100 anys de Valor: El geni de les paraules

Bausset va fer 101 anys l'altre dia. Hui, Valor en faria 100. Una generació de valencianistes, com Sanchis Guarner -que en compliria 100 d'ací a 18 dies-, dels que van fer valencianisme del d'abans i després de la guerra civil espanyola. Més o menys catalanista, però centrat en la raó, d'una banda, i en la potenciació i l'ús fidel de la llengua, d'una altra. En eixe camí, Valor va esdevenir folclorista, lingüista i novel·lista, tot destacant en cadascuna de les tres coses. Així, molts de nosaltres hem estat introduïts a la lectura en valencià a través de les seues Rondalles valencianes (1950-1958), molts de nosaltres hem aprés a conjugar normativament els verbs valencians gràcies a La flexió verbal (1983) i molts de nosaltres hem gaudit llegint obres de narrativa tan importants com Sense la terra promesa (1980) o Temps de batuda (1983). 

En qualsevol cas, com supose que ens passa als que estem en la trentena, el meu record més pregon sempre anirà lligat a la seua primera faceta, ja que en l'escola -cap als 12 anys- llegíem els seus reculls de rondalles. En concret, recorde vivament un d'aquells contes populars, El gegant del romaní, que vaig llegir una mica abans, en agafar-lo dels prestatges del meu germà i que em va fer saber que, a més de "romer", també li podíem dir "romaní" a aquella planta. Hui n'he repassat el text [pdf] i he pogut arribar a entendre per què em va quedar gravat a la memòria. Supose que, per primera vegada en la meua vida, m'assabentava d'un fum de paraules noves, com ara fényer, espernegada, criançons, ataüllar, perxonades, esbalaït,  voliana, aidar, botzar, esparpellat, ferreny, mot, atifells, raors, esclavó, engalipar, eixordador, embronquinar, esbarrallar, espuntar, eixerit, garrida, batle, etc. 

Alhora, també hi trobaria paraules i formes que coneixia, però que no havia vist mai escrites enlloc, com sutja, garbell, companatge, guaitar, saragüells, estisores, jas, algeps, falconarro, jaca o fluixanga. I, així mateix, també em sorprendria el fet de trobar les frases fetes que sentia a casa, però que no havia vist mai en altres textos fins a aquell moment: au, mut!, tu no estàs bo del cap, tota la santa nit, tire-li veta, xiquet del dimoni, parlaràs pels colzes, no hi hauria mans, no es va encantar un moment, sense saber com ni com no, etc. Tot plegat, aquell "gegant del romaní" em feia aprendre coses noves, consolidava el valencià que havia sentit a casa i potenciava l'estima per molts dels usos particulars de la llengua. Em va agradar molt el primer Valor que vaig llegir i uns anys després, quan vaig veure una imatge seua per primera volta, vaig pensar que potser ell mateix es tractava d'un ser màgic. 

No debades, s'assemblava sorprenentment a un altre dels personatges irreals de la nostra adolescència, el Geni Tortuga. I no ho dic amb irreverència, sinó que qui compartisca generació amb mi sabrà que ho dic des de la més profunda admiració i simpatia cap a Enric Valor i Vives, el geni de les paraules, el mestre de la llengua i de l'escriptura que ens ha ensenyat a emprar millor el valencià. Servisca este post com a homenatge i reconeixement a la seua figura i al seu valuós llegat.  

El malentés de Palop

Twitter comença a bullir amb l'afer Palop. Vos ho explique en un tres i no res amb imatges. Ahir per la nit algú li va deixar un missatge en valencià i ell va respondre, com és ben normal, en valencià:

Tot seguit, va rebre algunes altres contestacions, tant en castellà com en valencià (un valencià, com veieu, no sempre correcte i, per tant, gens polititzat):

El darrer missatge, però, va ser una mica estrany: en catalan?? Semblava com si a eixe usuari li molestara la seua intervenció en una altra llengua que no fóra el castellà. Llavors, Palop, en compte d'ignorar-lo o explicar-li de forma cortés que eixa és una altra de les llengües que parla i amb la qual es comunica, es va disculpar públicament:

Un cas similar al de l'alcalde de Vila-real, que fa uns mesos va ser comminat a parlar en castellà davant d'una audiència valenciana i ell, ràpidament, va acceptar (poc després, en el mateix acte, la seua homòloga de Torrent demanaria disculpes per si se li escapava "alguna palabra en valenciano"). Amb tot, ara ningú comminava Palop a parlar en castellà, sinó que eixe que havia dit "en catalán??" no ho deia per fotre, ja que ell mateix és catalanoparlant. Així es pot comprovar en el seu timeline. Per tant, ho degué dir simplement en to de sorpresa, tal vegada perquè no sabia que Palop parlava valencià:

Així doncs, pense que ha estat un lamentable incident, el que no lleva que l'actitud de Palop respecte de la seua llengua materna siga molt feble. Com jo mateix li he dit al twitter, no calia -en absolut- demanar disculpes per això. És l'acte més natural del món i si algú es molesta perquè els valencianoparlants ens comuniquem en valencià, que s'ho faça mirar, és el seu problema. De fet, Palop ha donat bones mostres d'estar a favor de la promoció del valencià. No debades, va participar fa tres anys en la campanya d'Escola Valenciana per tal que els xiquets reberen l'educació en valencià, amb el lema "Matricula en futur, matricula en valencià". Ací podeu sentir la falca de ràdio que ell mateix va enregistrar i en la qual deia: Hola, sóc el porter de futbol Andreu Palop. Tinc molt clar que estudiar en valencià és sinònim de qualitat. Perquè volem el millor per als nostres fills i filles, matricula en futur, matricula en valencià.

El que ha passat es deu simplement i planerament a la situació de diglòssia en la qual vivim els valencians. El castellà és una llengua amb prestigi, que domina tots els àmbits de la nostra vida, mentre que el valencià és una llengua poc prestigiada, que queda arraconada als àmbits privats i, molt sovint, menyspreada pels que només volen que es parle la primera. Hui, sense anar més lluny, s'ha sabut que un pobre home de 86 anys no pogué expressar-se en valencià en un juí a Alzira, malgrat que, per la tensió del procés, s'expressava millor en la seua pròpia llengua. L'actitud de Palop no és, sens dubte, la més apropiada per a una persona que ha defensat públicament el valencià. Tanmateix, tampoc crec que el linxament públic siga la millor opció per a explicar-li-ho. La pedagogia sol funcionar millor, almenys en casos com estos, en els quals hi ha una bona predisposició. Palop no està en contra del valencià. Estic segur que és tot el contrari, però cal que trenque una barrera psicològica molt gran, aquella per la qual molts valencians estan sempre disposats a demanar perdó per expressar-se en la seua llengua materna. No cal demanar disculpes per emprar el valencià, ans al contrari, n'hem d'estar ben orgullosos.

