Rescabalaments

Scarlett Johansson, A love song for Bobby Long (2004)

Faré dos coses per tal de rescabalar-me de les crítiques que vaig rebre per la meua darrera recomanació cinematogràfica, Stranger than fiction, i, alhora, per tal de rescabalar Scarlett Johansson (que, evidentment, no necessita qui la rescabale però és una forma de parlar) de la porqueria d'historieta que ha fet amb Woody Allen (personalment crec que el millor de la pel·lícula és sorprenentment Penélope Cruz, i per a què diga jo això...).

D'una banda, faré una nova recomanació, una pel·lícula que vaig vore tres vegades en a penes un mes perquè no me'n cansava i encara no me'n canse: A love song for Bobby Long (en castellà Una canción del pasado). Com sempre, no puc dir molta cosa per no desvetlar més del necessari. Només uns quants mots i una frase: Scarlett Johansson, John Travolta (que ací ho fa realment bé), afores de Nova Orleans, jazz, blues, literatura i Everyone knows that books are better than life! That's why they're books. Per cert, si cerqueu a l'emule esteu atents també a la banda sonora i a una esceneta pujada de to de la mateixa Scarlett Johansson no inclosa en el muntatge final.

D'altra banda, reivindicaré Stranger tha fiction (Más extraño que la ficción en la versió en castellà) amb l'escena que és el clímax subreptici de la pel·lícula malgrat començar al minut 41. D'un costat, com fer un món millor només preparant galetes, i de l'altre costat com ser tan moniato de fer malbé un moment així. Només l'he trobada en anglés, així que incloc baix una ràpida traducció al valencià, basada en el guió original de Zach Helm. Per entendre millor l'escena cal saber que ella té una cafeteria-pastisseria i ell és un inspector d'hisenda que li està fent una auditoria:



Harold Crick: Bé, bona nit.

Ana: Vol una galeta?
Harold: Oh, no.
Ana: Vinga, estan calentetes i mantecoses, acabades de traure del forn.
Harold: No, no m'agraden les galetes.
Ana: No li agraden les galetes? Però a vosté què li passa?
Harold: No ho sé.
Ana: A tothom li agraden les galetes
Harold: Ja, ho sé.
Ana: Després d'un dia terrible, sa mare no li va preparar mai llet amb galetes?
Harold: No, ma mare no en sabia fer. Les úniques galetes que vaig prendre eren comprades al supermercat.
Ana: Hm, val, assega's.
Harold: No, jo...
Ana: No, assega's... I ara menge's una galeta.
Harold: De veritat, no puc.
Ana: Senyor Creek, ha estat un dia realment terrible. Ho sé, jo me n'he encarregat, així que agafe la galeta, mulle-la en la llet i menge-se-la
...
Harold: Mmmmm, guau, realment és una galeta boníssima. Mm... Quan va decidir fer-se pastissera?
Ana: A la Universitat
Harold: Com una Escola de Cuina?
Ana: En realitat vaig fer Dret en Harvard
Harold: Oh, oh, ho sent, he suposat que era...
Ana: No, està bé. No vaig acabar.
Harold: Passà alguna cosa?
Ana: No, m'acceptaren per molt poc, la veritat. L'única raó per la qual em deixaren entrar va ser pel meu escrit de petició: com anava a fer del món un lloc millor amb el meu títol. I, en fi, havíem de participar en aquelles sessions d'estudi, els meus companys i jo, de vegades tota la nit. I, per això, vaig començar a fer pastissos perquè ningú no es quedara amb gana mentre treballàvem. De vegades cuinava tota la vesprada a la cuina de la residència i després portava les meues delicatessen als grups d'estudi, i a la gent els encantaven.

Menge...
Feia galetes de farina de civada, barretes de mantega de cacahuet, encenalls de xocolata negra amb nous de macadàmia, i tothom menjava i era feliç, i estudiàvem més i feien millor els exàmens, i més gent començà a vindre als grups d'estudi, i jo portava més coses per picar, i sempre cercava millors receptes fins arribar als croissants de formatge ricotta amb albercoc i les barretes de moca amb almetlla glacé i les merengues de llimona glacejades amb bresquilla almivarada. I al final del semestre tenia vint-i-set companys d'estudi, huit quaderns plens de receptes i una mitjana de 5, així que ho vaig deixar. Vaig pensar que si anava a fer del món un lloc millor, el podria fer amb galetes...
Li agraden?
Harold: M'agraden.
Ana: Me n'alegre.
Harold: Gràcies per obligar-me a menjar-les.
Ana: De res.
Harold: Hauria d'anar-me'n. Gràcies per les galetes.
Ana: Per què no se les emporta a casa?
Harold: Oh, no...
Ana: Vinga!
Harold: No, de veritat, per favor...
Ana: "No, de veritat, per favor"
Harold: No, de veritat, per favor, no puc.
Ana: No pot?
Harold: No, no, vull dir... mire, constituïrien un regal. De fet, ni tan sols hauria d'haver pres les altres, així que...
Ana: Bé, tranquil, no li ho diré a ningú.
Harold: Sí, ho sé, però si ho fera...
Ana: Bé, no ho faré.
Harold: Sí, però si ho fera...
Ana: Creu que telefonaré a...?
Harold: Les compraré, i ho faré encantat. Què li sembla?... I així no hi haurà problemes... Què?
Ana: No.
Harold: Per favor.
Ana: No.
Harold: Vull dir, només he dit...
Ana: Via!
Harold: No, de veritat, no passa res.
Ana: Moga a casa!
Harold: Val... Ha fet...? Ha fet eixes galetes per a mi, no? Vosté només tractava de ser amable i jo ho he llançat
tot a perdre... Val. Potser açò li sone molt estrany, però crec que estic immers en una tragèdia.

Pàgina26 (VIII)

No som valencians ni valencianistes perquè ho diga Espanya. Publicat a Pàgina26 [amb un altre titular].

Arran de la publicació del darrer llibre de Pau Viciano sobre la història de la senyera de la ciutat de València hi ha hagut al meu propi bloc un intens debat sobre la bandera i els projectes nacionalistes dels valencians. Les idees que hi propugne, fruit d’un estudi de la història dels nacionalismes aplicat al cas valencià que és encara en procés, vénen de fa algun any, des de l’inici dels meus cursos de doctorat. Hi podeu trobar algunes d’aquestes argumentacions a diversos escrits, com ara «País Valencià, de regió històrica a nació de futur?», «Enraonant» o «La nació que som», i també a l’article acadèmic «Què som i per què som com som», que eixirà publicat aquest mateix mes d’octubre al llibre col·lectiu «Vida amunt i nacions amunt. Pensar el País Valencià en temps de globalització».

Per això mateix no cal que hi insistisca. En un futur espere poder aprofundir en l’estudi de l’evolució històrica de la identitat col·lectiva valenciana, tot seguint el guant llançat per Joan Fuster en el pròleg de la segona edició de «Nosaltres, els valencians», en què demanava «col·laboradors-contradictors» que li contestaren «argument contra argument, dada contra dada, constatació contra constatació». De moment, però, podreu trobar les idees que es desprenen d’aquesta interpretació historiogràfica alternativa en els enllaços esmentats. Amb tot, m’agradaria ara incidir en dos aspectes que m’han sobtat en els criteris creuats al bloc durant aquests últims dies. D’una banda, el fet que es considere la identitat territorial valenciana com un «invent» o una «imposició» espanyola i, d’altra banda, les reticències a dir-nos «valencianistes» a nosaltres mateixos, els nacionalistes valencians.

En primer lloc, hi ha entre molts dels nacionalistes una espècie de rebuig a la identitat valenciana i a tot regionalisme valencià, entés com una forma d’imposició creada per l’Estat espanyol amb la intenció de dividir la vertadera nació, els Països Catalans, i el vertader sentiment identitari, el català, com si aquests foren els «naturals» en tant que si tenim una llengua i una cultura pròpies és perquè som majoritàriament descendents de catalans dels segles XIII i XIV. És, tal qual, la visió de Joan Fuster: «som “vers catalans”, que diria Muntaner». D’ací que la interiorització de la interpretació fusteriana entre una bona part dels nacionalistes militants s’expresse sovint en la negació de molts dels elements que conformen «de facto» la identitat majoritària valenciana –com ara el nom de la llengua o la bandera– considerada una forma d’integració regionalista en el discurs nacionalista espanyol.

