrota de la raó completa el panorama: ascens d'allò irracional, feblesa de les elits intel·lectuals, esclerosi dels centres de producció i difusió del saber, i "mercantilització" d'este espai, com d'altra banda de la majoria d'aspectes de la vida social [...] En els dos casos l'aparició dels símptomes és conseqüència de la disminució del ritme de creixement.

Així doncs, el que Bois planteja és que, malgrat que els moments històrics siguen molt diferents, els símptomes observats en la contemporaneïtat apunten a una segona gran crisi de la societat occidental, precisament nascuda al període medieval. I adverteix que tots estos símptomes alarmants i probablement sistèmics apareixen ben evidents a l'hora de fer anàlisis objectives, però han estat amagats conscientment i negats des d'inicis de la dècada de 1990 pel que s'ha donat en denominar "pensament únic", un altre dels signes de la crisi.

Finalment, relaciona els intel·lectuals que neguen la crisi actual amb els historiadors que neguen que hi haguera una crisi medieval -que també els hi ha-, tot observant que els seus arguments són ben semblants:

• En els dos casos l'argument decisiu és la marxa cap a la "modernitat".
• En els dos casos se silencia el paper dels grans actors socials, com ara les classes dominants medievals que portaren l'Europa medieval al desastre, o les contemporànies, màximes conductores de la situació actual (negar eixe paper, diu Bois, seria com considerar igual de responsables de la crisi actual un assalariat qualsevol i un gestor d'un fons de pensions).
• Tampoc en cap dels dos casos es parla dels costos socials, polítics i intel·lectuals de la crisi, com ara l'afonament democràtic i racionalista del segle XV, que normalment ningú no relaciona amb la depressió generalitzada que l'originà.
• Finalment, en els dos casos s'intenta culpabilitzar les víctimes, carregant contra elles a compte del seu suposat arcaisme i del seu rebuig a l'adaptació "modernitzadora", alhora que se satanitza qualsevol resistència al discurs oficial del pensament únic que "ha de dur el progrés".

Davant de tot açò, que vist amb el temps espanta a qualsevol per la certesa de les anàlisis i de les observacions, només ens queda pregar -i lluitar- perquè les coses no vagen així i finalment ens en sortim molt abans i molt millor que els nostres avantpassats medievals. Però també Bois té resposta per a esta negació generalitzada de la llarga crisi que segons ell se'ns ve al damunt; bo i citant Emmanuel Todd proposa una interpretació antropològica de la nostra ceguesa:

Hem d'admetre, en el cor de l'ésser humà, l'existència d'un programa de negació de la realitat capaç de generar la il·lusió necessària per a la vida [...] Tota situació que es percep com a massa complexa, massa penosa, massa amenaçadora, és evitada, eliminada, negada. La crisi de la civilització que vivim és una situació d'este tipus que activa poderosament, al si de l'elit occidental, el programa biològic i intel·lectual de la negació de la realitat.

Semblen clarividents, però tant de bo s'equivoquen...

Els sis de Monòver

Com que veig que segurament no tindré temps d'actualitzar el blog ni hui ni demà, em permet reproduir el post dels Sis de Monòver escrit per Meiga, una estudiant de periodisme monovera que l'ha publicat als seus dos blogs, tant a La joia del Vinalopó com a Terra banyada. Em limite a copiar i afegir la cançó dels Tres de Pego:

Llibertat. Llibertat és la capacitat d'escollir, tenir l'oportunitat de no ser sotmès a cap autoritat arbitrària. Cap persona estarà per a sobre de tu, ni et podrà obligar a obrar d'un mode que no cregues convenient. Açò és la llibertat pura, independentment de l'opinió dels religiosos que destil·len hipocresia per la boca; per tant, cap Déu (que no existeix) ha de decidir sobre els nostres actes. Com tampoc, cap polític.

Però la teoria de la llibertat no és tan fidel quan s'aplica. Bakunin, filòsof i líder anarquista revolucionari, afirmava que els fills eren lliures totalment i que ningú podria implicar-se en les seues decisions; només els pares podrien guiar-los fins que tingueren capacitat de decisió pròpia, però només guiar, no decidir per ells. Però ara digueu-me, quants pares han vist que la resta s'imposava sobre el seu fill?

• Juan Alfonso Monzó, nascut a Monòver i mort a Mauthausen el 7 de juliol de 1941.
  
• Juan Gil Amorós, nascut a Monòver i mort a Mauthausen l'11 d'agost de 1941.
  
• Lluís Guardiola Santa, nascut a Monòver i mort a Mauthausen el 2 de setembre de 1941.
  
• Demetrio Poveda Bellot, nascut a Monòver i mort a Mauthausen el 5 de maig de 1941.
  
• Josep Poveda Gran, nascut a Monòver i mort a Mauthausen el 12 de juliol de 1941.
  
• Ramón Sánchez Botella, nascut a Monòver i mort a Mauthausen el 24 de gener de 1945.

Doncs jo conec sis casos de vil imposició d'autoritat a la meua ciutat, el que vol dir, la pèrdua de llibertat absoluta. Els homes citats dalt no passaven dels quaranta-quatre anys, ni van passar. Els van assassinar.

Mauthausen. Mauthausen va ser el camp d'extermini nazi per excel·lència, el primer camp de concentració que va funcionar també per matar els presos. Des de l'inici de la II Guerra Mundial es va posar en marxa. Estic segura que el nom de Mauthausen glaça la sang d'aquells que tenen constància del què és. Les manifestacions polítiques més totalitàries van decidir sobre la vida de moltes persones. La mostra més clara és el nazisme i el franquisme (encara que molts discrepen sobre el totalitarisme d'este últim). Qui va donar a estos règims l'oportunitat de tallar la llibertat de persones innocents?

Es tracta d'una història recent, que no s'ha d'oblidar. A cas podeu esborrar la imatge de [dalt] de la vostra ment? La va fer Francesc Boix, que va eixir viu del camp d'extermini nazi. Massa van patir avantpassats com per a que ara no es continue lluitant per cada batec de llibertat. La gossa sorda, grup valencià, recorda en una de les seues cançons la mort d'uns pegolins a Mauthausen, Tres de Pego. El més difícil és que la gent no conega la seua pròpia història perquè s'ha cobert amb terra bruta. De nou, els polítics d'esta ciutat amaguen el que s'ha de recordar. Però aquí s'ha obert la caixa dels trons, i estos sis homes, mereixen ser recordats perquè no van tenir por.

On eres, llibertat?