Sevilla, oci i cultura a l'estiu

 Cary Grant, en pantalla gran

Una de les coses que més m'ha sorprés de la vida estiuenca sevillana ha estat la seua intensa activitat cultural, que, des del punt de vista de les institucions públiques, em fa la sensació que supera l'oferida per la ciutat de València. No són un fum els llocs que programen espectacles culturals, però, si més no, hi ha per a tots els dies i per a tots els gustos, com es pot comprovar a El Giraldillo, el web que recull les ofertes d'oci, cultura i turisme de Sevilla i la resta d'Andalusia. Pel que fa a exposicions, per exemple, actualment destaca la de la factoria de Xavier Mariscal, que estava fins fa no res a La Pedrera de Barcelona i que ara es pot veure a la Casa de la Provincia, on estava l'antic Hospital Real de Sevilla. Anteriorment s'hi podia trobar una altra molt bona exposició, l'España oculta, de la fotògrafa Cristiana García Rodero, que vaig poder veure fa unes poques setmanes al castell de Santa Catalina de Cadis, vora la platja de La Caleta.

La mateixa Diputació de Sevilla també programa cinema d'estiu pel mòdic preu de 3 euros, però a un altre lloc, al pati de la mateixa seu de la institució, a un edifici construït al segle XVIII com a quarter de cavalleria. La programació està dirigida a tots els públics, però sense renunciar a la qualitat -una mica com la Filmoteca d'Estiu de València-, bo i oferint títols que van d'El discurso del rey a Two lovers, passant per Origen, El padrino o Arsénico por compasión. Tanmateix, encara que el cicle s'allarga de juliol a setembre, encara no hi hem anat. Preferim la gratuïtat, la proximitat i les projeccions en versió original subtitulada en castellà del programa 21 Grados, organitzat pel CICUS, el Centro de Iniciativas Culturales de la Universidad de Sevilla, ubicat a l'antiga facultat de Medicina, al carrer Madre de Dios -ací hi ha noms catòlics de carrer per a donar i vendre. Despús-ahir, per exemple, va ser tot un goig veure en anglés i en pantalla gran a Cary Grant i Eva Marie Saint a North by Northwest (Con la muerte en los talones). Però, a banda de Hitchcock, enguany s'hi poden contemplar obres d'altres mestres del cinema com Kubrick, Fellini, John Huston o Wong Kar Wai.

Per si fóra poc, els divendres i els dissabtes hi sol haver teatre o música, havent-hi passat obres com el Torvaldo Furioso o grups com Lüger. No és, a més a més, l'únic lloc on es pot anar a veure esta mena de representacions. També, per exemple, al palau de la Buhaira, una residència califal almohade al bell mig del barri de Nervión, on, per 12 euros, es pot assistir a clàssics com Tartufo i Carmen, programats per l'ICAS, l'Instituto de la Cultura y las Artes de l'Ajuntament de Sevilla, que, com qualsevol municipi amb voluntat de modernitat, té una institució d'eixes característiques (a la ciutat de València ni està, ni de moment se l'espera). Encara millor, també es pot anar al teatre romà de l'enorme conjunt arqueològic d'Itálica, on, per un preu semblant -entorn dels 12-15 euros-, es poden contemplar els espectacles del Festival Internacional de Danza, gestionats en este cas per la Diputació provincial (hi vam veure, per exemple, la darrera i polèmica creació de l'alcoiana Sol Picó, "Petra, la mujer araña y el putón de la abeja Maya"). 

Finalment, també la música té el seu espai a l'estiu sevillà. D'una banda, el Patronato del Real Alcázar de Sevilla organitza des de fa 12 anys un meravellós cicle als jardins de l'antic alcàsser andalusí -posterior palau dels reis de Castella. Per uns preus molt baixos -uns 5 euros- s'hi pot assistir a concerts de música europea precontemporània (medieval, renaixentista, barroca, clàssica) o d'altres llocs, com ara andalusí, oriental, celta, brasilera o cubana. D'una altra banda, la música actual té cabuda al cicle Nocturama del Centro Andaluz de Arte Contemporáneo, de la Junta d'Andalusia, on al llarg de juliol i agost han actuat o actuaran grups i cantants com Hidrogenesse, Alondra Bentley, Depedro, Christina Rosenvinge, Triángulo de Amor Bizarro o Maga. El preu és també irrisori, de 5 euros. Com veieu, una oferta barata i abundant, que espere que no s'acabe amb l'entrada del PP a l'Ajuntament, després de 12 anys de governs de socialistes-andalusistes o socialistes-comunistes. Qui sap, en tot cas, si l'estiu que ve estaré ací per a comprovar-ho. Gaudim-ho, doncs, mentre puguem...

Els valencians vistos per Joan García Oliver

Joan García Oliver, anarcosindicalista, figura clau de la CNT-FAI durant les dècades de 1920 i 1930, ferm partidari de la revolució social i de l'aplicació del comunisme llibertari per les armes, però, tanmateix, ministre de Justícia del Govern espanyol en 1937. Figura controvertida. Admirat per molts, traïdor per a uns altres. Un recorregut a la seua biografia dóna idea de les convulsions polítiques que experimentà la vida política espanyola durant aquella època. Nascut a Reus en 1901, de ben jove es traslladà a Barcelona, on participà en la fundació del sindicat anarquista de cambrers -sector en el qual treballava- i assistí als primers enfrontaments ocasionats per la vaga general de 1917. A l'any següent fou empresonat pels aldarulls d'una altra vaga i, després de passar uns anys a la presó, tornà al Camp de Tarragona per a organitzar el cenetisme. En 1923 retornà a Barcelona per a fer front al pistolerisme de la patronal i formà, juntament amb altres anarquistes com Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso, el grup armat Los Solidarios, els "homes d'acció", que en les seues paraules constituïen los mejores terroristas de la clase trabajadora. Ho podeu sentir de la seua pròpia veu:

Los Solidarios mataren, entre d'altres, a l'arquebisbe de Saragossa -com a venjança per l'assassinat de l'anarquista Salvador Seguí-, però, amb l'arribada de la dictadura de Primo de Rivera, Durruti i Ascaso hagueren d'anar-se'n a França, mentre que García Oliver fou novament empresonat fins que en 1926 pogué passar, igualment, a l'exili parisenc. Des d'allà mateix, el grup planejà un atemptat contra Alfons XIII, per la qual cosa la major part d'ells acabaren tancats en presons espanyoles. Així, en arribar la Segona República, García Oliver es trobava al penal de Burgos, d'on fou alliberat el mateix 1931. Retornà a Barcelona i liderà el "faïsme", la branca més radical de l'anarcosindicalisme, partidària de la "gimnàstica revolucionària", per a la qual es formà un nou grup armat, Nosotros, que s'encarregaria d'hostilitzar la República. En consonància amb això, participà en la revolució de gener de 1933, promogué la creació de milícies sindicals i, en produir-se el colp d'estat de 1936, proposà la proclamació immediata del comunisme llibertari -que fou rebutjada per la Regional cenetista catalana. Passà a dirigir el Comité de Milícies de Catalunya i en novembre, contra tot pronòstic, s'integrà en el nou govern de la República com a ministre de Justícia, càrrec que ocupà fins a maig de 1937. Posteriorment, romangué a Barcelona fins al final de la guerra i s'exilià a França, Suècia i Mèxic, on residí durant més de 35 anys, treballant com a comercial per a indústries químiques, fins a la seua mort en 1980. 