Tanmateix, els valencians no ens considerem valencians, ni li diem a la llengua «valencià» perquè ho haja dit o ho diga Espanya. Emprem el gentilici de valencià per a identificar-nos i per a definir la nostra llengua perquè fa un mínim de sis segles que ho fem, ja que primer la defensa bèl·lica dels Furs valencians contra els aragonesos a finals del segle XIII, després la pràctica parlamentària de les Corts del regne durant el segle XIV i, finalment, el ple desenvolupament institucional i administratiu regnícola del segle XV van fer impulsar i consolidar una forta identitat valenciana, plenament deslligada de la d’Aragó (de la qual provenia una bona part de la noblesa), de Catalunya i, evidentment, de Castella. Hi hagué un procés històric que adscrigué la identitat col·lectiva al territori, de forma similar al que va passar un poc abans en els casos aragonés i català, entre els segles XIII i XIV.

Per tant, no som valencians per cap tàctica espanyolista sinó perquè des de temps immemorials per a la gran majoria de la nostra societat ho som, de forma que a començaments del segle XVI un canonge de la catedral oriolana d’El Salvador deia: «los de Múrcia parlen castellà e los de Oriola valencià, los uns se nomenen castellans, los altres valencians». Tampoc Espanya ha fragmentat els imaginats Països Catalans, sinó que els territoris històrics catalans, valencians i balears tenen centenars d’anys d’existència. La veritable actuació històrica de l’Estat espanyol que afebleix la cohesió valenciana i les possibilitats de fer reeixir un nacionalisme alternatiu a l’espanyol és –a banda de la castellanització– la provincialització, que esquartera progressivament el sentiment valencià dels valencians del nord i del sud. Si a això hi afegim una proposta nacionalista, com és la fusteriana, que prima la identitat catalana per damunt de la valenciana els resultats dificulten la marxa de qualsevol projecte valencianista.

I aquest és l’altre aspecte en el qual volia incidir i que és segurament conseqüència del que acabe d’apuntar: el rebuig a considerar-nos «valencianistes». Segurament és també fruit de la nostra recent història política i molta gent prefereix dir-se «catalanista» o simplement «nacionalista» perquè entén per «valencianista» una altra cosa ben diferent, lligada a l’anticatalanisme o fins i tot al futbol. Tanmateix, si la realitat és que tots treballem per construir el País Valencià, un país en què no es perda sinó que s’estime allò que considerem valencià –la llengua, el territori, la cultura– la conseqüència lògica és que ens diguem valencianistes. Jo m’ho considere i pense que trauríem molt més rèdit per a la nostra proposta si férem veure a tota la societat que aquest és el vertader valencianisme, el que treballa pel país dels valencians. Podem començar pel nostre propi nom.

Nou blog dels Ovidi Twins

Si l'altre dia parlava dels Rapsodes, hui toca fer-ho dels Ovidi Twins. No perquè hagen tret nou disc, sinó perquè després de tindre obert durant un temps un blog al myspace, han decidit passar-se a Blogger, sota el nom de Som els borrellons. Ovidi Twins, cosmonautes del folk i la cançó. I, com deia, no hi ha disc nou, però sí que hi ha vídeos de les cançonetes que van avançant en els seus concerts, com estes Llaors al timonet:

Emilio José, heroi nacional valencià

Hui també per tractar de distendre una miqueta l'ambient caldejat que tenim darrerament, no em puc resistir ni que siga per un dia a tornar a la vella tradició dels posts sabatins, interrompuda per l'abandó temporal del blog. I la qüestió ve a tall novament d'Emilio José, Emilio José Martí Gómez, que va camí de convertir-se en heroi nacional valencià, si més no a les comarques centrals del país. Ja vam tindre ocasió de vore el vídeo "mare" [transcripció del diàleg]:




Però és que després (ja fa uns mesets) un usuari del youtube, Anddress9, va barrejar les sàvies paraules d'Emilio José amb una altra gran especialitat valenciana, la música electrònica, tot seguint la tradició ximobayera. Ací teniu l'invent (cap al minut 4 va arribant al clímax):



Com sempre, els comentaris són d'allò més bo:

srpedete: MIERDA...? Seis minutos de mi vida malgastados...

etxebeetxebe: ÀSTIÀÀÀÀÀÀÀ

rastelli1714: ÀSTIO!!

ferk16: JAJAJAJAJAJAJAJAJAJA!!! Un buen tema y encima emilijosé!!!!! Orgasmo musical!XDDDDDDD

Però és que no acaba ací la cosa. La xarxa, poc a poc, es va plenant d'anècdotes del simpàtic i campetxano Emilio José. Si al fòrum de LastFM Castelló algú es declara incondicional d'Emilio José Martí Gómez, al fotolog L'aigua pals patos... i el café pa mosatros (d'Alcoi, clar) li trauen pareguts raonables amb el "futboliste" Sergio Ramos. Finalment, el més al·lucinant és que al Foro Che es va obrir un fil amb el vídeo d'Emilio José el 28 de maig de 2008 i encara continuen parlant d'ell, 34 pàgines i més de 600 missatges després! Però és que les històries que conten són la llet. S'ha fundat l'Església d'Emiliojosé amb parenostre i tot:

Padre Emilio q estas en el cielo santificada sea tu orxata venga a nosotros tu "àstiáá" hágase tu voluntad en la tierra como en moixent danos hoy nuestro xurro de cada dia perdona nuestra poca vergonya como tambien nosotros perdonamos a los q no volen mullar no nos dejes caer en la tentacion d mullar en la orxata y libranos del periodista cabron ÁSTIÀÀÀ..

Hi ha un càntic futboler a Emilio José:

Som els seguidors de Emilio
i ningú nos pararà
viatjarem per tot el món
predicant el nostre deu
el ástiààà es nuestro grito de poder

Hi ha la proposta d'encetar una nova era històrica a partir d'Emilio José:

habrá un antes y un despues en nuestras vidas despues de ver a emilio jose....astiàààààààààààààààààààà¡¡¡¡
igual q hay prehistoria, edad contempoanea, moderna etc yo pondria a la nueva edad la edad emilio josé xq esq es un fuera de serie....ha marcado un antes y un despues...ha marcado una epoca..

I hi ha una anècdota espectacular (supose que n'hi haurà més però són massa pàgines com per a llegir-les totes). La conta Ivi i és de la setmana passada:

Hoy en clase estabamos eligiendo delegado y nos han dado un trozo de papel para poner a quien queremos que sea delegado de clase, y yo y dos amigos hemos puesto emiliojose marti gomez y entre parentesis ASTIÓÓÓ, y el profesor a cogido el primer papel y justamente era el nuestro y lo abre y dice: EMILIOJOSE MARTI GOMEZ,ASTIÓÓÓ y toa la clase partiendose y de fondo se escuchaba jo volia mullar jajaja

Bé, d'ací no res hauren de començar a posar-li capelletes com a Sant Joan Fuster. Sant Emilio José Martí Gómez (te rogamos, óyenos). Millor haurem d'esperar que faça algun miracle, mentrestant que siga -simplement- el nostre heroi nacional. Per divertir-nos tant, vaja.

Provocar jo? Què va!

Enhorabona xics!

