divendres, 5 de setembre del 2008

Comencem a remugar

I vosté què recorda de Florència: el Duomo?


Els Botticelli?


El Ponte Vecchio?


La ciutat sencera?


O, més bé, la bistecca alla fiorentina?




No, no, crec que no recorde qualsevol d'estes coses... El que més recorde de Florència són les zanzare tigri!! Els "mosquits tigre" amb els que amenacen les autoritats a Barcelona des de fa uns anys. La mare que les va parir!! El primer dia si no em picaren 15 no ho va fer cap!! Són extraordinàriament agressives i n'hi ha un fum (i si vius a la muntanya, on comença el camp toscà doncs encara més)!


Ací "zanzara" (mosquit) és femení i, de fet, "gràcies" a elles m'he assabentat que només piquen les femelles, les quals necessiten moltes proteïnes per a les larves, mentre que els mosquits mascles pul·lulen de flor en flor alimentant-se exclusivament i gràcilment de nèctar vegetal. En principi, pensava que les meues picadures es podien deure a puces de la nostra gata, Otto (sí, ja veus), però una breu cerca al Google va oferir la solució: és realment un greu problema a moltes zones de Florència, com palesa el fet que internet vaja ple de pàgines, fòrums i posts italians específicament dedicats a les zanzare de la Toscana.

Als països tropicals els mosquits tigre poden transmetre malalties contagioses i hui mateix era notícia a la prensa florentina que un jove de 25 anys havia tornat de Tailàndia amb el dengue i, per això mateix, per a evitar que la plaga de mosquits local puguera transmetre la malatia, es procediria a fumigar les zones de Florència que el xic havia frecuentat abans de caure malalt.

Sembla que el problema s'arrossega des de fa tant de temps que fins i tot hi tenen "Salvems" de mosquits. Bé, no és exactament això, sinó que, com explicava el famosíssim blog italià de Beppe Grillo fa un parell d'anys, hi ha moviments cívics que tracten de reduir l'ús indiscriminat i abusiu de pesticides per combatre els mosquits tigre, ja que, segons plantegen, a la llarga els fa més resistents i s'ocasionen greus perjudicis de salut pública. No sé quina és la solució, però ha estat realment una sorpresa. Melinda Gallo, una altra estrangera que viu a Florència, ja ens avisava fa unes setmanes als incauts que vinguérem per ací:
My "farmacista" is my best friend now.

PS: Tampoc anava a començar dient "¡Qué bonita está Florencia!"...


dissabte, 30 d’agost del 2008

Primera parada: Roma

A hores d'ara ja fa tres dies que estic a Roma (per això no conteste els comentaris!), una parada gens rebutjable abans d'arribar a Florència. És la primera vegada que la visite i, entre d'altres, no podré tindre una millor guia i amfitriona que una bloguista valenciana que el darrer any ens ha anat contant com és el "seu país d'Itàlia", el que viu i veu quotidianament (de fet, la foto del costat és seua). Qui m'anava a dir fa un any que gràcies a la catosfera podria pujar a fer "l'aperitivo" al Gianicolo i arribar a conéixer la Maria i l'F? Comença bé l'estada a terres italianes. Dilluns m'incorpore al nou lloc de treball. Déu proveirà, que deien els antics...

dijous, 28 d’agost del 2008

Adéu



No, no és que deixe el blog de nou, ni temporalment, ni definitivament, sinó que me'n vaig, marxe, em trasllade físicament, a Florència, per qüestions de treball, deixant arrere una ciutat que estime i una persona que estime encara més... Però, bé, pensarem que un trimestre passa prompte i que tot anirà bé i tot això... I com afectarà el canvi de residència al blog? Tindré temps per escriure? Parlaré dels mateixos temes? Hi haurà novetats? Com tot en la vida, ja vorem...


dimarts, 26 d’agost del 2008

dilluns, 25 d’agost del 2008

"Taco pareco"



Ma mare no és gens sospitosa de no saber pronunciar la "jota castellana" i haver de fer una "k" com els passava -fa unes quantes generacions- a molts dels nostres avantpassats a l'hora de dir, per exemple, "jefe", "majo" o "traje" (acabaven dient "quefe", "maco" o "traque", com en la cançó de Julio Bustamante que he adjuntat dalt). Tanmateix, ahir em vaig donar compte que hi ha una expressió en què, de forma esporàdica, ha mantingut eixa pronunciació, sens dubte com a herència directa de la forma de dir-la de qui la va sentir.

Es tracta de "taco pareco", ço és "tajo parejo", que a vegades diu "a la valenciana" i a vegades -supose que per lògica lingüística- "a la castellana", o en altres ocasions les barreja dient "taco parejo". Cercant per internet he trobat que és una expresió molt típica del llevant peninsular, és a dir d'Almeria i Múrcia, per on segurament va entrar cap al sud valencià. També es troba en parlars aragonesos (però no de forma tan habitual) i en tots els casos té els mateixos significats de "per igual, sense distinció" o de fer una cosa "a tajo parejo", és a dir, "sense pausa" o "de forma sistemàtica".

Supose que l'origen de l'expressió prové dels treballs al camp, ja que segons el DRAE el "tajo" (com el "tall" valencià) és el "lloc fins on arriba en la seua faena una quadrilla d'operaris que treballa avançant sobre el terreny" mentre que "parejo" és "per igual", de forma que anar "a tajo parejo" fa avançar a "tots per igual, sense distinció" i, alhora, "de forma sistemàtica". Ara ja sé quina és la forma correcta -fins ara no la coneixia- però crec que, "taco pareco", continuaré emprant les dos pronúncies, la castellana i la valenciana...


diumenge, 24 d’agost del 2008

Què bé vore Canal 9 a Barcelona!

Crec que hauré de dessintonitzar-la... 40 de 55 minuts d'informatiu "Notícies 9 nit" lloant la "València de les festes i del glamur" gràcies a la Fórmula 1. "Una jornada històrica". I com a colofó Rajoy parlant de "lo bueno que es esto para España y para Valencia" (si volen que ho diguen però no cal que el traguen a ell, que no hi té res a veure...). Pâ morir-se!