Doncs a les vespres del seu traspàs, en 1978, escrigué una autobiografia, El eco de los pasos [pdf], on, a banda de la seua interpretació sobre el paper de l'anarcosindicalisme en la història espanyola durant la primera meitat del segle XX, féu tot tipus de valoracions al caliu dels esdeveniments narrats. I és ben interessant observar què hi diu sobre els valencians, amb una visió corresponent a aquelles dècades dels anys '20 i '30, quan intervingué en diversos afers del nostre país, com ell mateix va explicant al llarg del llibre. En primer lloc, cal saber que la CNT no era precisament molt curosa amb les qüestions nacionalistes dels territoris històrics espanyols i, per exemple, tenia una Regional Norte (amb les províncies basques, Burgos i Cantàbria) o una Regional Levante (amb les províncies valencianes i Albacete), però, d'una altra banda, també cal tindre en compte que el pare de García Oliver era de Xàtiva i, com a conseqüència d'estos orígens, ell mateix dedicà bastante tiempo a la comprensión de Valencia y su región.

Joan García Oliver, a la vellea

Per exemple, en 1922, després d'eixir de la presó i passar uns mesos a Saragossa treballant de cambrer, decidí anar-se'n a València: Supuse que en Valencia, a orillas del mar, la vida y el trabajo serían parecidos a los de Barcelona, No hay como vivir para ver y aprender. Valencia tenía aspectos magníficos. Sus días son soleados y sus noches transparentes. Amb tot, sense treball, només hi romangué un parell de setmanes, durant les quals es dedicà a confraternitzar de dinada en dinada amb companys anarquistes: Para conocer bien a los valencianos de la capital o de los pueblecitos de sus alrededores, es menester haber comido con ellos la paella a su manera, prescindiendo de platos, cuchillos y tenedores, sólo con la cuchara frente al triángulo que cada cual traza hasta el centro de la paella. Repetiria l'experiència una quinzena d'anys després, però en condicions ben diferents, això és, en 1937, en plena guerra civil, mentre era ministre de Justícia i el Govern s'havia traslladat a la capital valenciana: Comido el arroz a la manera típica, sin platos, con una cuchara en la mano de cada comensal, sentados en torno a la paella, cada cual tomando su parte del triángulo asignado. Como árabes sentados a la puerta de su tienda, haciendo bolas del cuscús, esperando el paso del cadáver del enemigo.

De fet, la pretesa arabitat dels valencians era un tòpic ben present en la visió de García Oliver, com era costum a l'època. Així, en un altre fragment de la biografia arribaria a descriure la cara d'un oficial com la d'un moro valenciano. Alhora, tampoc s'estaria de repetir altres tòpics, com el de la felicitat idíl·lica de la vida dels hortolans valencians: Anduve por su huerta, por la mañana, durante el día y la hora malva del atardecer, cuando empiezan a cantar los grillos, a croar las ranas, a correr las aguas por sus acequias. Encima de sus campos labrados, la luna brilla como en ninguna otra parte. El valenciano se siente feliz en su huerta, frente al mar, en las largas calles de sus pueblos, donde juega a pelota a mano, a llargues. Es feliz trotando por sus barrancos, con los perros cazadores al lado, su escopeta presta a ser disparada al ave fugaz o al conejo rastreador. Feliz en su barraca, donde al entrar cuelga la escopeta detrás de la puerta. Sus gentes son amables y generosas. 

D'una altra banda, pel que fa a a la qüestió catalanovalenciana, García Oliver, en primer lloc, reconeixia les denominacions de català i valencià en peu d'igualtat: Març, marçot, mata a la vella vora del foc, dícese en catalán y en valenciano. Fet i fet, hi deia haver llegit en català, castellà, francés y también en valenciano, La pau des poblets (de Víctor Navarro, publicada en 1913). En eixe llibre, a més a més, trobava: Diferenciaciones y afinidades entre lo valenciano y lo catalán. Paralelos entre la huerta valenciana, feraz a fuerza de ser laboriosamente atendida, productora de frutos huertanos de primera calidad. ¡Cuánta semejanza con las calles de Barcelona adelante, hasta más allá de Reus y Tortosa, con obreros industriales y agrícolas! Però, en tot cas, tenia ben clar, com demostra en una de les seues converses amb Francesc Macià -de qui es va fer amic en l'exili parisenc dels anys '20- que, davant les pretensions del nacionalisme basc i català, Navarra se siente tan separada espiritualmente del conjunto [d'Euskadi] como lo está el País Valenciano del resto de lo que podríamos llamar Cataluña histórica. 

No debades, García Oliver capia clarament la particularitat valenciana dins de l'Estat espanyol, construïda en la contemporaneïtat per oposició als catalans i als castellans, un fet que ell barrejava amb l'essencialisme hispànic -típic de llavors- segons el qual els valencians ja eren valencians en època musulmana: El valenciano cree —y no le falta razón— que no es nunca comprendido por el foráneo de la parte de Cataluña, el descendiente de los que llegaron con Jaime el Conquistador y sus almogávares a liberarlo de sus ancestros arábigos, con los que siempre se sintió tan a gusto. Tampoco cree ser comprendido por los foráneos del centro peninsular, descendientes de los que, en días más lejanos, llegaron con el Cid y sus mesnadas, también a liberarlos de sus ancestros, a quienes debía cuanto sabía del trabajo de la huerta, sus suaves canciones y sus danzas. Sí, catalanes y castellanos se empeñaron en liberarlo de lo que más quería el valenciano y, desgraciadamente, lo habían logrado. Le dejaron únicamente el paisaje inmutable, la luna en lo alto, la huerta fecunda, los cantos y los bailes.

Val a dir, els valencians haurien rebutjat sempre el que els volien imposar els catalans i els castellans perquè estos eren culpables d'haver expulsat els seus dominadors i amics musulmans, cosa que hui sabem ben incerta, puix la societat andalusí anterior al segle XIII no tenia res a veure -ni poblacionalment ni culturalment- amb la cristiana posterior, conformada per colonitzadors que venien de fora, sense barrejar-se amb els andalusins autòctons. En tot cas, García Oliver emprava aquella perspectiva -tan normal a l'època  i reproduïda fins l'actualitat en la soflama abans moros que catalans- per a explicar el que ell havia pogut constatar en la seua pròpia experiència amb els valencians: El valenciano recela siempre algo de los catalanes y de los castellanos. Es algo que ha heredado de sus antepasados, que nunca vieron con simpatía a los que tanto empeño pusieron en liberarlos de los árabes, con quienes ellos se sentían algo más que primos lejanos... Un sordo resquemor que con el tiempo se hizo consciente, hasta llegar a ser profundo: desconfianza por todo lo que procediese de Cataluña o de Castilla. Todos los movimientos políticos y sociales procedentes de Madrid o Barcelona eran vistos y acogidos con desconfianza. Si se hacían republicanos, tenía que ser de un republicanismo valencianista, a veces cantonalista. En lo social, serían cenetistas, pero de una CNT a su manera, sin el talante revolucionario de los cenetistas catalanes, ni a la manera política y centralista de los cenetistas madrileños. Fueron los valencianos los que dieron vida a un cenetismo reformista-revolucionario. 