No volia entrar en la qüestió però el post d'Anna Peña, portaveu de les Joventuts d'Esquerra Republicana del País Valencià, en què explica l'acció que van realitzar ahir pel matí, tot desplegant una estelada catalana gegant al pas de la processó de la senyera de València per la plaça de l'Ajuntament, m'ha impulsat a fer-ho. Diu:

Hem exercit el nostre dret com a valencians a expressar-nos lliurement i pacífica [...] pel centenari de la nostra bandera de combat, l’estelada, hem volgut que València s’afegira al clam creixent que reclama un futur més lliure [...] Davant una acció plenament democràtica, el de sempre. La pèrdua absoluta dels papers dels qui no entenen de democràcia i com no n’entenen se la salten buscant l’agressió física i l’insult. Aquí no ens hi trobaran mai.

En primer lloc, amb eixa acció València no s'ha afegit a cap clam catalanista (creixent diu!) sinó més bé, al contrari, s'han revifat els odis anticatalanistes tan ben atiats i aprofitats per la nostra dreta des de fa unes poques dècades, perquè la qüestió és que haurà estat una acció lliure, ben lliure, però en absolut pacífica ni plenament democràtica. El concepte de pacífic no remet únicament a l'absència de violència en l'acció sinó que, segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, significa: de pau, que està en pau; que s'esdevé en pau; que emmena o tendeix a emmenar la pau; que ama la pau... Les JERPV amb eixa acció ni han estat gent de pau, ni han volgut fer cap pau, ni han amat la pau.

I no han actuat de forma plenament democràtica perquè qui entén la cultura democràtica i vol la convivència democràtica sap que hi ha determinats i clars espais de socialització i expressió dels diversos grups sociopolítics. Tractar d'intervindre en ells no és respectar la cultura democràtica. Quan grups d'anticatalanistes van a les manifestacions del 25 d'abril en València o algú hi trau una senyera amb blau o una bandera espanyola des d'una finestra no està sent plenament democràtic: està provocant, perquè no respecta l'expressió dels seus contrincants polítics, no és tolerant amb ells i es creu amb el dret d'anar a tocar-los la moral. El mateix passa quan les institucions del PP es neguen a cedir espais a les organitzacions nacionalistes (com la plaça de bous a ACPV) o contraprogramen amb actes diversos (com ha passat ara a Dénia). No són plenament democràtics.

Doncs el mateix ha fet ERPV. Podien traure les seues estelades (i ho van fer) en la manifestació nacionalista de la vesprada o podien penjar-les a les seus, des de les cases dels militants o on vulgueren, però no, havien de fer-ho al pas de la processó de la senyera de València, a la qual assisteixen milers de valencians que en absolut participen del projecte nacional catalanista. Doncs això és provocar (provocar, a més, sense sacsejar consciències, sinó provocar pel gust de fer-ho). No és ser pacífic ni plenament democràtic. I estan en el seu dret de no ser pacífics ni plenament democràtics perquè eixos graus de bel·ligerància i de falta de democràcia estan permesos per la llei, i, de vegades, fins i tot poden ser legítims. Ara bé, que després no vinguen amb monsergues de ser pacífics i democràtics perquè ni volen la pau ni saben què és realment la convivència democràtica.

I sí, bona part de la dreta tampoc vol la pau ni té ni idea de què és la democràcia, sinó que l'únic que vol és el domini absolut i incontestable, però sempre dol més quan es comporta així gent que penses propera a tu i que teòricament porta eixos ideals per bandera.

Primer disc de Rapsodes

Rapsodes, del Camp de Túria

Fa quasi just un mes que, juntament amb el cedé recopilatori de La Gira 2008 organitzada per Escola Valenciana, els Rapsodes van presentar el seu primer disc, Contes per Versos. En van informar L'Avanç, Pàgina26, Edeta.org o Vicent Galduf. Ara, a més, cal dir que a banda del seu "tradicional" myspace, han obert un blog a Wordpress, un canal al youtube, i han penjat a la seua pàgina web el nou disc senceret, copyleft, amb este avís: .

Aquest treball està sotmés a una llicència copyleft de Creative Commons, així que ets lliure de... què òsties!! estàs obligat a copiar-la, distribuir-la, i rularli-la a tots els teus col·legues!!
Si t'agrada i vols col·laborar amb nosaltres vine a tots els nostres concerts que pugues, on si eres fetitxiste, podràs comprar "Contes per Versos" en format físic per només 7€, pillar-te una samarreta o fer de groupie calent(a) amb algun membre de Rapsodes, he he...

O siga, que si voleu gaudir-lo teniu via lliure. Algunes cançons són més fluixes que les primeres de les quals ja vaig parlar, però continua havent-hi temes notables. I, com sempre, no es callen... Atenció a la lletra de Rita la cantãora, que inevitablement he relacionat amb este post que casualment va publicar Rasoir a Busca qui t'ha pegat tot just un dia després de la presentació del disc:

Per últim, cal dir també que, com va passar amb Orxata Sound System, comencen a proliferar a la xarxa els vídeos semiclandestins amb música o concerts dels Rapsodes. Ací va una selecció (bon 9 d'octubre i que no vos ploga molt!):

Parlant de senyeres

Ja per cloure momentàniament amb el tema de les senyeres, tan recurrent per ací estos dies, voldria fer unes darreres observacions a tall de la recent restauració de la senyera i sobretot de la recreació històrica que tindrà lloc a València despús-demà per la vesprada. D'una banda, cal dir que s'ha restaurat la senyera que es va fer en 1927 com a còpia de l'antiga, la qual es conserva a les dependències municipals i que segons les tesis d'Orts i Viciano seria d'entorn 1876, però que, segons la mateixa informació que va passar l'Ajuntament a la premsa -supose que tot seguint el que va dir Vives Liern sobre la cimera de plata- seria de 1638:

Senyera antiga conservada a la Sala Foral de l'Ajuntament de València

Senyera de 1927, la que ix en les processons del 9 d'octubre,
acabada de restaurar en 2008

I d'altra banda, per als que decidisquen no anar a la manifestació organitzada per la comissió 9 d'Octubre, enguany hi ha contraprogramació institucional per la vesprada: la recreació històrica de la desfilada realitzada el 9 d'octubre de 1428 amb la presència d'Alfons el Magnànim a València en commemoració de l'entrada de Jaume I a la ciutat. Organitzada per la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana dins de la sèrie d'actes de l'Any Jaume I, eixirà de les Torres dels Serrans a les 17:30 hores i arribarà a la plaça de Sant Agustí cap a les 20:30 hores.

Però ara ve allò més interessant: en el dossier de premsa que ha enviat la mateixa Conselleria (en castellà per si algú no l'entén...) es diu que en este ordre la processó estarà formada per 3 genets (1 amb les armes reials i 2 amb les municipals), 12 genets amb els estendards dels 12 estats de la Corona d'Aragó, la reina i els infants, el Centenar de la Ploma amb la creu de Sant Jordi, cavallers dels Anglesola, Cardona, Luna, Pròixita, Val·leriola, Cruïlles, March, Centelles, Tolsà, Marrades, Vilaragut, Perellós, Cervató, Montpalau i Martorell, peons d'infanteria, representants dels 3 estaments de les Corts Valencianes amb els seus estendards, 4 roques tirades per bous, 15 gremis amb les seues banderes, els oficials reials (el governador del regne, el batlle del regne i el mestre racional) precedits per una reproducció menuda del Penó de la Conquesta, els oficials municipals (el mostassaf, l'escrivà, 2 advocats, 1 síndic, el justícia civil, el justícia de 300 sous i 1 obrer de Murs i Valls) precedits pels estendards de Sant Miquel, l'Àngel Custodi i les armes de la ciutat, i, finalment, la "Senyera de la ciutat" duta pel justícia criminal a cavall amb els bordons agafats pels 6 jurats a peu.

D'una banda, tinc molta curiositat per saber com representen els 12 estats de la Corona d'Aragó (Catalunya, Aragó, regne de València, regne de Mallorca, regne de Nàpols, etc.) i, d'altra banda, mare meua!, no sé si els ciutadans de València, sobretot els que aniran a veure eixa desfilada, estan preparats per a tanta quadribarrada sense blau, que estarà per totes bandes: en els vestits d'alguns personatges, en forma de penó de la conquesta amb els oficials reials, en les armes de la ciutat...