El diccionari de Carles Ros (1764) en línia

Carles Ros, València, 1764

Le juzgo mui necessario para mantener en su dignidad i esplendor el propio idioma de que usaron nuestros Mayores, desde la gloriosa Conquista de Valencia, i es al presente la vulgar Lengua del País.
Això és el que deia el prevere i llavors cronista del regne de València Agustí Sales de la segona edició del "Diccionario Valenciano-Castellano", publicada per Carles Ros en 1764. Malgrat que segons el seu propi testimoni la primera de 1739 s'havia despatxat "en poco tiempo" eren moments realment durs per a la llengua valenciana: la parlava la major part de la població però ningu en feia un ús culte, parlat o escrit. Per això mateix Lluís Galiana als mateixos textos introductoris del "Diccionario" llançava dures acusacions contra aquells valencians que havien decidit escriure obres literàries o historiogràfiques en castellà a partir de començaments del segle XVI:
Fueron hombres pusilanimes, de poca expedicion, i embarazados; pues por unos temores tan pueriles dejaron de adornar nuestro Idiona, i aun sus obras, que sin duda serian mas loables si huviessen corrido en Lemosin, que sabìan mas bien, que el Castellano
Ara la situació és ben diferent: tot i tindre unes regles per escriure i haver avançat en alguns usos cultes, la gent que parla valencià al país és minoritària. Que el seu nombre no descendisca encara més sinó que recupere posicions depén de la pròpia actitud dels valencianoparlants en el seu dia a dia, en l'ús del valencià com a llengua quotidiana, parlada i escrita. No queda una altra. Si fracassem no serà per no haver-ho intentat, com van començar a intentar-ho fa uns dos-cents cinquanta anys un grup d'erudits encapçalats per Carles Ros.

Ara, a més, qui vulga consultar l'obra lexicogràfica esmentada, precursora dels estudis moderns sobre la llengua valenciana, pot fer-ho en línia gràcies a la digitalització preparada per l'Associació Cultural Imatge Nostra: "Diccionario Valenciano-Castellano", València, 1764. Paga la pena, si més no, pegar-li una ullada a les introduccions.

dissabte, 23 d’agost del 2008

La fragància de la geografia colonial

Hui he agafat el número 10 del tom VIII del "Boletín de la Real Sociedad Geográfica. Revista de Geografía Colonial y Mercantil", d'octubre de 1911, que hi havia tirada sobre una taula de la biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra, on es conserva el fons de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. L'índex parlava de la producció espanyola als mercats estrangers, del pou d'Urbión, de l'exportació de fustes a la Guinea espanyola, del desenvolupament colonial de França, de l'emigració alemanya, de la ciutat d'Esmirna, dels matrimonis entre xinesos i europees i de la població d'Austràlia (quatre milions d'habitants). Tanmateix, el volum feia una intensa olor a xocolate, extraordinàriament profunda, sorprenent, quasi increïble. Què hauran pensat les dues persones que han vist com acostava el meu nas a la revista i l'olorava intensament?


dimecres, 20 d’agost del 2008

Què se n'ha fet, de Juanito?

Dissabte Romay comentava a TVE que si la família reial estiguera present Espanya no perdria, despús-ahir a la SER un locutor destacava la presència infal·lible de la família reial a l'hora d'assegurar medalles per a Espanya ("asegurarnos medallas" va dir), ahir Carmen Rigalt lloava emocionada a la darrera d'El Mundo el fanatisme esportista de la reina Sofia: "La hemos visto asistiendo a las competiciones y besando a los deportistas [...] Arrimó su cara a Nadal y se empapó de sudor".

En definitiva, el que més m'impressiona d'estos dies d'olimpisme és el baveig patrioteril, acrític i fins i tot neci que desprenen els principals mitjans de comunicació. Puc entendre que els seguidors de la selecció espanyola de futbol hagen gaudit com a bojos de l'esplèndida Eurocopa que van fer els de Luis Aragonés, comença a no cabre'm en el cap que del piragüista David Cal únicament s'enrecorden de quatre en quatre anys (i només si té opció a medalla), però el que de cap de les maneres arribe a poder entendre del tot és l'associació generalitzada i quasi exclusiva dels èxits dels esportistes espanyols al suport de la família reial.

A quin sant eixa bajanada? Bavejar per bavejar? Desgraciadament, a València-ciutat n'hem estat experts darrerament a l'hora d'associar el progrés a la monarquia borbònica i un darrere l'altre hem vist: el
Centro Reina Sofía (1997), el Moll "Príncipe Felipe" (1999), el Centro de Investigación Príncipe Felipe (2002), el Museu de les Ciències "Príncipe Felipe" (2000), el Palau de les Arts "Reina Sofía" (2005), la Marina Reial "Juan Carlos I" (2006), i l'Alta Distinció de la Generalitat concedida a Joan Carles I (2007). Jo pensava que estos llocs i estes institucions els feien l'estat i els ciutadans amb el seu treball i el seu esforç diari, però pareix que això no cal ressaltar-ho...

Tot plegat, d'una manera o una altra, eixe aborregament constant i continu referit als esports olímpics em recorda al cas de "Johan Muehlegg", aquell esquiador alemany que va ser nacionalitzat espanyol a dit i que prompte, amb els tres ors olímpics de 2002 a Salt Lake City, va ser encimbellat pels principals mitjans de comunicació a la figura d'heroi nacional sota el nom de "Juanito": "Juanito Muehlegg, primer español que gana dos oros en unos Juegos" (El Mundo),
"por primera vez en unos Juegos Olímpicos, un español hará repetir la Marcha Real" (ABC), "la máquina Juanito" (El País), "ha ganado para España un título mundial y una Copa del Mundo, le pese a quien le pese" (ABC), "Muehlegg ondea la bandera española" (El Mundo), "me siento como un torero" (ABC)...