Tot plegat, ni una cosa ni l'altra: ni catalans ni castellans, però sense acabar de definir-nos del tot. Una mica el que encara palesava Fuster a l'alçada dels '60: ni carn ni peix, no volíem ser ni uns ni altres, però no sabíem el que volíem ser, de manera que ell va tractar de trencar aquella indefinició apostant clarament per la catalanitat. En les dècades posteriors, en canvi, bona part de la societat valenciana, per orígens poblacionals o per l'assimilació promoguda pel nacionalisme estatal dominant, ha advocat per la castellanitat. I mentrestant la valencianitat continua difusa, indefinida, ballant entre dues aigües, sense saber ben bé què és i com ha d'alçar-se sobre les altres dues...

De Barcelona a Sevilla, de moment

Adéu Barcelona, un plaer...

Despús-ahir va fer un mes que vaig abandonar Barcelona, la ciutat que m'ha acollit durant els darrers huit anys. Vaig arribar, com qui no vol la cosa, per a fer el darrer curs de la llicenciatura, amb la intenció d'especialitzar-me en història medieval a la UB amb una beca Séneca. Més de la meitat dels 480 euros mensuals que em pagaven se n'anava en la menuda i fosca habitació del pis del carrer d'En Roca que compartia amb dos xicones targarines, just darrere de la Rambla, on es concentraven tots els pixums dels incívics que compraven al Portal de l'Àngel i no trobaven un lloc millor on alleugerir la bufeta. Les despeses ordinàries i els viatges a València, malgrat que llavors l'enyorat bonocity reduïa el preu a 36 euros per anada i tornada, es menjaven la resta de l'esquifida paga, així que els primers mesos vaig haver de treballar repartint publicitat il·legal d'una empresa llevamultes entre els cotxes i les motos de Barcelona. Rebia un infrasou de 300 euros per quatre hores cada matí, però, almenys, em va servir per conéixer la ciutat al detall, fins i tot barris com Pedralbes, Sarrià, Horta o Nou Barris, que mai no hauria xafat en altres condicions.

Hi vaig anar tot l'any a l'antiga facultat d'Història de la UB, a la Diagonal, que ja ha estat enderrocada i reemplaçada per una altra al Raval. Història de l'alimentació medieval, història de la ceràmica medieval, història de la tecnologia medieval, història del notariat medieval, història d'Al-Andalus, etc. Un veritable goig per a un estudiant que fruïa amb temes que ni tan sols havia imaginat fins a aquell moment. La ciutat, a més, m'impressionava. No només per la seua bellesa, sinó també per la seua activitat incessant i pel manteniment de racons i formes de fer que València havia perdut feia molt de temps. Modernitat i conservació. Era una combinació perfecta, que al llarg d'estos huit anys ha anat perdent força per obra i gràcia d'una política municipal i econòmica que ha sacrificat bona part de la ciutat en benefici del turisme massiu. D'una altra banda, viure al Gòtic i al costat de la Rambla i del Raval era una experiència electritzant. De dia anaven plens i de nit assolien -i assoleixen- uns nivells de depravació que m'encisen.

La companyia valenciana de T., que vivia a un fosc i ampli baix del carrer Obradors, ho feia tot molt més divertit. Mai oblidaré el camí que em duia fins a sa casa (Cardenal Casañas, Sant Josep Oriol, plaça del Pi, Alsina, Raurich, Escudellers blancs i n'Aglà), que una vegada, fins i tot, vam recórrer en pijama. A Barcelona tot era possible o eixa era la sensació que teníem. Les vetlades en aquell baix, amb gent realment estranya que anava passant per les habitacions de lloguer, eren emocionants i plaents. La visita recurrent de les nostres respectives parelles ho feia tot encara més gojós. Aquell any, el primer que Ryanair operava des de Girona, passàrem el Carnestoltes a Venècia i tornàrem des de la preciosa Bèrgam. Vaig acabar la carrera uns mesos més tard i, després de pensar-ho molt -l'Autònoma de Barcelona amb Miquel Barceló era una opció que m'atreia-, vaig sol·licitar una beca per a desenvolupar la tesi doctoral a la Institució Milà i Fontanals i fer els cursos de doctorat a la Universitat Pompeu Fabra.

Durant l'estiu vaig gaudir de la grata experiència d'excavar a l'Esquerda i al castell d'Ausa, a Zaldibia, i en setembre estava de nou a Barcelona, al mateix pis del carrer en Roca, amb una parella xilena -oye loco- i amb l'A., que també s'hi havia desplaçat per continuar els seus estudis d'art. Mentre esperava la resolució de la beca, que no arribà fins al gener, haguérem de fer malabars per mantindre'ns econòmicament. Fins i tot vam "treballar" de llauners a les festes de la Mercè, venent cervesa-bier amb un fum de pakis que confraternitzava amb nosaltres i ens avisava si la guàrdia urbana rondava a prop. Finalment, hi hagué beca i també hi hagué canvi de pis. A la Barceloneta, al carrer de la Mestrança, a un cinqué en primera línia de mar tirat de preu perquè no hi havia ascensor, no hi havia mobles i no hi havia Déu que poguera frenar la humitat que hi entrava. Mai no havia vist un bany així, amb dutxa i vàter tot en un, en poc menys d'un metre quadrat... Però quines vistes, quin barri. No cal un palau per a viure feliç a la Barceloneta, ans al contrari. La gent, la llum, els carrers, el mercat, els gossets, les festes, els bars, la mar. Tot convida a la felicitat. I vam ser feliços.

El camí fins a la Pompeu, vora mar, era un plaer diari. I les classes també. Un nivell de professorat en ocasions espectacular. Mestres que et feien pensar de veres. Reflexionar, qüestionar-ho tot, fins i tot a ells mateixos. I un itinerari -en medieval, moderna i contemporània- que em va conduir a especialitzar-me en la història de les nacions i el nacionalisme, aplicada en el llarg termini als casos català i valencià. Tot plegat, un curs i mig d'intenses classes i extensos treballs historiogràfics. I molt poc després d'acabar-los, quan començava el treball d'iniciació a la recerca, vaig obrir el blog. Fa cinc anys i tres mesos. La tesina es va allargar durant més d'un curs i no la vaig llegir fins a l'estiu de 2007. Mentrestant, les primeres organitzacions de jornades, les primeres comunicacions, la intervenció en el congrés sobre La qüestió nacional valenciana, la gestació d'Harca, els viatges a Formentera, Girona, l'Alguer, Lisboa, Mãemeua, el cabotisme, etc. I Barcelona continuava allà, embolcallant la meua vida, als carrers de la Barceloneta, de la Ribera, del Gòtic, del Raval, de l'Eixample, de Poble Sec o de Gràcia, als cinemes, a les sales de teatre, al festival Grec, als concerts, als parcs i als jardins, a les festes dels barris.