I, encara més, com hauran recreat la Senyera de València en 1428???? M'ensume que sense blau. D'un costat, perquè és el que diu la recerca historiogràfica acadèmica més profunda (el llibre d'Orts) i, d'altra banda, perquè en el mateix dossier hi ha una mena de constant autojustificació: Eduard Mira signa un escrit en què es diu que "a la hora de diseñarla y organizarla, ha primado el rigor histórico en lo que respecta a estandartes, motivos heráldicos, vestimenta..."; després es diu que "está basado en rigurosos estudios" i que "para la elaboración de los motivos heráldicos han sido necesarios varios años [!] de investigación"; i, finalment, en l'apartat de la senyera es destaca que "se ha optado por un modelo más ajustado a la época medieval, pues la antigua señera que se conserva en el Ayuntamiento de Valencia es muy posterior a la época que aquí se representa".

Amb tot, en el mateix text d'Eduard Mira també es diu que la desfilada "busca ser fidedigna, pese a incluir algunas adaptaciones y licencias que la hacen más comprensibles al espectador de hoy". Es referirà a la senyera? Quina decisió hauran pres sobre la bandera municipal? Trinidad Miró sabrà res de tot açò? I el president Camps n'estarà informat?

Pau Viciano, sobre "Barres i corones" i la bandera dels valencians

La senyera de València de 1927, restaurada

Pau Viciano ha tret el cap per Vent d Cabylia bo i deixant un comentari en un dels darrers posts sobre "Barres i corones". Com que ha tingut eixa deferència, i tampoc voldria que les seues paraules passaren desapercebudes o restaren només en forma de comentari, les copie ací i afig les que he respost després. El post, per descomptat, queda obert a nous comentaris.

Pau Viciano:

Voldria fer alguna observació sobre els comentaris que has anat fent al voltant del meu llibre. No entre a debatre ara els aspectes erudits i ideològics, que ja trobarem altres canals, més formals i assossegats, per a fer-ho. Em fa l'efecte que estàs un poc dolgut a nivell personal, i no m'agaradaria que et quedassen amb aquesta sensació. No cal buscar cap motivació "conspirativa" (no dic que tu ho faces, però hi ha gent que ho fa) a la publicació de "Barres i corones": senzillament vaig trobar per casualitat els vostres textos sobre la bandera del País Valencià, i em van fer dubtar del que pensava que era una evidència ben demostrada per P. M. Orts. Em vaig passar uns quants mesos buscant més informació i sobretot pegant-li voltes al "trencaclosques" i al final pensava escriure un article en una revista. Casualment també, l'editor acabava de traure una sèrie de llibrets per a textos breus, i em va animar a publicar-lo en aquest format, que li dóna més difusió, clar. He hagut de fer referència explícita als vostres textos perquè em van semblar ben escrits, de gent solvent i amb voluntat de rigor erudit. D'alguna manera, quan els vau penjar tots renunits en format PDF era com si estiguessen definitivament publicats. Crec que no hauria estat bé negar-vos el mèrit i la responsabilitat com a autors, així que havia de referir-me a la vostra proposta.

Allò de "malestar generacional" no té una intenció paternalista, sinó que crec que reflecteix la realitat: sou una nova generació valencianista els qui esteu movent tot això en Internet, amb una voluntat de rigor que no tenien els pares fundadors de la "tercera via" (amb la qual no us identifique: ells són de dretes i vosaltres està clar que no). També voldria dir que quan em referesc a l´únic projecte de país alternatiu a l'espanyol no vull dir que siga només el "catalanista", sinó el que defensaven (amb les seues contradiccions i ambigüitats) els qui s'identificaven amb les quatre barres, que no eren ni molt menys tots catalanistes doctrinaris. Aquest projecte "únic" és el de tots els qui estem a favor del País Valencià, sense necessitat, ara mateix, de definir-nos i dividir-nos dogmàticament com a partidaris de la nació valenciana, catalana o espanyola (democràtica i plural, clar). El que jo defense és que no s'ha de renunciar a una bandera tan valenciana com és la de les quatre barres, encara que ha d'haver un coexistència simbòlica i també ha d'acceptar-se que des de certes sensibilitats valencianistes es reivindique la de la franja blava com a ensenya del país, però sense exclusions. No considere que vosaltres i jo estiguem en vaixells (o barcos!) diferents. En la situació d'emergència que viu el País Valencià aquestes diferències "nacionals" són només matisos que no ens haurien de fer perdre la dimensió real de les coses. Estic convençut que en un moment o altre ens trobarem col·laborant en l'estudi del nostre passat i en iniciatives pràctiques i assenyades per a la construcció d'aquest país tan petit i amb tantes banderes.

Vicent Baydal:

Gràcies per aclarir la “història” del llibre. Diguem-ne que el nostre pdf va sorgir també per casualitat, per a reunir els escrits que vam fer aquells dies, incloent els de Pere Fuset i Montxo Vicente, però no amb intenció de ser un llibre. Si m’hagueren dit de publicar allò el resultat, tot i que haguera estat bàsicament el mateix pel que fa a les conclusions, hauria canviat d’estil i de matisos. En tot cas, si ha servit per a incloure en la història de la bandera de València els documents que Orts no va tindre en compte, doncs benvingut siga. D’altra banda, com he dit, el que més m’ha dolgut no ha estat el format llibre, sinó sobretot el fet que se’ns cite com a gent que tracta d’avalar l’antiguitat històrica de la senyera de forma voluntarista per tal de coadjuvar al nostre projecte nacional estrictament valencià. Si vam dir el que vam dir sobre els documents del XV i el XVI no era per això, massa clar estava. La raó per a apostar per la senyera coronada com a bandera dels valencians no era la historicitat sinó que era conseqüència ideologicopolítica del nostre projecte valencianista, independentment de l'antiguitat medieval o contemporània del blau.

Respecte d’això dels que estan a favor del país són els que defensen un projecte nacionalista que s’identifica amb les quatre barres, discrepe. Hi ha molta gent que s’identifica amb les quatre barres coronades sobre blau i estan a favor del país (a la seua manera, que segurament serà diferent de la nostra, però no la podem excloure). El que jo no vull és no poder sumar eixa gent al nostre projecte valencianista, de defensa i promoció dels interessos dels valencians i de la cultura valenciana. I, com sempre, arribe al mateix, crec que hem d’apostar per la bandera dels valencians, no per la bandera dels catalans. Les quatre barres són valencianes (per alguna cosa estan també a la mateixa senyera coronada) però com a bandera col•lectiva són, de fet, la bandera de Catalunya. Tampoc anem a dir ara que el nacionalisme fusterià les va triar per historicisme, les va triar perquè apostava per construir un mateix país amb Catalunya i les Balears: els Països Catalans (i, evidentment, el blaverisme de la Transició no va triar la bandera amb blau per construir nacionalment el País Valencià sinó bàsicament per anticatalanisme).

Jo tampoc considere que anem en vaixells diferents, però la qüestió que són simplement “matisos” també és discutible. Tinc por –i no voldria en cap dels casos- que amb estos debats els valencianistes ens puguem perdre en divisions que ens envien al desastre, però per altra banda també crec que la simple resistència des del catalanisme teòric no ens servirà de res, perquè impossibilita que el missatge valencianista puga créixer (políticament i identitàriament) en la nostra societat. Sense canvis evidents no veig que puguem reeixir (i potser amb canvis tampoc, però no puc restar callat sense dir públicament el que pense que ens ajudaria a créixer –ho considere part del meu treball d’investigador-).