I així fins que li van ser retirades totes les medalles per anar més dopat que Maradona a una festa organitzada per Ben Johnson. Llavors va deixar de ser "Juanito" per a convertir-se simplement en Muehlegg, tant en El Mundo, com en l'ABC o El País. El blog Aeolis en va parlar en el seu darrer post de forma ben punyent. Em quede amb algunes de les seues paraules que poden ser aplicades a l'altre cas ací citat: "Quisieron hacer un Dios y les resultó un demonio [...] Sucedió la revelación de la verdad, cosa que pocas veces ocurre pero que al manifestarse me llena de gozo [...] Juanito dio positivo por darbapoyetina [...] Sobre Johan, que no Juanito, Muehlegg cayó un telón de acero que todavía no ha sido levantado en su totalidad [...] Los medios cobardes y asquerosos mostraron con este silencio su podredumbre, su estulticia. ¡Ah, qué gran triunfo el de la verdad!".

dimarts, 19 d’agost del 2008

Più nessuno mi portarà nel Sud

He estat a una autèntica badia de pirates i corsaris mediterranis, amb patent de cors a partir del segle XVI. Un lloc on l'aigua de la mar mai no es mou, bufe el vent d'on bufe; un lloc on sempre brolla aigua dolça, encara que no ploga; un lloc de difícil accés, protegit per muntanyes i penya-segats; un lloc que sembla ideat per la natura per a fondejar el vaixells dedicats a la pirateria i el cors, enmig del no-res, si pel no-res entenem la civilització. Però no vos ensenyaré imatges. Cal anar a veure'l amb els propis ulls.

dijous, 14 d’agost del 2008

Les cartes portolanes medievals

Carta portolana de finals del segle XIV

Segurament estos darrers dies han estat els de menor presència d'investigadors a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Literalment érem quatre gats: un sard, un que investiga la Generalitat catalana al segle XVII, un home major i jo. I per a donar-nos servei s'han quedat uns quants arxivers, entre els quals hi ha el medievalista valencià Ramon Pujades, qui, a banda de complir a la perfecció amb les seues tasques arxivístiques, acaba de publicar l'obra -de moment- de la seua vida, una obra sense parangó a nivell mundial, titulada Les cartes portolanes. La representació d'una mar solcada.

L'obra, coeditada per
l'Institut Cartogràfic de Catalunya, l'Institut Europeu de la Mediterrània i l'Institut d'Estudis Catalans (que n'ha fet un recull de premsa), reuneix (amb el seu DVD corresponent de 330 imatges) totes les cartes portolanes conegudes -conservades arreu del món- produïdes abans de 1470. Este aplec documental ha permés a Pujades datar i situar cartes fins ara anònimes, així com descriure l'evolució de la cartografia portolana a través d'un complet estudi arxivístic sobre els usos i usuaris de les cartes, i també sobre el seu procés de disseny i producció als tallers cartogràfics.

A més a més, l'edició inclou la traducció del text a l'anglès, el que permetrà la seua difusió dins la historiografia internacional. Com afirma Richard Pflederer en la ressenya publicada al Journal of the Washington Map Society: "Este volum editat magníficament és la obra més exhaustiva en la matèria de les cartes marítimes medievals apareguda en molts anys. [...] El llibre de Ramon Pujades està destinat a ser considerat com una fita cabdal en l'estudi d'este fascinant capítol de la història de la cartografia."

És, doncs, un llibre gran en tots els sentits, tant de rigorositat com de grandària (526 pàgines a 29x36,5 cm, més el DVD) o de preu: costa vora 100 euros. Però és un llibre que val per tota la producció historiogràfica sobre cartografia medieval feta fins ara. I escrit en valencià!

[I demà me'n vaig uns dies de vaga d'ordinador. Fins la setmana vinent!]


dimarts, 12 d’agost del 2008

Paelles, valencians i Vázquez Montalbans

Una altra de gastronomia

Per estricta recomanació del llibreter Camarasa estic llegint la sèrie de llibres de Carvalho per ordre cronològic, tot acompassant la vida del detectiu amb la del seu autor Vázquez Montalbán. No crec que escriga especialment bé ni que les històries siguen res de l'altre món, però la identificació amb Barcelona i les explicacions culinàries de Carvalho paguen la pena.

Encara vaig per Los mares del sur (1979) i l'altre dia un dels seus passatges em va fer riure per la situació explicada i per la casualitat que representava amb les meues circumstàncies particulars. L'endemà de recordar amb Marieta el post de fa un any sobre el pressing catch i la paella, compartit amb El Cadafal i Lo Sequier, i només unes jornades després d'haver parlat del poble de Villores al blog , va i em trobe amb açò:
Beser vivía en un piso de Sant Cugat en el que sólo había libros y una cocina. Parecía un Mefistófeles pelirrojo con acento valenciano. Riñó a Fuster por un retraso que ponía en peligro la paella.
[...]
- ¿Qué es eso?
- Cebolla
- ¿Cebolla en la paella? ¿De dónde has sacado eso? La cebolla ablanda el grano.
- Eso es una majadería. En mi pueblo siempre ponen cebolla.
- En tu pueblo hacéis cualquier cosa para significaros. Se puede poner cebolla a un arroz de pescado o de bacalao y hecho a la cazuela, a la cazuela, ¿entiendes?
Beser salió de estampida y volvió con tres libros bajo el brazo: Diccionario gastrosófico valenciano, Gastronomía de la provincia de Valencia y Cien recetas de arroz típicas de la región valenciana.
- No me vengas con libros de gente que no es de Villores. Morellano de mierda. Yo me guío sólo por la memoria popular.
[...]
- Tenías razón. En la paella de los pueblos de Castellón no se pone cebolla. Ha sido un lapsus. Un catalanismo. He de volver a Morella urgentemente para un reciclaje.
- ¡Ajá! -exclamó Fuster mientras precipitaba la cebolla en el cubo de la basura.
- Te lo dije bien claro. Medio kilo de arroz, medio de conejo, un cuarto de kilo de costillas de cerdo, un cuarto de kilo de bajocons, dos pimientos, dos tomates, perejil, ajos, azafrán, sal y nada más. Todo lo demás son extranjerismos.
Se puso Fuster a la tarea mientras Beser les daba a picar migas de pan fritas con chorizo y butifarras de sangre de Morella. Sacó una garrafa de vino de Aragón, y los vasos parecían una cadena de cubos de agua en el trance de apagar un incendio. Fuster había traído del coche una caja de cartón aceitosa a la que trataba como si guardara un tesoro. Curioseó Beser el contenido y gritó entusiasmado:
- ¡Flaons! ¿Tú has hecho esto por mí, Enric?
Se abrazaron como dos paisanos que se encuentran en el Polo y explicaron al avinado Carvalho que los flaons son el escalón superior del pastisset, de todos los pastissets dels Països Catalans.
Precisament acabava de recordar uns dies abans amb Lo Sequier la delícia dels flaons de Morella (sobretot a mitjan matí dels geners morellans), i la situació dels dos hòmens abraçats per una capseta de flaons després d'haver discutit agrament sobre la composició de la paella va desembocar en una rialla ben forta. Em va fer ben feliç durant uns moments...


diumenge, 10 d’agost del 2008

Au revoir Simone

Visca l'agost!