Llavors va vindre N. a viure a Barcelona, al Poblenou, que passà a ser un altre barri estimat. I, xino xano, vaig començar la veritable carrera investigadora: ponències, articles, seminaris, publicacions, el llibre sobre Beniparrell, el simposi de Lorca, el naixement d'Harca i la tesi, per darrere, dominant-ho tot. Acabava el període de beca i calia esprémer els darrers moments de tranquil·litat: la meravellosa excursió a l'Empordà, els cursos d'italià on vaig conéixer la F., molt més que una mestra, el viatge a Roma, on vaig trobar la nostra Marieta, i l'estada a Florència, on, a banda de passar un trimestre inoblidable a l'Institut Universitari Europeu, va començar la meua aventura amb la colla malalts de literatura i futbol agrupats entorn de la Cretina Comèdia, una cèl·lula subversiva valenciana que deixa empremta per allà on passa, ja siguen llocs o persones. La fi de la beca comportà l'inici del treball al Museu d'Història de Barcelona, una investigació apassionant sobre l'activitat epistolar del Consell municipal barceloní, però de tal magnitud que no em va permetre avançar com calia amb la tesi. Aquell any, 2009, a penes si vaig assistir a uns quants congressos, tot i que un parell ben importants, a Càller i Utrecht, les primeres participacions internacionals d'Harca.

Però, alhora, fou un temps ben divertit, amb una colla d'amics i amigues, de Vinaròs, València, Cullera i Guardamar, que féiem rodar la vida a ritme valencià, a base d'arrossos i traques. També arribaren els viatges a Madrid i Londres, l'anglofília sobtada, la participació en la versió japonesa del Llibre dels fets, les columnes de l'Informatiu o el naixement de Taula de Filologia Valenciana. Al setembre acabava el contracte del pis i cercàrem un altre, a la Barceloneta. Teníem clar que no ens hi volíem moure i prompte trobàrem un piset, també en primera línia, al carrer Grau i Torras. Encara més menut, però una veritable joia, que, consegüentment, costava el doble. Així, després d'una mudança terrible (10 dies baixant coses d'un cinqué sense ascensor per portar-les a un segon en les mateixes condicions), vaig poder reestablir-me, acabar el treball del Museu i, a començaments de 2010, recuperar el ritme de vida acadèmica. La premissa era clara: augmentar el currículum tot el que es poguera i finalitzar la tesi en el màxim d'un any. La pressió anà augmentant cada vegada més fins que en setembre vaig decidir posar un llarg punt i seguit al blog, de huit mesos, fins haver acabat la tesi.

En l'entremig, l'A. i jo començàrem a donar-nos compte que buscàvem coses diferents en el que ens restava de vida. Per sort, aparegueren altres persones i ara som ben feliços, jo amb la M., que ve de fora, parla milanta llengües, es dedica al medievalisme castellà i és més sabuda que el rei Savi. De més a més, viu a Sevilla, per la qual cosa durant els darrers temps he freqüentat la capital andalusa , tant que actualment hi estic vivint a sa casa, al barri de San Bartolomé, a tocar de la parròquia de San Esteban. Una vegada doctorat i revisitada l'illa, el pis de la Barceloneta va anar quedant buit amb diversos viatges cap a València. El darrer, el 30 de juny de 2011, quan, després d'acomiadar B., el compositor i propietari que havia gravat al terra la partitura de l'Ave maris stella amb tessel·les, vaig moure cap a l'estació del Nord de Barcelona. El mateix nom d'estació per la qual vaig eixir de València huit anys abans. I, precisament, la primera cançó que sonà a l'mp3, en encendre'l tot just passant pels túnels de la ronda litoral, va ser "I el sol de València somriu". Ho vaig prendre com un senyal, algun dia supose que em somriurà tots els dies i serà una València encara més bonica que la que hui en dia tenim.

Mentrestant, gaudisc de Sevilla. No sabia que era tan bonica. I amb tant de bar. I tan barata. És terriblement barata en comparació amb Barcelona i bonica a més no poder, si més no el nucli històric, el nostre centre d'actuació. Però no sé què em procurarà el futur. La primera opció de les tres que tenia obertes per a anar a Oxford, ha resultat negativa (almenys entre els preseleccionats). Caldrà esperar a les altres dos i continuar sol·licitant beques, ací o allà, per veure si puc continuar la carrera acadèmica i universitària. És el meu desig, però el camí és llarguíssim. Fins a desembre no coneixeré les resolucions de les quals estic pendent i, en cas que tampoc siguen positives, hauria d'esperar fins al proper estiu o més per saber dels resultats de noves convocatòries. Així que és possible que enguany faça el màster de secundària, tal vegada a València, mentre cerque treballs temporals i intente ampliar considerablement el currículum amb els fruits de la tesi. Si en acabar el curs no he obtingut cap contracte o beca postdoctoral, hauré d'apuntar-me a la borsa i començar a preparar les oposicions (encara que actualment no hi haja expectativa de places).

Ja veurem. De moment, tot està en l'aire. Passaré l'estiu a Sevilla, escrivint un parell d'articles i preparant diversos premis d'investigació històrica i d'assaig que es tanquen entre setembre i novembre. Guanyar-ne algun seria un bon alleujament econòmic, la veritat, però la competència serà molt dura. Ja vos contaré si hi ha sort. Mentrimentres, ací em trobareu. Supose que el ritme de publicacions no serà molt intens, però hi deixaré caure alguna historieta, algunes sobre Sevilla, que m'està sorprenent gratament. Ja sabeu que sóc un romancer ("qui usa romanços, converses llargues i que no interessen; que té i exposa idees estranyes, importunes"). No cal que li ho explique a qui haja arribat a llegir fins ací. Però ho necessitava: comença una nova etapa.

El nostre bar a Sevilla

Fabrades

Alberto Fabra s'assembla a Amador Mohedano, però a qui és realment clavat és al deejay Luis López (llegit a twitter i no és un muntatge):

I llegit al facebook de Juan Enrique Tur: Després de la retafila de paraules buides d'ahir, a partir d'ara caldrà dir "fabrada" en compte de "favada"...

Fabrià o fabrista?

Hui trien Fabra com a nou president de la Generalitat Valenciana. Ja vorem de què va el fabrisme, atés que ni el morerisme ni l'oltrisme ens governen per ara. Sembla difícil que siga pitjor que el que li va precedir, però també ens pensàvem que el campsisme no podia ser pitjor que el zaplanisme i mira on hem acabat...

Precaución, amigo conductor...

No és el mateix “fabrià” que “fabrista”. Els grans autors o els intel·lectuals solen formar el primer tipus d’adjectiu, mentre que dels polítics se sol flexionar el segon. “Fabrià” de Pompeu Fabra, “fusterià” de Joan Fuster, “torrentià” de Ferran Torrent vs. “lermista” de Joan Lerma, “zaplanista” d’Eduardo Zaplana o “campsista” de Francisco Camps. Generalment, a un costat hi ha la raó crítica, l’art i les bones maneres de fer, mentre que a l’altre costat trobem el seguidisme, la política i les lluites d’interessos. De fet, hi ha qui, d’una manera o d’una altra, ha xafat els dos terrenys i ha generat adjectius de les dues classes: “llorentià” i “llorentista”, “blasquià” i “blasquista”, “fusterià” i “fusterista”... Els primers reservats a l’obra cultural, els segons als moviments sociopolítics que han produït.