Les millors papes, les valencianes

Ja anem calfant motors per anar a la mani contra el racisme, a participar de la cultura democràtica italiana en acció. Mentrestant, per a distendre una miqueta l'ambient, tot i que la immediatesa del 9 d'octubre convida a parlar de la senyera, faré un post tangencialment relacionat amb les banderes. Estos dies Kondore, un usuari de val.com, ha fet oficial que tornarà a comprar papes Vicente Vidal, ja que després de molts anys han substituït la bandera espanyola de la bossa per un sol sobre un camp:

A tall de la qualitat de les papes en qüestió i de la seua bona posició en el mercat han sorgit rampells de patriotisme local indicant l'exquisidesa de les Papes Morell, de Pedreguer amb quadribarrada inclosa però etiquetatge en castellà, les Papes Duso, de la Ribera, o les Papes Lolita, que jo pensava que eren de Benissa (on les compra ma mare i hauria jurat que ho posava a la bossa) però segons internet tenen la fàbrica a Bellreguard. Les darreres són les meues preferides, però sembla que el nom causa una certa controvèrsia. Ja ho ha dit un altre usuari del fòrum ("quin nom també") i així ho pensà també un islandés, que baix el nom de Nabokov's chips en va fer un post fa un parell d'anys:

I have just returned from a country where, apparently, potato chips can be marketed under the name Papas Lolita.

"Barres i corones", no calia eixe llibre com a resposta

Sobre el llibre de Pau Viciano: Barres i corones.

La bandera de la ciutat de València (segles XIV-XIX)

Escric en condicions realment penoses. El meu portàtil estava morint -des de feia uns dies s'apagava als pocs minuts d'encendre'l- i acabe de rematar-lo -m'he carregat el cable d'alimentació. Així les coses, redacte açò des de la sala d'ordinadors de l'Institut Universitari on treballe a Florència, oberta les 24 hores del dia, lluitant contra uns teclats anglesos sense ces trencades ni punts per a les eles geminades, i amb els apòstrofs, els accents i les cometes en llocs que no em resulten gens habituals. I per què conte això en primer lloc si el títol del post tracta sobre "Barres i corones", el darrer llibre de Pau Viciano sobre la bandera de la ciutat de València? Perquè crec que forma part de l'obertura, la interactivitat i l'honestedat intel.lectual que he tractat de mostrar en tot moment en parlar a internet (a Vent d Cabylia o a fòrums com el de Valencianisme.com) sobre el tema de la senyera.

I per això mateix no puc més que plànyer-me per l'aparent escassa utilitat de tindre una finestra oberta on poder argumentar sobre la qüestió, ja que Pau Viciano ha preferit invertir les seues energies en publicar un llibre sense dir-nos abans ni pruna, als joves autors com Vicent Baydal, Ferran Esquilache o Pere Fuset [...] que avalen l'antiguitat de la senyera coronada (p. 13-14, nota 9), malgrat que el llibre sencer està destinat a rebatre les noves propostes [les "nostres"] que pretenen situar l'origen de l'augment blau amb la corona en l'època medieval o moderna (p. 14).

Personalment, la primera notícia que vaig tindre sobre el llibre em va arribar ara fa uns quatre mesos i mig, el 13 de maig de 2008, quan el meu director de tesi em va informar que Pau Viciano li havia dit textualment que em comunicara que estava corregint les proves d'impremta d'un llibret sobre la senyera de la ciutat de València (un llibret, no un simple "post"), el qual segurament m'interessaria però potser no m'agradaria. Per això una setmana més tard, després de parlar amb ell a través del correu electrònic i d'assabentar-me'n de les línies fonamentals, vaig publicar este post en què deia bàsicament el que hauré de repetir ara a través d'un parell de nous posts: que Orts va obviar conscientment els documents que induïen a pensar que la senyera podia portar franja blava des del segle XV o XVI, que encara no hi ha una prova definitiva per a decantar-se amb total certesa per una opció o altra, i que, en tot cas, allò realment important és la relació entre els símbols i els projectes nacionalistes aplicada al cas valencià.

No hauria calgut un llibre sencer per a rebatre la part menys important de la nostra argumentació, sobretot perquè el llibre no fa pràcticament cap aportació documental nova sinó que es dedica a repetir el que ja va dir Orts, bo i incorporant els documents que aquell va "oblidar" (ací s'explica perquè sabem que els va "evitar" tot coneixent-los) però, al meu parer, sense procedir a descartar-los definitivament com a prova de la corona i la franja blava en la senyera des del segle XVI, ja que simplement fa suposicions raonades -com nosaltres- al voltant d'ells ("Sobre trencaclosques i voluntarismes").Senzillament un simple comentari al blog o a un fòrum, un simple correu electrònic o una simple telefonada haurien bastat per tal de matisar uns simples escrits a internet. Sobretot perquè en tot moment hem explicat el procés de construcció del text de la Viquipèdia sobre la Bandera del País Valencià, hem exposat el comentari detallat dels documents del segle XVI bo i concloent que donen indicis raonables que ja en el segle XVI la senyera de la ciutat de València duia corona a la tela sobre un fons blau, i hem mostrat els nostres dubtes en dir que:

Les dues hipòtesis queden encara obertes, ja que ningú ha pogut trobar de moment un document o una sèrie de documents concloents i definitius.

Per això pense que ara puc reconéixer sense càrrec de consciència, com ho haguera fet si algú -Pau Viciano o qui fóra- ens ho haguera comentat abans, que sí que vam cometre una errada: dir a l'article de la Viquipèdia que l'existència d'una corona de tela sobre una franja blava quedava demostrada més que presumiblement. De fet, això no concorda amb els dubtes que he citat abans i que vaig exposar durant els mateixos dies en què publicàvem l'article, tot afirmant que:

En un debat no tancat com este, només ens queda exposar raonadament, clarament i amb criteri historiogràfic el que sabem fins el moment, a l'espera de noves recerques documentals.

I, el que és més, repassant els correus que ens vam creuar Ferran Esquilache i jo en aquell moment, vam discutir específicament sobre eixa qüestió:

Podríem llevar la taxativitat i dir que tot plegat no es pot saber, hi ha arguments per a les dues coses, però cap prova definitiva, com una descripció exhaustiva o una imatge o representació clara [...] La primera vegada en què pareix amb el blau és en les fotos de l'exposició de la celebració de la mort de Jaume I en 1876. Per tant, abans hi ha proves per a les 2 coses però el que és clar és que el primer valencianisme trià per la tricolor [...] En tot cas, si vinculem nació a nacionalisme allò important és el que trie el nacionalisme, no la realitat històrica.

Finalment, però, vam decidir publicar l'article sense a penes repassades, ja que no tenim més temps per polir-lo a l'espera dels possibles viquipedistes que voldran canviar-ho, puix encara es podria canviar de cap a peus, és l’avantatge de la wiki (totes les cites són textuals, sort que Ferran conserva la nostra correspondència cibernètica des de fa cinc anys). Tanmateix, ningú no va intervindre i la cosa es va quedar així, sense procedir a cap variació. Fet i fet, és el que farem ara, canviar l'article de la Viquipèdia (que és oberta a tothom) per tal d'exposar les dues hipòtesis. Haurà calgut, però, la publicació d'un llibre per a realitzar una cosa ben simple que es podia solucionar d'una altra forma molt més senzilla.

Però és que el veritable problema no rau ací, com no ens hem cansat de repetir. La mateixa frase inicial que deia Demostrada més que presumiblement l'existència d'una corona de tela sobre una franja blava [...], introduïa un paràgraf en què s'explicava ben clarament que ni la senyera de la ciutat de València ha representat històricament tot el país (sinó només a la capital) ni tampoc la senyera reial (sinó només al reialenc i a la monarquia, que no és el mateix que el regne, únicament representat pels escuts dels tres estaments, actual símbol de les Corts Valencianes). Tot i que ens decantàvem per una senyera amb corona i blau des del segle XVI, concloíem que:

Cap investigador o historiador ha demostrat que cap bandera representés al conjunt sencer del regne com a cos polític [però esta qüestió "erudita" i conceptual no sembla preocupar ningú].

El principal problema, per tant, residia -i em torne a repetir- en la futilitat final d'estos aclariments històrics, derivada del fet que els símbols nacionals, en dependre dels projectes nacionalistes, es trien en la contemporaneïtat. I, per això mateix, vaig dedicar un post a explicar per què considerava que el projecte nacionalista valencià que més èxit podia tindre dins de la societat valenciana -com el català en la societat catalana- era aquell que partia de la identitat territorial històrica, la identitat valenciana lligada a un territori determinat i a una consciència política col·lectiva formada durant segles d'història.