Ahir, després d'un dia ben completet, en què ens vam permetre el luxe d'incloure gamba roja a la paella marinera i gaudir de la companyia de noves amigues, vam rematar amb el concert d'unes xiquetes de Brooklyn que em van impactar en sentir-les per primera vegada. Les tres primeres cançons del seu segon disc, The Bird of Music (2007), que va ser el primer que jo vaig sentir, són realment encisadores i d'unes lletres precioses.

La resta es repeteixen una miqueta precisament perquè el secret d'Erika, Annie i Heather és que només toquen amb tres teclats, un sintetitzador, unes maraques, una pandereta i la seua veu. Es diuen Au revoir Simone, fan les millors rimes amb la paraula "always" i si vos agraden les melodies suaus i un poc naïf de ben segur que vos agradaran. Ací teniu algunes de les seues millors cançons.











divendres, 8 d’agost del 2008

Des de Rússia...

Russos i valencians, cosins germans

Des de diumenge s'ha notat l'operació eixida. Les visites al blog han baixat un 25% aproximadament. Tanmateix, dimarts una cosa estranya va passar: per la nit, en mirar les estadístiques vaig veure una "mini-allau" de visitants... de visitants russos, uns 20. "Per què?" em vaig preguntar, i llavors vaig veure l'enllaç:
http://www.multitran.ru/c/m.exe?a=ForumReplies&MessNum=161149&l1=1&l2=2

Mare meua! En una pàgina de traducció russa -que no tinc ni idea què diu- algú ha preguntat no sé si per la traducció o pel fet de si existeix la frase anglesa the dead one makes fun of the beheaded, la qual -que jo sàpiga- no s'empra i que vindria a dir "el mort es burla del decapitat". I algú -espere que no per a demostrar-li que existeix de veritat- va i li cita un dels antics posts sabatins de Vent d Cabylia en què em feia ressó de la
«Unofficial Valencian-to-English Conversation Guide», segons la qual la traducció de "Li diu el mort al degollat (qui t'ha fet eixe forat?)" seria The dead man talks to the beheaded man! (who made that hole in you?)...

Espere que en cap proper Diccionari Rús-Anglès aparega l'expressió com a tal, o en cap traducció d'algun llibre rús a l'anglés, que ves tu a saber. Els perills d'internet... Molt bon treball, d'altra banda, de la Conversation-Guide, que ha continuat la seua tasca amb perletes com:
- Those who don't run any risks will never catch a fish: "Qui no s'arrisca no pisca"
- To have a lid for every little casserole: "Tindre tapadora per a tots els perolets"
- To talk for not keeping quiet: "Parlar per no callar"
- Those who keep when there's still some will eat whenever they want to: "Qui guarda quan té, menja quan vol"
- Am I speaking or a coach is passig by?: "Parle jo, o passa un carro?"
- To do and undo, the task of the mattress repairer: "Fer i desfer, la faena del matalafer"

D'ací a aparèixer als compendis universals del saber humà: l'Enciclopedia Britannica, l'Enciclopèdia Catalana, la Viquipèdia i la Valenciclopèdia!



dimecres, 6 d’agost del 2008

La maionesa és per a gent fluixa d'esperit

Xe, mira, estos xicons de Mãemeua!! treballen en estiu i tot... Quin goig, quina alegria!! A gaudir-ho...





dilluns, 4 d’agost del 2008

Vergogna

"La llengua de l'imperi..."

Abril de 2007. Debat de la primera sessió de la "Trentanovesima Settimana di Studi" organitzada per l'Istituto Internazionale di Storia Economica "F. Datini" de Prato (Florència), la institució més important en el camp dels estudis històrics econòmics entre els segles XIII i XVIII. Hi han intervingut en italià els italians Stumpo, Ostuni, Ciriacono, Agnoleto, Caselli i Pezzolo, alhora que ho han fet en anglès el belga Blockmans, el canadenc Munro, els turcs Çizakça i Sahin, l'holandés Fritschy i l'irlandés O'Brien.

De fet, els idiomes oficials del Congrés són l'italià, l'anglés i el francés. Alça la mà el catedràtic d'història medieval de la Universitat de Navarra i amolla: Una domanda: come è possibile che la lingua dell'imperio spagnolo è proibita in un convegno come quello di Prato? Non lo capisco... M'ho havien contat, però ara ho he pogut llegir a les Actes de la "Settimana di Studi", que acaben d'eixir publicades i on ha quedat registrada tan important dada per al debat sobre el coneixement històric dels sistemes fiscals europeus precontemporanis...


dissabte, 2 d’agost del 2008

Valencià o "ivissenc" serà...

El Campello, l'Alacantí (País Valencià)

Al sendemà, diumenge de sol radiant, tornàvem de comprar unes tomaquetes del Raf a la plaça i l'home major que sempre és assegut a la porta de sa casa en el carrer peatonal que va a parar a la platja, amb la seua inseparable gorra de capità de barco, diu quan passem per davant seu: "no, és Jaume!". "Com?" li dic jo pensant que ens parlava a nosaltres. "No parlava de tu, a tu no et diuen Jaume, no?". "No, no, jo sóc Vicent". "Vicent, com un germà meu". "'Pues' valencià o 'ivissenc' serà, perquè Vicent...". "Ei, és del Campello, com jo". "No em diga, vosté és del Campello? 'Mosatros' som valencians, la meua família és de Benissa."

I, amb el seu valencià meridional mantingut intacte (fins i tot els "ha hi") ens va contar les voltes que havia corregut -caminant- del Campello a La Vila Joiosa, de La Vila a Benidorm o del Campello a Alacant. I també ens va parlar de l'època, quan ell va arribar a la Barceloneta fa cinquanta anys, en què eixe carrer peatonal, i l'altre, i l'altre, estaven plens de vilers, benidormers i santapolers, tots pescadors, arribats al barri per a guanyar-se les garrofes. Ens vam acomiadar: "res, ja mos contarà més històries un altre dia". I espere que ho faça. Tant de bo la gent de la Barceloneta -encara que no la deixen en pau- no permeta mai que passen coses com les que contava l'altre dia Marieta.


dijous, 31 de juliol del 2008

Pel vi del Xúquer va ser...