Per tant, a priori serà difícil que el futur president de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, genere l’adjectiu “fabrià”. És un polític, no un intel·lectual, i hi haurà “fabristes”, no “fabrians”. Tanmateix, si fera les coses bé, si reduira el deute valencià a nivells raonables sense renunciar al bé comú, si reorientara la despesa pública cap a equipaments, servicis i projectes de trellat, si trobara consensos en tots els àmbits socials, econòmics i culturals, i si tractara de ser el president de tots i no d’uns quants, segurament també acabaríem emprant el mot “fabrià” per a significar les coses ben fetes en política. Tanmateix, probablement això és demanar massa. És difícil que ni Fabra ni cap altre polític siga capaç de reunir tantes voluntats, puix al cap i a la fi són representants d’uns determinats interessos socials i d’unes formes particulars i generalment oposades de veure i entendre la vida. [Continua a la columna de l'Informatiu]

Cites al Festaborigen

Festaborigen 2011. Cartell del dissabte 23 de juliol

Quan pensava que ja m'havia establert, torna i volta: un nou viatge d'ací cap allà, i la setmana vinent un altre. No em queixaré, que massa sort tinc que són a València. De fet, ahir em vaig poder prendre unes mentiretes a la salut de Camps, que desgraciadament ens ha deixat, i ara estic camí de Benissa, a veure si ens deixem caure pel Festaborigen. La cosa promet, ja que no només el públic serà filmat per un programa d'Antena 3 (el que enguany substituirà Arena mix), sinó que, a més a més, hi ha convocat pel facebook un striptease col·lectiu quan sone "Suavitat Universal" d'Orxata Sound System, al qual s'han apuntat ja vora 200 persones. Fins que no ho veja -més d'un centenar de persones ballant Orxata en conill- no m'ho creuré. Però allí estarem per a comprovar-ho. De moment, conjugant les dos coses, fins i tot s'ha creat un altre grup del facebook, amb el nom "Visc amb la por d'eixir bufat/en pilotes a Antena 3 al Festaborigen 2011". Ja vorem...

41.250 euros, això no és res

Podrien posar un rellotge d'estos a cada plaça del país...

Una dada molt més que simbòlica: el mateix dia que va ser processat per un possible suborn de la trama Gürtel, el president Camps se n'anà a sopar amb el propietari de la Fórmula 1, Bernie Ecclestone, per tal d'allargar el Gran Premi de València fins a l'any 2021. Una carrera que de moment ens ha costat 100 milions d'euros per la construcció del circuit urbà, més un canon anual que supera amb escreix els 20 milions d'euros anuals. Tranquil·lament, ens pot eixir la broma per molt més de 300 milions d'euros, quan continuem sense conéixer el seu veritable impacte per a l'economia valenciana -de tots els valencians, de Sorita al Pilar de la Foradada-, deixant de banda el gens menyspreable fet que el soroll dels cotxes ens recorda tots els anys que hem venut el cap i casal, com si fóra una cosa que es pot vendre, a major glòria d'un espectacle esportiu.

I la qüestió cabdal és que eixos milions d'euros, comptats com si no costaren de guanyar, aniran a formar part d'un deute molt més gran, els més de 17.600 milions que la Generalitat Valenciana deu a hores d'ara. Així, s'hi sumaran a la llarga llista de negocis deficitaris, unflats de preu o directament ruïnosos en què s'han invertit -per dir alguna cosa- eixos diners: els 15 milions d'euros per encarregar un projecte per a les inexistents torres de Calatrava, els més de 60 milions d'euros de la visita del Papa, els 215 milions que es volen gastar a la Ciutat de les Llengües, els més de 300 milions d'euros de la Ciutat de la Llum, els 400 milions de Terra Mítica (que es vol malvendre per uns 75), els 1.300 milions de la Ciutat de les Arts i les Ciències (pressupostada inicialment en la desena part), els més de 2.000 milions de l'America's Cup, etc.

Tot plegat, des que el PP arribara al poder en 1995, el deute valencià s'ha multiplicat per sis i hem passat de ser la quarta comunitat autònoma més endeutada a ser la primera, amb un 17,2% del nostre PIB. Evidentment, durant tot este temps s'han fet hospitals, col·legis i infraestructures -faltaria més!-, però amb una voluntat política ben penosa si la comparem amb l'inconscient i temerari balafiament en grans esdeveniments. Per exemple, som la segona autonomia que menys gasta en sanitat pública per persona, per darrere de les Balears, i la tercera en despesa per alumne, només per darrere d'Andalusia i Múrcia. Resumint, des que el PP ha arribat a la Generalitat, els diversos governs populars, més encara baix la presidència del senyor Camps, han malgastat els nostres diners sense trellat fins a arribar a xifres de rècord, desgraciadament negatives.

Ens han hipotecat el futur immediat, però per això no hi ha juí. És plenament legal i ha succeït amb el beneplàcit de la majoria democràtica que elecció rere elecció ha triat el Partit Popular. Tanmateix, l'altra cara de la moneda, la de la corrupció, sí que és punible. I ara li ha tocat al president Camps enfrontar-se amb la justícia per dilucidar si ha acceptat suborns valorats en 14.000 euros. Però ell no dóna la cara, sinó que continua en el seu món de fantasia i il·lusió afonant, si encara es pot més, les arques públiques i l'economia valenciana. Els del seu partit diuen que ací no ha passat res i que no cal que dimitisca encara siga declarat culpable o, fins i tot, encara que accepte la seua culpabilitat pagant la multa que l'evitaria anar a juí. Són 41.250 euros, una ridiculesa del 0,0002% si la comparem amb la xifra del deute públic que el mateix Camps ha alenat sense fi. I dic jo que, ja posats, li ho podríem afegir al compte de tots els valencians. No ens anirà d'això, que el mal ja està fet.

Arthur Caravan contraataca

Després que fa quasi dos anys els furtaren la major part dels seus instruments i després d'haver voltat durant mesos amb l'espectacle Si t'arriba el dematí, els alcoians Arthur Caravan contraataquen amb la preparació d'un segon disc, per al qual han recorregut als projectes de micromecenatge facilitats per Verkami. I ja ho han fet, han aconseguit els 4.000 euros necessaris per a l'edició del proper CD i encara tractaran d'arreplegar-ne més al llarg dels 8 dies que manquen per a aportar diners al projecte. La cosa promet, com es pot comprovar als següents vídeos enregistrats al Cabaret Elèctric d'IcatFM, on, a banda de tornar a cantar la magnífica L'amor és cec i versionar en valencià I'm waiting for the man de la Velvet Underground, avançaren tres temes nous, Vents, Himne a l'alegria i Majors i menors. Gaudiu-los:

La burrera al poder

Per fi estem arribant a mitjan juliol. El més fort de la meua agenda ja ha passat (mudances, un congrés i un parell d'articles). A veure si puc recuperar la seguida del blog i escriure almenys dos o tres posts a la setmana. Hui, com tots els dimarts, enllace la columna de l'Informatiu, en este cas sobre la burrera, violenta o pacífica, que ens envolta:

Mane?