Viciano, en canvi, ha defugit este debat. M'alegra que haja tractat d'explicar les carències d'Orts, però m'entristeix que no haja entrat al fons de la qüestió. O potser és que eixa és la millor manera d'amagar el problema? Camuflant de problema erudit el que és veritablement una qüestió politicoideològica? No negue la plena legitimitat de qualsevol investigador a plantejar en públic l'àmbit erudit del problema (si la bandera de la ciutat de València portava o no corona sobre blau des dels segles forals), però em provoca un profund malestar que es practique la tàctica de "l'embolica que fa fort" per a traure'n rèdit ideològic. M'explique. Viciano justifica el llibre -basat en la qüestió erudita sobre la senyera de la ciutat de València- en el fet que:

Quan les posicions enfrontades s'han legitimat sobretot amb apel·lacions a l'autenticitat històrica, és inevitable que les aportacions erudites tinguen també una repercussió en el debat públic. (p. 16)

Dir això -que diem que la bandera del País Valencià ha de ser la coronada sobretot per motius històrics- em sembla, com podreu comprendre, una broma de mal gust, desagradable fins i tot, ja que invalida el debat en tant que qui argumenta contra tu obvia conscientment la part més important de les teues explicacions. De veritat hem basat la nostra "posició enfrontada" sobretot en motius historicistes? De fet, a quina "posició enfrontada" es refereix -si és que es refereix a nosaltres, que som els únics esmentats amb nom i cognoms, com a partidaris d'un projecte nacional estrictament valencià-? Evidentment a una de politicoideològica, no d'erudita. I eixa posició politicoideològica està argumentada ací, ací o ací i, fins i tot, tractada de ser entesa com a problema historiogràfic, com demanava Joan Fuster. Llavors per què la resposta a esta "posició enfrontada" -enfrontada al valencianisme catalanista s'entén- se centra només en la qüestió erudita del blau en la senyera? No tinc resposta. No pretenia que ningú em/ens contestara amb un llibre, però si algú ho ha de fer, per favor, que no reduïsca la nostra "posició enfrontada" a una crida a adoptar la senyera coronada com a símbol del País Valencià per motius historicistes. Darrere hi ha una argumentació intel·lectual molt més elaborada.

Per això pense que contestar de la forma que ho ha fet Viciano no és més que una manera d'amagar el debat politicoideòlogic darrere de qüestions erudites per tal de defensar el propi discurs -el valencianisme catalanista fusterià-, sense haver de respondre als atacs i propostes fetes des de "l'altra posició" -el valencianisme "estricte" que, per exemple, es propugna ací o per part de molts usuaris de Valencianisme.com. Però el veritable problema és que Viciano, tot i centrar el gruix del llibre en el plànol erudit i historicista, no s'està de ficar cullerada ideològica en afirmar explícitament que la seua posició, la del valencianisme catalanista, representa l'únic projecte de país realment alternatiu a la mera dissolució en la identitat nacional inventada i imposada per l'estat (p. 16; cal recordar ací que tota identitat nacional és "inventada" -sobre un fet lingüístic, històric, religiós o d'altre tipus- i impulsada o "imposada" pel nacionalisme estatal, ens agrade o no).

Llavors, ens parla d'un problema erudit o d'un problema ideològic? Discutim un o discutim els dos? El que no veig valent és dir que es parla només d'un problema -l'erudit-, tot argumentant exclusivament sobre ell, per en realitat estar parlant de forma subreptícia de l'altre problema -l'ideològic. D'una banda es procedeix a qüestionar la "nostra" ideologia reduint-la només a raons historicistes -i això no és valent-, mentre que d'altra banda es dóna explícitament com a única i vertadera "l'altra ideologia" sense donar més explicacions -i això tampoc és valent.

Tot plegat, rebre com a resposta este llibre ha estat bastant desencoratjador d'un cantó, però una mica esperançador d'un altre. Desencoratjador per eixa reducció de mires i per eixe menysteniment dels arguments politicoideològics; esperançador, en canvi (per a la "nostra" posició), perquè sembla assenyalar que no hi ha resposta intel·lectual per part dels que es reclamen fusterians, més enllà de mantindre intactes les tesis que l'intel·lectual de Sueca va explicar tan clarament a Nosaltres, els valencians i al llarg de la seua obra, és a dir, entre d'altres coses, la defensa dels Països Catalans com a marc nacional teòric. I eixe projecte polític i ideològic, tot i que en absolut és incompatible amb un País Valencià conscient i sobirà, és precisament un dels que tractem de rebatre des del valencianisme estricte, un valencianisme que, contràriament, té únicament -i ens basta- el País Valencià com a marc nacional teòric.

Este nou projecte nacionalista ("nou" dins de la teoria valencianista imperant al país en les darreres quatre dècades) naix de la identitat col·lectiva valenciana, històrica i actual (cal dir que en el trànsit a la contemporaneïtat eixa identitat ha estat substituïda a moltes parts del país per una identitat provincialista); es basa en un territori històric, el regne de València, i en una realitat administrativa contemporània, la Comunitat Valenciana; defensa allò que ens particularitza com a valencians (la llengua, la cultura -parcialment compartides amb catalans i balears-, els paisatges, les tradicions, etc.); i pren la societat valenciana (el conjunt de ciutadans del País Valencià) com a eix fonamental de les seues actuacions.

La diferència amb el valencianisme catalanista fusterià és bàsicament una, la definició del marc nacional -Països Catalans / País Valencià-, però és una distinció fonamental, ja que impregna tots els seus discursos i accions: ser valencians no és la nostra manera de ser catalans, és simplement la nostra manera de ser el que som, valencians, perquè així ho hem heretat i ens hi sentim; el nostre mapa mental és el del País Valencià, no el dels Països Catalans; defensem la nostra llengua, el valencià (denominat així per nosaltres, català/valencià a nivell estatal, i català a nivell científic internacional), i la nostra cultura perquè ens particularitzen -a una bona part de nosaltres- com a valencians (i per a defensar eixa llengua en valencià és imprescindible potenciar un mercat editorial, comunicatiu i cultural comú a catalans, valencians i balears); i, finalment, volem aplicar les nostres polítiques valencianistes exclusivament al territori valencià, bo i tenint en compte que formem part d'un estat més gran i que compartim amb d'altres territoris comunitat lingüística.

Este valencianisme "estricte" no naix -pense- d'un malestar generacional, sinó d'una observació de la realitat valenciana en les darreres dècades, d'una reflexió intel·lectual i d'un intercanvi d'experiències entre valencianistes de tot el país. S'ha d'entendre, per tant, que no és una "renúncia" al pancatalanisme, sinó que és una "elecció" pel valencianisme, pel País Valencià en exclusiva. Una tria que puga sumar al valencianisme el major nombre de ciutadans possible -nacionalistes, regionalistes o "ciutadans del món"- i que puga influir veritablement en les polítiques que es fan al territori valencià.

Per això pensem que necessitem un símbol distintiu per al nostre país, no per qüestions historicistes -cal repetir-ho de nou!- sinó pel nostre propi projecte nacionalista, centrat en els valencians i en el País Valencià. No rebutgem la senyera reial comuna a tota la Corona d'Aragó -faltaria més, és la bandera històrica de desenes de viles valencianes (de Morella a Oriola), i encara és la bandera triada per molts nacionalistes valencians-, però escollim decididament com a bandera del país la senyera coronada amb franja blava, en tant que la quadribarrada nua és la bandera de Catalunya, en tant que reclamar la preautonòmica no ens duria enlloc, i en tant que la tricolor és ja la bandera oficial del nostre país i ens singularitza col·lectivament com a valencians.