L'estació de França, quan s'hi va instal·lar el restaurant en qüestió

En realitat, tot va ser perquè ella, malgrat haver demanat peix, preferia el vi negre al blanc. Per això, aquell home, un poc més jove que mon pare, i que ens havia atés amb una excel·lent cortesia aplicada mitjançant un perfecte català barceloní, ens va oferir un vi de la ribera del Xúquer, que jo, encara que era manxec, vaig interpretar com a valencià: "si el recomana anirà bé, i, a més, serà un vi valencià, com nosaltres". "Sóu valencians?" inquirí ell, "d'on?". "De València-ciutat" vam respondre alhora. "Ah, bé, jo sóc d'Alcoi", replicà mentre se n'anava amb certa desil·lusió -la mateixa que mostren la majoria de valencians de comarques que trobes fora del país en informar-los que provens de València.

En tornar amb el primer plat vaig insistir per tractar de compensar la seua decepció:
- Tota la meua família és de Benissa i de vegades ens hem acostat per Alcoi.
- De Benissa, no em digues? El meu "güelo" també era de Benissa -contestà passant a parlar amb accent valencià com si res-. Va agafar el "montante" i se'n va anar a Quatretondeta. De fet, el meu cognom és "benissero".
- Quin és? -pressentint el que venia.
- Baidal
- Mira!! -al·lucinant-. Jo també sóc Baydal -alhora que ella deia el mateix i feia la mateixa cara de sorpresa.
- Però el teu és amb "y" o amb "i"?
- Amb "y".
- El meu és amb "i", al meu "güelo" l'obligaren a canviar la "y" al registre...
I em va explicar la història del seu avi, que va anar de Benissa a Quatretondeta i de Quatretondeta a Alcoi, i a ell, com a bon alcoià, li diuen Jordi, i tota la família ha anat i ha vingut de Quatretondeta i Alcoi a Barcelona i viceversa mentre ha mantingut un petit i exquisit restaurant al costat de l'estació de França, que, casualitats de la vida, vaig conéixer a través del blog de Dessmond.

"Encara serem família i tot" vaig cloure. "Potser..." I tant que potser: fetes les pertinents perquisicions som fills de cosins prims, és a dir son pare i el meu són cosins prims, els nostres avis eren cosins germans, els nostres besavis eren germans i el nostre rebesavi era el mateix. De fet, segons m'han contat, el seu avi s'acostava a Benissa amb el matxo tots els porrats de Sant Antoni i, fa quaranta anys, quan ma tia vivia a Barcelona, va visitar Jordi diverses vegades. Mare meua! Ni tan sols sabia que tenia família a Barcelona! Hi tornarem, perquè el menjar és boníssim, i per dir-li que som família, que encara no ho sap...


dimarts, 29 de juliol del 2008

Villores i els historiadors

Villores, els Ports (País Valencià)

Durant unes setmanes de la meua vida vaig estar obsessionat amb Villores, un menudíssim poble valencià de la comarca dels Ports, que actualment a penes si supera els 50 habitants censats. Com a pertanyent a la comunitat històrica d'aldees de la vila reial de Morella, però alhora senyoriu del monestir aragonés de Sijena, la seua tributació fiscal en un subsidi concedit a Jaume II per les Corts valencianes de 1301-1302 va ser objecte de conflicte entre les viles reials i la prioressa de l'esmentat monestir. Així doncs, un poble del qual fins llavors no n'havia sentit parlar mai passava a ser important per a mi: el seu origen cristià, el seu traspàs senyorial, la seua població en relació amb la quantitat pagada, la resolució del conflicte, etc.

Per això mateix, pense que bona part dels historiadors som nacionalistes i conservacionistes, ja que generalment, en primer terme, treballem amb el passat del territori polític, social i paisatgístic on hem nascut. Aprenem a valorar-lo a través del seu coneixement, ens identifiquem amb les nombroses generacions de persones que han fet possible que hagem arribat fins ací, i, en definitiva, acabem estimant-lo (el passat, el poble, el territori, la societat) a força d'estudiar els seus racons, la seua gent i la seua evolució històrica. També passa, de forma genèrica, amb la identificació dels historiadors amb els valors humanistes, ja que cap historiador no fa únicament història local però, sens dubte, l'arrel i la intensitat és molt més gran quan es treballen les coses properes

Doncs bé, este cap de setmana vinent, precisament a Villores tindrà lloc el trenté Aplec dels Ports, el més antic dels que s'organitzen a terres valencian
es bo i aprofitant per a reivindicar l'atenció bàsica (sanitat, educació, carreteres...) que manca en la comarca per part de les institucions públiques. L'únic al que hi vaig anar, el de La Mata, m'ho vaig passar realment bé, així que a qui puga l'anime a acostar-s'hi i fer-hi pinya. Deixe finalment, la còpia d'una transcripció d'un interessant estudi lingüístic del parlar de Villores desat a la xarxa i fet per Joan M. Borràs:

ENQUESTADOR: Aquí què… què diríem que parlen vostès? Villorà?, català?, valencià?…
INFORMANT: Natros estem ací una miqueta entremenats en Catalunya, perquè jo viajava molt a la part de Lleida, i a Lleida te… mos… diu que parlàem un ca… un… parlàem un valencià com si fóre català de… d’ací de la part d’Amposta o Tortosa o per ahí. Tortosins, mos dien, […]… a molts
puestos mos dien tor-tosins, a natros. Me comprens?
Natros vam conéixer el valencià quan va vindre la televisió. I quan va vindre… quan els mequis —que els mequis van estar per ací—, va vindre la Guàrdia Civil i va vindre un… c… un… dos u tres soldats… Men-tira: guàrdia–civils, que resulte que eren de València. I aquells parlaen valencià.
Pero natros ham sigut sempre més aragonesos…, en cas que a… Natros lo castellà. Bueno castellà…, açò que parlo
jo. Pero per lo menos la meua sagala quan…

ENQUESTADOR: Però això que parleu no és castellà, eh?
INFORMANT: No! Peró… Sí, tu li ho pots dir «Bueno, pues he subido…», pero… ui, mos… quan… mos coste una miqueta. Ho entenem, i mos entenen pero mala… pe… pa… pa aclarir-te pues… de tot lo atre res, me comprens? Perquè si… Bue… buen… Mare…, malament …xò, malament. Perquè si…

ENQUESTADOR: Això los de l’interior?
INFORMANT: Sí. Natros, ací, el… Pa ballar ací nyavien uns balladors de jota, que això és del… de l’Aragó, d’ací de la part de Teruel que diuen.