Alguns ens pensàvem que, com sol passar, amb l'arribada de l'estiu l'actualitat política baixaria uns quants graus en la seua intensitat, però res més lluny de la realitat. Els darrers dies ens han deixat tot un seguit de fets, actes i dites ben plens de vehemència. I tots ells, en major o menor grau, amb una màxima comuna: la burrera al poder. Repassem-los en un tres i no res.

En primer lloc, l'acte violent i intimidatori de fa una setmana, encapçalat pel GAV i España 2000, contra la presentació del llibre de Vicent Flor sobre l'anticatalanisme valencià. Lamentable. En qualsevol país on es defensaren les llibertats democràtiques ja faria temps que haurien buscat les cosconelles a personatges tan sinistres com Juan García Sentandreu i José Luis Roberto, dedicats des de fa molt de temps a incitar a l'odi i la violència. Ací no passa res. Afortunadament, l'electorat valencià els dóna l'esquena i no passen més enllà dels 22.000 vots. Amb tot, no hi ha prou amb això. L'absència de violència és un requisit fonamental i indispensable per al desenvolupament del joc polític lliure. Però resulta evident que els que ens governen des de fa 35 anys no estan disposats a garantir una democràcia plena. Prefereixen jugar amb la por i traure'n rèdits. Des del valencianisme, no queda una altra que continuar normalitzant espais de poder polític, social i cultural per tal d'acabar definitivament amb estes situacions. [Continua a la columna de l'Informatiu]

Un harquià es doctora

Els vídeos de la tesi, a la xarxa

Tornant sobre la meua recent lectura de tesi doctoral, vos enllace el post que hui he penjat al blog d'Harca, que es diu precisament Un harquià es doctora. Hi podreu trobar els vídeos de la meua intervenció, la dels membres del tribunal i la dels directors de la pròpia tesi. En este sentit, algú em va dir que mai no havia vist una tesi doctoral per internet. Sé que no és la primera que circula per la xarxa (ací un exemple de la UOC), però sembla que sí que és la primera que ho fa en la nostra llengua (si més no, no he sigut capaç de trobar-ne una altra). Bé està ser-ne el pioner (si ho sóc), però, alhora, això vol dir que encara ens falta molt a l'hora de difondre la nostra tasca com a investigadors que, en teoria, hauríem d'estar al servici de la societat. I, en eixa tasca, la divulgació dels nostres treballs és el primer i fonamental pas. Per això mateix tracte de mantindre este blog, col·labore en el d'Harca i pense que la difusió d'actes com la lectura de la tesi doctoral (malgrat les meues mancances evidents) és pràcticament un deure. Per molt pocs que en siguen els interessats, haurà valgut la pena.

Digueu-me demagog

Continue traslladant coses d'un lloc a un altre. Sembla que hui faré el viatge pràcticament definitiu. La setmana vinent ja estaré ben establit i en 10 dies començarà una vida nova. Mentrestant, a banda d'estos missatges telegràfics, vos torne a enllaçar la meua intervenció a l'Informatiu, en esta ocasió insistint sobre la política fiscal que ens afecta:

Calculen com volen...

Quan fa un parell de setmanes vaig citar un cas de 1346 per tal d'il·lustrar la progressivitat dels impostos directes i la regressivitat dels indirectes va haver qui m'acusà de "demagog". En desconec la causa exacta, però tal vegada siga per recórrer a un exemple històric tan llunyà de nosaltres. En relació amb això, no sóc precisament dels que pensa que cal conéixer la història per no repetir-la -ja que la història mai no es repeteix-, sinó que cal conéixer-la, simplement i planerament, per aprendre a pensar críticament i, alhora, tindre molt clar que tots els actes col·lectius (encertats o erronis) tenen conseqüències (beneficioses o perjudicials) per als diversos grups socials. Per tant, l'exemple de 1346 no era més que una crossa per desenvolupar una reflexió subjacent: com fer front a la bombolla del deute públic que està a punt d'esclatar-nos a la cara, com ja ho ha fet la de la bombolla immobiliària.

I, en eixe sentit, un altre lector, en canvi, m’ha demanat que explique com va acabar la crisi del deute públic d’època medieval. Doncs, com vaig indicar, els interessos dels més poderosos prevalgueren: els impostos directes proporcionals a la riquesa pràcticament desaparegueren mentre augmentaren els tributs indirectes, de manera que les capes populars hagueren de fer un esforç econòmic més gran per tal de superar el forat financer de les institucions (que, en general, absorbia més del 50% dels ingressos fiscals). D'una altra banda, alguns consells municipals hagueren de suspendre pagaments durant diversos anys i renegociar a la baixa els interessos deguts als creditors. En altres casos, com eixa era la pitjor solució per als inversors, que tenien una forta influència sobre els governs, s'articularen mecanismes per evitar les fallides públiques, com ara les "Taules de canvis" de Barcelona (1401) o de València (1407). [Continua a la columna de l'Informatiu]

El futur de les diputacions

Mentre continue traduint papers per a optar a una beca postdoctoral d'una fundació alemanya, comprove que a la primera edició de l'Informatiu apareix la meua columna incompleta (sense els darrers dos paràgrafs). En conseqüència, mentre se soluciona el problema, podeu llegir ací el text sencer. D'altra banda, aprofite per agrair les moltes felicitacions que he rebut via correu, blog i facebook per la lectura de la tesi doctoral de l'altre dia. Va anar molt bé, la veritat: cum laude (tot i que això no és massa difícil en esta època) i, sobretot, el goig de certificar que la investigació ha valgut la pena i podrà suposar un avanç significatiu en el coneixement de la història política, fiscal i identitària valenciana dels segles XIII i XIV. Quan tinga tots els arxius de vídeo a la meua disposició, tractaré de pujar les intervencions que tingueren lloc en la mateixa lectura. Mentrestant, continuaré amb el blog un poc abandonat a causa d'una nova mudança i la faena acumulada en este darrer mes...

Actualització: ja podeu llegir la columna a l'Informatiu.

El País Valencià, dividit en cinc regions

A iniciativa del líder de Compromís, Enric Morera, un dels principals temes discutits en el debat d'investidura de Francisco Camps com a president de la Generalitat Valenciana fou el futur de les Diputacions provincials. Morera proposà eliminar-les per costoses, clientelars i supèrflues, davant la qual cosa Camps les defengué com a administradores de servicis indispensables per als pobles mitjans i menuts, així com per la seua forta implantació territorial, és a dir, perquè la majoria dels valencians no entenen el nostre país sense les Diputacions com a contrapés al centralisme exercit per la ciutat de València. De fet, este darrer punt, el del castellonerisme i l'alacantinisme com a fets identitaris contraposats a un valencianisme global, de Vinaròs a Oriola, és en realitat un altre dels aspectes que el dirigent del Bloc Nacionalista Valencià voldria capgirar amb la supressió de les Diputacions.