Pel mateix argument se'ns demana per què no acceptem el nom de "Comunitat Valenciana". Molt senzill, perquè això no ens particularitza com a valencians, sinó que ens subsumeix en el centralisme espanyol. Els valencianistes "estrictes" no volem ser una comunitat espanyola amb autonomia, sinó un país, políticament i culturalment, del Sénia al Segura. Això no llevarà que parlem i treballem amb els valencians que volen continuar, com fins ara, formant part d'Espanya, però no podem renunciar a un nom que resumeix l'essència del nostre projecte, dins o fora d'Espanya: fer país, País Valencià, amb tot el que això implica i que ja he explicat.

La quadribarrada nua com a bandera del país, en canvi, no és l'expressió màxima del nostre projecte, perquè no ens distingeix d'aragonesos, catalans, valencians o balears; és una de les nostres banderes, però com a bandera del país necessitem una bandera exclusivament valenciana, i ja en tenim una d'oficial. Sembla l'hora, per tant, que el valencianisme es presente amb un projecte valencianista en totes les seues vessants, sense mitges tintes. A banda del constant i esforçat treball de les nombroses associacions per la llengua i per la cultura valencianes, cal que també el valencianisme polític s'expresse netament com a valencianista davant de la societat. Per exemple, si es vol créixer políticament no pot ser que el principal partit valencianista, el BLOC, es presente en societat amb una quadribarrada com a emblema principal en vespres de les eleccions valencianes de 2007.

Sense oblidar ni menystenir la tasca dels milers de valencianistes que han lluitat pel nostre país i que han aconseguit que també nosaltres estem ací, defensant el mateix País Valencià, pensem que cal un nou projecte valencianista, igual en allò bàsic al valencianisme catalanista -el treball pel país- però ben diferent en l'objectiu, ja que no pretén construir els Països Catalans sinó senzillament -i tan complicadament- el País Valencià.

Sobre trencaclosques i voluntarismes

Un trencaclosques per formar una figura

que encara no coneixem amb total certesa

Com bé diu Pau Viciano, la qüestió de la història de la bandera de València esdevé un veritable trencaclosques en el qual, de vegades, cada registre documental suggereix informacions diferents i fins i tot contradictòries sobre el moment en què es va introduir l'augment blau amb la corona brodada (p. 73).

Així, si bé el registre iconogràfic -concretament les cartes portolanes- mostra en unes ocasions la bandera com la simple senyera reial, en moltes d'altres, sempre a partir de la concessió de la corona a l'escut de la ciutat en la segona meitat del segle XIV, ho fa amb una representació de la bandera coronada, sovint sobre una franja blava. El registre arxivístic, per la seua part, indica que la bandera era la simple oriflama fins al segle XV, però conté igualment un parell de documents del segle XVI, de difícil interpretació, que parlen de tela blava i d'una important quantitat de tela groga per a la corona de la dita bandera. Finalment, pel que fa al registre cronístic i literari, els autors no parlen mai en les seues descripcions de la franja blava com a part integrant de la senyera fins el segle XX, però el fet que tampoc ho feren homes com Vives i Liern en 1900 o Eduard Martínez Ferrando en 1919, quan sabem a ciència certa que ja en duia (almenys des de 1876, moment en què tenim la primera representació indubtable de la senyera de València), ens obliga a no prendre esta manca històrica de referències com una prova irrefutable de l'absència de la franja blava a la bandera.

Pau Viciano ha muntat el trencaclosques d'una manera lògica i coherent i li ix una bandera històrica en què la corona sobre blau no es va incorporar a la tela segurament fins a 1876, tot coincidint amb una exposició en homenatge a Jaume I, i amb un poema de Lluís Cebrian que parla llavors d'un novell fer. Res a dir, sobretot perquè en tot moment Viciano no acaba de pronunciar-se amb rotunditat, sinó que empra adverbis de probabilitat, verbs condicionals o altres fórmules similars, tant al principi (sobre les cartes portolanes això fa pensar..., sobre els documents del XVI una consideració pausada de les dades no permet afirmar que..., la intervenció de 1876 probablement incloïa el teixit blau amb els brodats... (p. 15)), com al final (la representació de la corona en les cartes portolanes no significa, necessàriament, que..., els documents del XVI, que no són sempre fàcils d'interpretar, indiquen que..., seria la restauració de 1876 la que hauria donat lloc a la franja brodada amb pedreria... (p. 74, 76 i 77)).

Tanmateix, no tots els trencaclosques són de solució única, sobretot quan ningú no sap quina forma exacta té la figura que es vol construir amb les peces disponibles. Hi ha, per exemple, el tangram, en el qual amb les mateixes peces es poden construir figures diferents, totes vàlides en el joc si no hi ha una figura coneguda a formar. Valga la metàfora per a explicar que amb les mateixes peces del trencaclosques nosaltres vam formar una història de la bandera de la ciutat de València diferent, dins la qual hi havia corona teixida sobre blau des dels segles forals. I, imprudentment, però comptant amb la provisionalitat d'internet i amb la tranquil·litat d'explicar clarament tot el procés, vam deixar per escrit que sembla clar que la Senyera Coronada existia almenys des del segle XVI, puix una sèrie de documents ho semblaven confirmar a ciència certa.

Com he explicat en este altre post, no calia la publicació d'un llibre sencer perquè haguérem canviat això, ja que la nostra proposta politicoideològica associada a la tria de la senyera coronada com a símbol privatiu dels valencians no es basa en apel·lacions historicistes sinó en un projecte valencianista no catalanista. Fet i fet, pareix que l'únic que no ho ha entés així ha degut ser el mateix autor del llibre, ja que crec recordar que no cap dels valencianistes estrictes amb els quals he parlat posteriorment -o s'han expressat a Valencianisme.com- han emprat eixe argument per a reivindicar la senyera tricolor com a bandera del País Valencià; afortunadament, s'han quedat amb els altres arguments -els de la tria contemporània d'una bandera privativa per a un projecte valencianista basat en la identitat col·lectiva valenciana- com, de fet, era la nostra intenció amb la sèrie d'escrits que han circulat via internet.

La nostra interpretació pública no va ser -en termes de Viciano- massa voluntariosa perquè "necessitàrem" d'ella per a justificar la nostra elecció, sinó que la vam donar a conéixer, en primer lloc, perquè es basava en documents que Pere Maria Orts va obviar tot coneixent-ne alguns, i, en segon lloc, perquè així la vam pensar i la vam redactar, excedint-nos en la taxativitat de les conclusions, però fent-ho honestament, de forma oberta i explicant en tot moment el nostre procés. El que deixàvem claríssim, en tot cas, és que fóra com fóra la historicitat de la senyera de la ciutat de València no era el que importava a l'hora d'escollir bandera contemporània del País Valencià i del valencianisme.

En qualsevol cas, Pau Viciano s'ha centrat només en la qüestió erudita i ha procedit a revaluar les informacions disponibles, ja que considera cert que en l'obra d'Orts no es presta suficient atenció a les informacions iconogràfiques i documentals en què basàrem la nostra proposta (p. 14). És per això que després de llegir les seues interpretacions sobre les cartes portolanes i els documents del segle XVI no puc més que tornar a dir que:

Les dues hipòtesis queden encara obertes, ja que ningú ha pogut trobar de moment un document o una sèrie de documents concloents i definitius.

De fet, com ja he exposat, el mateix Viciano es decanta raonablement per la hipòtesi de la senyera tricolor a partir de 1876 però sense poder donar-la com a plenament definitiva. I, tot i resultar certament pesat i farragós, hauré d'entrar -a banda del que ja vaig dir ací- en la qüestió dels documents que indueixen a pensar en la presència de la corona sobre blau des del segle XV, els quals són incorporats a la interpretació general de Viciano, tot tractant-los d'explicar en la seua construcció del trencaclosques.