ENQUESTADOR: Ha baixat riu avall això…
INFORMANT: Sí, sí. No, no! Ara, des de que ham tingut estos senyors, pos… ja… collons, ara pos, claro, pues, ja està bé, la obligació dels valencians…: mos foten per avant i per detràs i… Ara mateix d’a… ara diu que no mos dixen vore el Te-uve-tres de… d’ahí… jo no sé què diuen ahí, xe!, que no tenen coneixi-ment esta gent. Bueno, no sé… tenen coneiximent o ho fan per… no ho sé … No, no: no n’hi ha prou.

ENQUESTADOR: No tenen coneixement, i són una miqueta fascistes.
INFORMANT: Ui! Massa! No. Estos no són fascistes, no. Estos són falangistes i… i ruïns, d’estos de… de Força Nova.


Localització de Villores a la comarca dels Ports


diumenge, 27 de juliol del 2008

La Sisquella i la Farré

La de la dreta del tot és Farré, la del seu costat Sisquella

Com que si
cerques al Google "Tatiana Sisquella" este post de Vent d Cabylia apareix a la segona pàgina de resultats, molta gent entra ací intentant trobar informació sobre l'esmentada periodista catalana, de la qual vaig parlar a tall del desgraciadament desaparegut Envasat al 8, programa de televisió que va fer a 8tv juntament amb Carolina Ferre, Jaume Buixó, Enric Lucena i Natza Farré.

I, precisament, sempre que veig que hi han entrat cercant "Tatiana Sisquella" pense -no sé per què- en Natza Farré, qui
-no sé per què- em cau especialment bé. Doncs bé, ahir vaig veure la Farré passejant pel Born; ja no se m'oblidarà qui és qui. És una altra de les coses que m'agrada de Barcelona: que et pots trobar a la gent que mig coneixes dels mitjans de comunicació (polítics, periodistes o actors) al carrer, al teatre o a un concert de música. En el fons no serveix de res, però, vulgues que no, fa una certa sensació de comunitat politicosocial que no trobes a d'altres grans ciutats.

divendres, 25 de juliol del 2008

L'Alqueria Blanca a Gaibiel

Ni Aída ni llets. Les nits de diumenge, L'Alqueria Blanca a Canal 9

Demà dia 26 de juliol a les 23:30 hores al pub La Almácera de Gaibiel (Alt Palància) hi haurà la festa de fi de temporada de L'Alqueria Blanca. Els assistents han d'anar disfressats dels seus personatges favorits i els que millor ho facen seran seleccionats per a aparéixer com a figurants en la propera temporada... N'ha parlat Juli Martínez Amorós esta setmana: L'Alqueria Blanca és un dels millors productes de Canal 9, el primer culebrot valencià que connecta amb l'audiència. És tot un fenomen, que en el darrer capítol d'esta temporada va assolir el 27.7% de share, una dada espectacular per a la Televisió Valenciana.

I, el que és més, representa una bona mostra que la llengua no és cap problema per arribar a tots els valencians, siguen castellanoparlants o no. Ací, concretament
a este post, tots els dies arriba algú buscant "l'alqueria blanca". Si fas una volta pel fòrum de la sèrie la majoria de participants raonen castellà. Si mires qui ha fet una excursió expressament per a veure un dia de gravació de la sèrie, molts són castellanoparlants. El mateix que passa amb la gent que vol anar a la festa de demà. I, ja per rematar, si cerques "recollons pandereta" al Google, la frase estrella del simpàtic Tonet, la meitat dels resultats són en castellà.

Tot plegat, doncs, L'Alqueria Blanca és una bona mostra que la televisió pública valenciana és una de les eines fonamentals per a fomentar l'ús del valencià. La gran ferramenta, juntament amb l'ensenyament. De la mateixa manera que molts valencianoparlants diuen "turmell" i no "tobillo" gràcies a la secció d'esports de Notícies 9, i de la mateixa forma que els xiquets de la meua generació,
gràcies a Bola de drac, trobaven d'allò més normal sentir diàriament el valencià (cosa gens fàcil a una gran ciutat), una programació íntegra en valencià i amb productes d'audiència com L'Alqueria Blanca farien de Canal 9 una cadena que ajudara a normalitzar l'ús del valencià. I no és poca cosa...


dimarts, 22 de juliol del 2008

Mâ que si la desempastifen?

La Nostra Senyera, en mans de dones

[Açò s'ha de llegir amb musiqueta i veu de No-Do]La Alcaldesa de Valencia, Rita Barberá, ha visitado esta mañana los trabajos de restauración integral del facsímil de la Reial Senyera, que están siendo acometidos por técnicos del IVASCOR (el Instituto Valenciano de Conservación y Restauración de Bienes Culturales) de la Generalitat. Acompañada por la Concejala de Cultura, María José Alcón, la Alcaldesa Rita Barberá ha comprobado el estado de la emblemática enseña, cuya elaboración data del año 1927, y que es una reproducción exacta de la del siglo XVIII que se conserva en el Museo Histórico.
Como es conocido, la Reial Senyera que está siendo objeto de restauración es la que preside, cada año, los actos conmemorativos del 9 d'Octubre, Dia de la Comunitat Valenciana, entre ellos la Procesión Cívica. Incluso, a lo largo de su historia, ha viajado a distintos lugares como representación del pueblo valenciano, entre ellos Madrid, e incluso Bruselas.
Gabinete de Comunicación del Ayuntamiento de Valencia.

Però el que no saben a l'Ajuntament ni a la Generalitat és que els pèrfids catalanistes han infiltrat al front de l'IVASCOR una agent secreta a les ordres de la malvada organització "Acció Coltural". La seua altíssima missió, després d'anys de carrera, oposicions i altres serveis funcionarials, és la de "desempastifar" la senyera, ço és, des del punt de vista de l'organització, llevar-li la pestilent franja blava amb uns estranys ramejats grocs que algun desgraciat anticatalanista avant la lettre va incorporar insidiosament a finals del segle XIX en la pura, sagrada i catalana Reial Senyera quadribarrada. L'objectiu és que el 9 d'octubre del present any l'ensenya que baixe pel balcó de l'Ajuntament siga la vertadera, genuïna i incontaminada senyera; els espectadors assistents esclataran en aplaudiments i crits de sorpresa i agraïment... Ací tenim proves gràfiques irrefutables que desemmascaren el fementit i antivalencià pla:



Podrà Fallerel·la salvar-nos de les urpes dels perversos catalanistes?