Tanmateix, precisament per això, la seua proposta podria tornar-se en contra dels interessos electorals de Compromís, ja que la posició del PP resulta ben còmoda i senzilla en este tema: assenyalar la modificació provincial com un acte de centralisme del cap i casal en contra de la necessària distribució administrativa del poder autonòmic. No debades, la premsa amb seu a Castelló i a Alacant s'afanyà a prendre partit per eixa postura, bo i titulant l'endemà del debat: "Camps defén el paper de les Diputacions". En conseqüència, cal anar amb peus de plom i sembla necessària una posició molt ben estudiada per tractar de guanyar la batalla davant la ciutadania des d'un bon principi. Val a dir, cal canviar el "NO a les Diputacions" per un "SÍ a una altra cosa", però sembla que esta altra cosa encara no està definida, o, si més no, Compromís no l'ha feta pública encara. [Continua a la columna de l'Informatiu]

Agraït

Hui llig la tesi doctoral Els fonaments del pactisme valencià. Sistemes fiscals, relacions de poder i identitat col·lectiva al regne de València (c. 1250 - c. 1365). Si tot va bé, seré doctor a migdia i, si tot va bé, al llarg de juliol sabré si puc desenvolupar un projecte postdoctoral a Anglaterra durant els propers dos anys. L'espera es fa llarga, molt llarga. Mentrimentres, no puc fer una altra cosa que anar posant fi a l'etapa anterior i una bona manera de fer-ho serà agrair públicament a totes les persones que m'han ajudat a acabar la tesi. Així les coses, llevant de la darrera frase -que queda en l'àmbit personal-, passe a reproduir els agraïments que figuren a l'inici del text que hui mateix serà avaluat:

La tesi no hauria estat possible sense persones molt diverses que l’han feta possible indirectament o directa, començant pel professor que em va fer apassionar per la història medieval, Antoni Furió, i acabant pels meus pares, que m’han ajudat en els moments difícils. En l’entremig, molta altra gent. Ferran Esquilache, perquè ho hem compartit pràcticament tot, des de l’amor pel país fins als entusiasmes historiogràfics, i els companys d’Harca, Frederic Aparisi, Ivan Martínez i Vicent Royo, per demostrar-me que història, compromís i diversió poden anar junts de la mà. El meu director Manuel Sánchez, perquè n’he aprés molt. Els col·legues del CSIC, uns, Pere Ortí, Pere Verdés i Jordi Morelló, perquè han tingut la paciència d’atendre qualsevol consulta en qualsevol moment, i uns altres, Albert Martí, Iván Armenteros i Mario Orsi, perquè han estat bons companys de fatigues. Els arxivers de l’ACA, que conserven un patrimoni inestimable, i en especial Ramon Pujades, sempre atent a les requisicions dels fiscalistes. L’equip de producció del Museu d’Història de València, amb el qual vaig aprendre a estimar la meua ciutat, i en particular Javier Martí, per haver confiat en mi. Els professors de l’Institut d’Història Jaume Vicens i Vives, sobretot Josep Maria Salrach, Eloy Martín Corrales, Jaume Torras i Joaquim Albareda, perquè m’ensenyaren a pensar amb criteri. I uns altres professors, en aquest cas de la investigació i de la màxima que persistir és vèncer, Josep Torró i Stefano Cingolani. També Sylvia Romeu, a qui crec que li hauria agradat llegir el present treball. I, finalment, [...]
Gràcies a tots.

"De rahó e d'egualtat"

De vegades, la documentació medieval et sorprén per la semblança dels temes amb l'actualitat. En realitat, la situació era radicalment diferent, però en ocasions els fons dels raonaments eren exactament els mateixos...

Recaptador medieval en un segell d'ivori, Yorkshire Museum

Corre l'any 1323 a València. Per primera volta que sapiem els dirigents municipals mostren el seu enuig davant les peticions econòmiques del rei: el comú de la ciutat deu una quantitat important de diners a causa d'anteriors subsidis concedits per a la conquesta de Sardenya, un afer expansionista que bàsicament interessa al monarca i als grups de poder que obtindran terres i rendes en aquella llunyana illa. Comença, per primera vegada en la nostra història, el problema del deute públic. Però, lluny de corregir, els reis insisteixen en la seua política de guerra contínua i al llarg dels següents vint anys despleguen campanyes anuals contra els genovesos, els merínides o els mallorquins. Les despeses i el dèficit, evidentment, van a càrrec dels súbdits, de manera que la situació esdevé insostenible: el deute de la ciutat es multiplica per quatre i no queda una altra solució que establir i augmentar els tributs.

Els regidors de la ciutat, en connivència amb el rei, opten pels impostos indirectes sobre els productes bàsics, que, com hui en dia, reparteixen la càrrega fiscal de manera injusta, sense atendre a la riquesa de cadascú. Tanmateix, en 1346 una part dels habitants de la ciutat impulsa al Consell a feu un tomb en la política fiscal, com les gents sofiren grans càrrechs per les imposicions. Proposen simple i planerament la solució més senzilla, la que els sembla de rahó e d'egualtat: una taxació directa de tots els ciutadans en funció del seu patrimoni, de forma que pagarien una quantitat cada mes, destinada a cancel·lar els impostos indirectes establerts sobre el consum. Així, calculaven que, a més de pagar el deute públic, encara sobrarien diners per a invertir-los a favor de la ciutat, el que seria gran profit de la cosa pública, a alleujament de la major partida d’aquella. [Continua a la columna de l'Informatiu]

Wau y los Arrrghs!!!

Juanito Wau duu la veu, Molongui la guitarra, Satu el baix, Fletán la bateria i Beli l'orgue (en ocasions Isidro). Formen Wau y los Arrrgs!!!, són de València i fan garage seixanter, una barreja de rock, surf i punk caracteritzada per per la seua distorsió, simplicitat i cruesa. En els seus 8 anys de carrera només han tret un EP i dos LP's, però la veritat és que no necessiten molt més: el seu públic és fidel i ompli les sales on toquen. No debades els seus concerts són apassionants, un in crescendo fabulós que sol acabar amb una versió brutal de "Demolición" de Los Saicos, una banda peruana de culte, considerada una de les precursores del punk (en 1964!). Com veureu, eixa mateixa cançó és la que Wau y los Arrrghs!!! triaren per a aparéixer en el programa Mapa sonoro de La 2, on, a banda de mantindre una conversa amb el peculiar líder Juanito, tingueren el bon gust de gravar el directe de la banda dins de la llibreria de còmics Futurama:

Al vídeo, amb alguns personatges mítics de l'escena underground valenciana en primera fila, ja es pot comprovar el furor que causen els Arrrghs!!!, però això no és res comparat amb la bogeria a la qual pot arribar un concert seu. Vos en deixe tres exemples: en primer lloc, la cançó "Copa, raya, paliza" tocada al Primavera Wild Weekend de Màlaga, on es pot observar el nivell d'histrionisme de Juanito; en segon lloc, "Piedras" al Turbo Rock 2010 de Madrid, on en un moment donat es tallà el corrent elèctric i el públic continuà la cançó a ple pulmó amb l'únic acompanyament de la bateria; i, en darrer lloc, novament "Demolición" a l'Espai Jove La Fontana de Barcelona, on la follia del públic arribà al màxim. Digne de veure i de viure (per exemple, a començaments de juliol a l'Overbooking Festival d'Alfafar o al Palmfest d'Hospitalet de l'Infant):