En primer lloc, pel que fa a les representacions que apareixen en les cartes portolanes, en què des del segle XV, figura la senyera amb blau i corona, el mateix Viciano afirma que és, certament, una dada que no pot menystenir-se (p. 19). La seua explicació per a qüestionar que les banderes de les cartes portolanes siguen una reproducció de la que realment tenia València (p. 22) és, si més no, voluntariosa, sostinguda per diverses suposicions que no arriben a tindre un fonament ferm. Així, l'explicació a eixes representacions de la senyera amb corona i blau es basa en la suposició que podrien ser una convenció gràfica (p. 22), en l'hipotètic fet que el caràcter més informal de les representacions de les cartes portolanes [...] afavoria [!] les innovacions gràfiques (p. 27) i sobretot en què la cronologia de les senyeres coronades que apareixen en la cartografia portolana no coincideix amb la informació que aporten els documents arxivístics (p. 24).

Tanmateix, de la mateixa manera que les il·lustracions de les cartes portolanes, per més corones i franges blaves que tinguen, no proven que la senyera coronada fos la bandera de la ciutat de València (p. 25), el fet que els documents del segle XV no esmenten una franja blava en parlar genèricament de la senyera tampoc prova que aquella no hi estiguera present, ja que els mateixos autors del segle XX que hem esmentat no la citaven en descriure la bandera municipal. I pel que fa als documents arxivístics del segle XVI, l'explicació de Viciano tampoc és definitiva -no pot ser-ho sense més elements de judici-, tot i que posa en dubte ben raonable alguns dels comentaris que vaig plantejar ací (dels quals ja vaig dir en el seu moment que estaven fets de forma orientativa calculant mides i proporcions per veure si el document donava una informació "lògica", i que, tot plegat, era molt agosarat fer càlculs).

En primer lloc, pel que fa al document de 1545, Viciano considera inversemblant que amb un teixit de 0,2 metres d'ample, que inclouria una vora roja, es puga cosir una franja de 0,5 metres d'amplària, conservant la mateixa disposició de la faixa vermella, tal i com jo proposava (p. 40, nota 14). Però jo no vaig dir que el teixit estiguera disposat en una franja blava amb una vora roja, sinó que amb una tela -sense saber com estava disposada- de 9,1 x 0,2 metres -que és el que mesurava- es podien teixir 3,6 x 0,5 metres, tot donant lloc a una franja blava de 40 cm. -on podia encabir-se una esmentada tela per a la corona- i una roja de 10 cm per a la pedreria.

En el que sí que té raó Viciano és en el fet que amb eixa mesura aquesta hipotètica franja blava resultaria massa estreta i allargassada, ja que una sola barra [de 40 cm.] seria pràcticament igual d'ampla que el conjunt format per la suposada franja blava i la faixa vermella amb la pedreria (p. 41, nota 14). En eixe sentit, però també vaig dir que per a poder calcular la lògica d'eixes proporcions caldria fer-ho a partir de les de la senyera conservada a l'Ajuntament de València. Si la franja blava té 40 cm. i la roja 10 cm. és probable que eixes foren les mesures originals, tot i el seu allargassament (que només podem jutjar per suposicions); en cas contrari, en efecte, la seua minsa mesura induiria a pensar que no formaven part de la senyera, i tal vegada -com planteja Viciano- recobririen la part de la beina, en forma d'una estreta -en proporció al gruix de les barres- faixa ornamental que uniria l'oriflama a l'asta (p. 41).

Senyera conservada a l'Ajuntament de València

D'altra banda, en el mateix document s'esmenten les quatre alnes de tela d'or ample per a la corona de la dita bandera, una considerable quantitat de teixit, que segons el mateix Viciano presenta una major dificultat interpretativa (p. 41). Jo la vaig interpretar com que era per a brodar una corona sobre la franja blava; Viciano, en canvi, pensa que sembla que no s'hi parla de dues corones diferents [una de metall a la cimera i una brodada a la tela] (p. 41) i que, per tant, cal pensar que la cimera d'argent incloïa elements ornamentals de tela, principalment els fullatges dels llambrequins però també potser d'altres, que podrien estar brodats, trepats i amb incrustracions de perleria i pedreria simulades amb setí i tafetà de plata i de diversos colors (p. 42). "Cal pensar" això... Potser sí o potser no. Qualsevol de les dues interpretacions és una mera suposició.

En segon lloc, respecte al document de 1596, en efecte, amb les quantitats de tela esmentades la hipotètica franja blava feta amb sis alnes un palm y mig de tafatà de mantós blau per a la asta y corona de dita bandera ix encara més menuda, de 30 centímetres. El fet és que, en conjunt, la comparació de les mesures dels documents de 1545 i de 1596 ofereix diferències, però, com també vaig apuntar, en desconec la causa. Per una altra banda, no podem saber amb total seguretat si els torçals o la pedreria eren, com proposa Viciano, per a una corona metàl·lica i no de tela. És raonable el que diu, però el conjunt de les representacions de les cartes portolanes i les dades d'estos documents continuen donant indicis que poden induir a suposar l'existència de la corona i la franja blava des dels segles XV-XVI.

Finalment, entrant en les consideracions que majoritàriament ja havia fet Pere Maria Orts, Viciano aporta els esments cronístics dels segles XVII al XIX que mai no descriuen la senyera de València amb una corona de tela sobre una franja blava, bo i plantejant que tal vegada en 1876 es procedí a la seua incorporació com uns brodats sobre un fons de blau celeste, tal com es feia en aquella época segons costums neogòtics (si fóra així, però, caldria suposar que no es va voler posar una corona sinó uns simples ramatges brodats, cosa difícil d'entendre i d'acceptar, si més no, a simple vista). A més a més, com he explicat en el segon paràgraf, continuà havent-hi autors que encara a les primeries del segle XX descrivien la senyera de València com una simple oriflama, malgrat que la franja blava amb la corona o els brodats grocs hi eren ben presents, per la qual cosa tampoc el registre literari és una prova definitiva de la seua inexistència.

Tot plegat, doncs, el trencaclosques es pot muntar, si més no, de dues maneres diverses que componen dues figures diferents. D'un costat, els documents del XVI parlen de tela blava, de tela groga per a la corona i de pedreria, mentre que les senyeres que apareixen en moltes cartes portolanes des del segle XV són realment paregudes a la senyera històrica conservada a l'Ajuntament... D'altre costat, no sabem si les dades dels mateixos documents del segle XVI es refereixen en concret a una franja blava i una corona brodada, mentre que els nombrosos esments cronístics parlen sempre d'una oriflama com la senyera reial... Cap de les dues formes de muntar el trencaclosques acaba de semblar perfecta, ja que sempre hi ha algunes peces que sobren o que grinyolen per tal de formar una figura plenament harmònica.

Personalment, el document que sempre m'ha fet dubtar més de l'existència foral de la corona sobre blau és el poema de Lluís Cebrian escrit entorn de 1880, que sembla parlar -tot i que de forma un tant críptica- d'una restauració de la senyera ab empedrats, i fonts, i llums sense fi (p. 65). Però és igualment estrany que no hi haja cap altra font escrita que no parle obertament de la qüestió. El problema és que potser sí que hi ha referències, però ningú no les ha cercades encara. Per tant, em torne a repetir:

En un debat no tancat com este, només ens queda exposar raonadament, larament i amb criteri historiogràfic el que sabem fins el moment, a l'espera de noves recerques documentals.

De moment, el llibre de Pau Viciano no ha aportat noves dades substancials, sinó que, com ell mateix afirma al començament, ha realitzat una sistematització de les dades conegudes més rellevants sobre la història de la senyera de València (p. 14). La seua conclusió, que la franja blava amb brodats grocs és de la segona meitat del segle XIX, és raonable, però continua sense tancar una qüestió en què nosaltres vam ser massa taxatius a l'hora de pronunciar-nos a internet. Eixa qüestió, però, és simplement una qüestió erudita sobre la història de la bandera de la ciutat de València. L'altra qüestió, la politicoideològica, la referent a la bandera dels valencians, del País Valencià i del valencianisme, és una altra ben diferent, molt més important, i en la qual ens hem pronunciat sense apel·lacions a l'historicisme. Que quede ben clar.