dilluns, 21 de juliol del 2008

No trobe les paraules

Estic preparant la versió en castellà d'un llibret d'història que m'ha dut de cap darrerament. En el pròleg dic que "conéixer la història d'un poble és també una manera d'estimar-se'l", però a l'hora de traduir això no trobe les paraules: "es también una manera de amarlo" (no és ben bé això), "de quererlo" (doncs tampoc), i què fem amb el pronom "-se", que denota proximitat? Finalment, pense que optaré per "es también una manera de apreciarlo", però continua sense ser el mateix...


dissabte, 19 de juliol del 2008

Parla Miquel Torres

De nou sobre l'impossible illa sense costes

No en sabia res -ho jure- però a Miquel Torres, l'autor de les Històries de l'illa sense costes de les quals parlava l'altre dia, li han fet una entrevista a Pàgina26.com. I el tio, a més, s'ho pren amb moral i humor (això d'escriure en valencià) i promet més llibres...


dimecres, 16 de juliol del 2008

Algú coneix esta cançó?

Acaben de deixar este missatge als comentaris del blog. A veure si algú ens pot tirarauna maneta:
Hola, sóc Cristina d'Altura (Castelló). La meua iaia va faltar ahir i estava molt unida amb ella. Ella sempre me cantava una cançó que m'encantava però que mai aconseguí memoritzar bé. Si et dic part de la lletra em podries ajudar a trobar-la, té un gran valor sentimental. Gràcies.

Un home de la ribera anà a València a vore els bous, com està la vida tan cara s'omplí les butxaques plenes de ous.
En llegar a la plaça n'hiava mes gent que en una guerra, la policia el va cridar (a partir de ahi em perd)...
Xe no me toque, xe no me toque...
Xe no me toque que me fan mal, m'han tirat un bac en terra i ara .... me xorra per el camals.

(...) Mil gràcies si pots donar-me una pista. De veritat...

Jo no la conec, i sense saber la tonãeta encara menys, però tal vegada a algú de vosaltres li sone. Sabeu de quina cançó es tracta? Sabeu com és tota la lletra o si hi ha alguna versió enregistrada? Podeu ajudar Cristina?


Illa sense costes

La fusta xoca amb fusta, i el lleuger rebot és reprimit amb força desmesurada, tancant l’única via de comunicació amb l’exterior. Metall enganxat amb metall, soroll sec de plàstic contra ceràmica. Llum zenital, les ombres esclafades contra el terra. Teixit, cuir, pell, líquid, alé. Primer colp. La fusta es queixa, però es manté ferma. Segon colp. El metall grinyola llastimosament. Tercer, quart, cinqué. El llenguatge dels colps és interpretat amb una cadència que comença brutal, continua hipnòtica i acaba desesperada. Un crit ofegat. Un gemec entre dents.

La porta s’obri i tots dos ixen del vàter.

Miquel Torres, Històries de l'illa sense costes, Brosquil Edicions, València, 2007. Hi pot haver una illa sense costes? I un continent? No és una illa també, al cap i a la fi? No està tot tros de terra continental voltat d'aigua, i, per tant, de costes? I això què importa? Allò important és que en esta pàgina web hi podreu trobar algunes de les històries d'eixa impossible illa sense costes bastida per l'escriptor castellonenc. Gaudiu-les i, si vos pica la curiositat, compreu el llibre.


dilluns, 14 de juliol del 2008

Corrent els bous

Què és el que sempre es veu en un "encierro" dels Sanfermines?


















Sí, un xic amb la camiseta de la senyera del València Club de Futbol...

divendres, 11 de juliol del 2008

Enguany sí

Teatre Grec de Barcelona, que dóna nom al Festival

L'any passat no vaig poder assistir a cap espectacle del Grec. Enguany, però, de moment no cal que m'alce a les 7 els dissabtes i els diumenges, així que no el pense deixar passar de nou: Su seguro servidor, Orson Welles, amb Josep Maria Pou; El rei Lear a la Biblioteca de Catalunya (no sé quantes versions n'he vist ja al cinema i al teatre); i, sobretot sobretot, El ángel exterminador, adaptat per Joan Ollé al Grec esta mateixa nit. Estiu estiuet...


dijous, 10 de juliol del 2008

Emocions i commocions

Mapa de Barcelona en els segles X-XI,
superposat sobre una ortofoto actual. Alfred Mauri Martí


Em continue emocionant amb el que arriben a imaginar certes ments historiogràfiques: Lo que apasionaba a los barceloneses de mediados del siglo XI era la creación de una topografía urbana... como ideología... La ciudad se convirtió en un gigantesco proyecto, cuyos habitantes no eran sino las piezas de un sistema que tenía en la propiedad privada el principio motor.

dimarts, 8 de juliol del 2008

Un 39,2%

Fa unes setmanes va aparéixer l'enquesta del CIS sobre "La identidad nacional en España". Alguns, dient que només hi havia un 21,7% de valencianoparlants, van fer sensacionalisme pel que respecta a les dades sobre la llengua, quan en realitat el percentatge és del 39,2 (incloent "sobretot valencianoparlants" i "bilingües"). Les dades, de qualsevol manera, són baixíssimes i alarmants per al valencianisme si, a més a més, hi afegim el sentiment nacional dels valencians (30% més espanyols que valencians i 55% tan espanyols com valencians).

En tot cas, només vull entrar ara en la qüestió lingüística que m'ha fet vindre a la memòria un article d'Antoni Ferrando publicat en 1988 (cinc anys després de la Llei d'Ús i Ensenyament del valencià) sobre el "Presente y futuro de la normalización lingüística en el País Valenciano". Les seues dades, basades en un estudi de Joan Francesc Mira, donaven un ús del valencià en el conjunt del país del 54,8%. Per tant, un
15% més que ara, vora dues dècades després.

D'altra banda, el mateix autor distingia entre tres situacions socials de la llengua:
- Llengua "socialment viva": si la parla més del 80% de la població d'un lloc (als pobles valencianoparlants). No hi ha interrupció intergeneracional.

- Llengua "socialment pròxima": si la parla entre el 35% i el 80% de la població d'un lloc (Castelló, Alcoi, Alzira, Torrent, Sagunt, Gandia...). Ho és, per exemple, si encara la parlen els pares.
- Llengua "socialment remota o sub
mergida": si la parla menys d'un 35% de la població d'un lloc (Alacant, Elx, València...). Ho és quan ja només la parlen els avis.

Percentatge de valencianoparlants segons el cens de 2001

Amb aquelles dades Ferrando afirmava ja que el valencià al nostre país era una "llengua recessiva i d'àmbits d'ús cada vegada més restringits", dominada per una mentalitat social clarament diglòssica (castellà-culte i de prestigi vs. valencià-familiar i de baixa estofa). I, després de fer algunes consideracions sobre l'anticatalanisme i el catalanisme valencians, concloïa l'article amb una sèrie d'hipòtesis i perspectives, que ara es poden comparar amb la realitat:

1) La Llei d'Ús i Ensenyament "garantirà probablement l'escolarització total dels xiquets valencians en pocs anys", però els progressos en les reivindicacions lingüístiques no han aconseguit fer del valencià una llengua vehicular. [Encara continuem esperant "l'escolarització total" i amb un 39% de valencianoparlants -en compte d'un 54%- encara és més difícil la vehicularització]


2) Malgrat el predomini de la ideologia bilingüista i del grups anticatalanistes, s'obri pas el reconeixement de la unitat de la llengua. Tanmateix, no s'han superat les actituds diglòssiques i la llengua manca de prestigi i de mobilitat social. [La unitat de la llengua es reconeix veladament a través de l'AVL, però no serveix per a res si no s'impulsen iniciatives conjuntes, mentre que d'altra banda, el valencià ha guanyat prestigi però sense necessitat social d'usar-lo com a llengua comunicativa poc farem]


3) A més de la diglòssia externa amb el castellà, els valencianoparlants més conscienciats lingüísticament experimenten una diglòssia interna respecte al català oriental -considerat l'estàndard-, el que facilita les estratègies assimilistes del castellà a través de l'anticatalanisme. [Amb l'AVL ja no hi deuria haver excusa per a això, però cal voluntat política i social per a recuperar, si més no, el percentatge de valencianoparlants...]


4) La recuperació del valencià és inseparable de la seua conversió en un instrument d'autoafirmació col·lectiva i sembla possible a mitjà termini si s'aplica una política de normalització lingüística enèrgica i ràpida, ja que encara és parlat per una àmplia majoria. [El valencià ni ha estat instrument massiu d'afirmació comuna -perquè no hi ha hagut una extensió de les idees valencianistes ni de la identitat col·lectiva valenciana-, ni s'ha aplicat una política de normalització potent, el que -juntament amb el creixement de població valenciana inherent als moviments migratoris- ha donat com a fruit un descens del percentatge de valencianoparlants. De fet, ja no som ni majoria (un 39%). Hem traspassat el punt límit? O si llevem d'Alacant cap a baix els resultats encara estaran al voltant del 50%?]


5) El secessionisme pareix condemnat al fracàs, però una arribada al poder de la dreta podria posar traves al procés de normalització social del valencià. [Dit i fet]


6) La pràcticament total absència de col·laboració i coordinació entre les autonomies valenciana, catalana i balear obstaculitzen l'avanç de la consciència lingüística unitària. [I continuem pràcticament igual pel que fa a activitats conjuntes des del punt de vista valencià]

7) El creixement qualitatiu i les reduïdes conquestes legals del valencià al País Valencià semblen insuficients per a contrarestar amb eficàcia el creixement quantitatiu i qualitatiu dels ressorts i estratègies de l'assimilisme lingüístic castellà. "Només la capacitat de resistència d'un poble valencià cada vegada més conscienciat pot deixar una porta oberta a l'esperança". [No hem pegat encara la portâ, però...]


He començat a escriure el post sense saber què em trobaria amb la comparació de la realitat vint anys després. El resultat és realment dur. I després vénen amb "manifiestos"... Hi haurà solució?


diumenge, 6 de juliol del 2008

Oh la la, c’est mag-ni-fique!

Moixamisme intergalàctic

Per fi, com a colofó de la meua intensa estada a València, he pogut assistir a una actuació dels reverenciats Ovidi Twins, precisament a "sa casa", a Ca Revolta, en ocasió de la presentació del darrer número de la revista Moixama, dedicat a "Gastronomia i ciència-ficció".

Ja començava bé el dia amb la troballa a l'Arxiu del Regne de la clàusula testamentària de la fundació del vincle de l'herència d'Elicsén de Romaní en 1398, amb el descobriment de la intensa expressivitat de Sagarra a Vida privada mentre em feia un terç i uns cacaus al solet de l'estacioneta de Silla, i amb el dinaret al port de Catarroja recomanat per Andrés -l'allipebre boníssim, moltes gràcies!

I no va poder cloure millor amb una cerveseta al Negrito, un entrepà de pernil, una tapeta de formatge fregit a Ca Revolta i l'assistència al concert dels Ovidi, amb la visió en persona de la glamurosa Lucrècia de Borja i Bairén -que atraparà els incauts amb el seu dolç accent saforenc. Així, com he dit, per fi! Per fi vaig poder sentir-los i veure'ls en directe... I si un concert d'Ix és una experiència religiosa, un directe d'Orxata és elèctric, un d'Arthur Caravan la canya o una actuació de Toni de l'Hostal és collonuda, un recital dels Ovidi és sobretot divertit,molt divertit.

Fan participar el públic a ritme de cant, de caramel de menta o de paquet de mesclaíllo, el fan riure, l'entretenen amb les seus històries i, alhora, el delecten amb la seua enginyosa música, amb els hits de sempre -"Els borrellons", "Ja ve Nadal"- o amb les cançons encara no enregistrades, com ara el seu temasso coral "Oh la la, oh la la, c'est mag-ni-fique, s'il vous plaît, s'il vous plaît, deux-cents grammes de sa-la-mi". Xe, diversió assegurada, i bona música! Llarga vida als Ovidi Twins i a la seua clec! I llarga vida als moixameros, als moixamistes i a la revista Moixama!


divendres, 4 de juliol del 2008

Pau entre classes i guerra entre pobles

Més valencià que ningú

- Yo siempre he defendido a los catalanes. A los empresarios catalanes quiero decir, no a los catalanes en sí.

Arturo Virosque, president de la Cambra de Comerç de València, explicant ahir a Tele 7 la seua nova estratègia d'acostament a Catalunya...



dimarts, 1 de juliol del 2008

Grans moments de la nostra infància

Goku, Arale, els menjatot...

- Tu com et dius?
- Em dic Goku

- Jo sóc Arale i estos són els menjatot